La jutgessa Marta Canales ha dictaminat que el Pazo de Meirás, actualment en mans de la família del dictador Franco, ha de passar al patrimoni de l’Estat. Però és que a més, la Fundació Nacional Francisco Franco, té “segrestats” en els seus arxius milers de documents oficials de Franco emesos o rebuts en les seves funcions com a cap de l’Estat, no són tots cartes particulars a la núvia doña Carmen Polo, o als seus fills, nets i amics de cacera o de pesca. El més greu és que han passat quaranta anys de la restitució de la suposada democràcia i encara tenen més de 30.000 documents que haurien d’estar dipositats als arxius oficials espanyols i no als d’una fundació privada.

I els documents oficials dels reis Joan Carles I i Felip VI, seran també secrets d’Estat?

És increïble! Quan els historiadors vulguin fer investigacions sobre els papers dels presidents de govern, es trobaran amb un buit enorme, que no serà possible omplir, seran unes pàgines de la història d’Espanya que quedaran en blanc. Hi ha una llei de patrimoni que obliga a entregar la documentació als arxius públics, però queda demostrat que s’incompleix reiteradament.

Per reblar el clau, encara queden milers de documents a l’Arxiu de Salamanca que no han estat retornats, amb l’oposició d’associacions i partits polítics nostàlgics del franquisme. En l’àmbit estatal els arxius són un desgavell, i no és l’únic quant a la manca de transparència administrativa i la possibilitat d’obtenir informació, que és un dels pilars de la democràcia, la de veritat, no la que tenim ara.