Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana, és un savi amb mirada trapella. I està molt il·lusionat. Tant que és capaç d’encomanar a qualsevol que pugui escoltar-lo amb prou calma la seva il·lusió per veure reeixir el projecte de les supermançanes. ‘Sobretot posa-hi supermançanes, no superilles’. Jo, obedient, li faig cas perquè és impossible, després d’haver-hi conversat, no entendre que ens trobem davant un projecte que és molt més que una actuació urbanística, més o menys complexa, més o menys costosa. Rueda ens posa deures a tots els ciutadans. Ens demana recuperar el control de l’espai urbà per reconvertir-lo en tot allò que imaginem, que projectem… Que vulguem. És la revolució de les persones. És la ciutat que somiem, feta realitat. No podem fallar. No ens ho podem permetre.

Què s’amaga rere l’enunciat de ‘ciutat de les persones’?
Des del meu punt de vista, tenint present que jo tracto els ecosistemes urbans, l’element més important dels mateixos són les persones. Per tant, tot el que es fa, tot ha de passar per l’adreçador de les persones i l’objectiu final és millorar-ne la qualitat de vida.

Construïm l’enunciat quan ja tenim una Barcelona molt definida. Quina ciutat tenim?
Aquesta ciutat és meravellosa. El factor que incorpora més disfuncions de tots és l’ocupació de l’espai per la motorització. Entre el 60 i el 70% de l’espai està ocupat per un artefacte, no per ciutadans. És clar que els cotxes i les motos les porten ciutadans però no poden fer res, quan condueixen: com a molt mirar davant i darrere i mirar de no xocar. En el moment en què siguem capaços de lliurar un espai on hi pugui haver multitud de funcions que ara no podem exercir, aleshores tindrem la ciutat més meravellosa del món.

Com guanyem terreny, en aquest sentit? D’on traiem aquest espai que ara no tenim?
Mitjançant les supermançanes. Aquest projecte, amb pilot a les Corts, permet alliberar el 70% de l’espai que avui està lliurat a la motorització sense que això comporti ni comprometi la funcionalitat del sistema urbà. Parlem de mantenir el sistema organitzat amb una proposta de lliurament del 70% de l’espai públic que aconseguim mitjançant una reducció de només el 8% de cotxes circulants. Això, mantenint les condicions actuals de velocitat dins la ciutat, etc.

… Màgia?
S’han de canviar el sentit d’alguns carrers, això sí, però imagina’t el canvi que representaria una ciutat per als ciutadans, que no per als vianants, reduint només un 8% de vehicles circulant.

No em dirà quins, oi?
Em temo que no… (Somriu).

Un projecte de tanta incidència en la ciutadania, com cal explicar-lo?
Nosaltres desenvolupem idees que s’emmarquen en un escenari molt complex. Aquí hi intervé tot allò que et puguis imaginar: ocupació de l’espai, economia, qualitat urbana, disseny, energia, il·luminació… Tot el que puguis imaginar s’inclou en aquesta idea que és: ‘Alliberarem l’espai urbà a través de les supermançanes‘. Però mantindrem la funcionalitat del sistema.

Quin és el truc?
El truc és el més radical de tots perquè va a les arrels: el que es pretén és que el ciutadà torni a ser-ho. Ara nosaltres som vianants. Ens defineix el mitjà de transport que usem. Però som capaços de fer altres coses: els nens poden jugar a pilota, podem fer festa, podem fer un mercat, podem badar, podem sortir i prendre la fresca, fer esport, festejar… Jo proposo que en alguna cruïlla de l’Eixample s’instal·li una piscina a l’estiu -i després la treguin, és clar-. Tot això sense que es vegi compromesa la funcionalitat de la ciutat. Tot això només podrà ser si alliberem l’espai que avui ocupa el cotxe. Per tant, quina és la proposta clau? Que el ciutadà, que ho és perquè pot fer totes aquestes funcions, no només la de caminar -tot i que també!-, pugui exercir totes les seves funcions. Proposem revertir l’únic ús de l’espai públic actual, que és el dret de pas dels cotxes, en favor de facilitar-ne tots els usos imaginables. Proposem fer el pas de vianants a ciutadans. La ciutat vista com la casa de tots.

No sé si m’agrada més el que m’explica o com m’ho explica. Però en tot cas, aquesta música m’agrada…
L’espai públic comença a tenir sentit quan hi ha ciutat, quan hi ha complementarietat de coses. Un carrer amb cases unifamiliars no és espai públic, és un carrer urbanitzat. La possibilitat de què jo surti a fer un cafè, m’hi estigui una estona, torni al despatx, etc., existeix perquè hi ha algú que treballa per a mi i jo per a ell. Hi ha una complementarietat de factors que es reuneixen. I un espai comú on conviure, fer política, fer festa, desenvolupar l’economia, el joc, l’oci… Si no som capaços de guanyar aquest espai per a nosaltres, estem avocats…

A ser vianants per sempre més. Explicat així, s’entén, la veritat.
A la gent no li hem d’explicar ‘sopars de duro’… Li hem d’explicar les coses que són realment importants i fer-ho de manera entenedora. No a nivell tècnic o tecnològic. Això m’ho reservo per als especialistes, per a les universitats. Fa uns dies vaig ser a Harvard i t’asseguro que ho entenen. El que estem plantejant és canviar la ciutat radicalment, tornar a l’origen de la ciutat.

Aquell conjunt de gent que s’agrupa…
Per fer que la seva acció sigui complementària. Uns estan organitzats en un bar, uns altres en una agència, uns altres… Fan fotos!

Però què en farem, dels cotxes?
Només cal reduir un 8% els cotxes que circulen en una ciutat com Barcelona. Atenció perquè amb la crisi s’ha reduït un 11% el volum de cotxes que circulen per la ciutat. Amb aquest 8% de reducció, me’n surto! El que he de fer és que els cotxes vagin per les vies bàsiques de les supermançanes, cada 400 metres, a la mateixa velocitat que avui. És a dir, tenen el mateix nivell de servei.

Vaja, que el sector de l’automoció ha trobat un os, en vostè…
Què dius? A mi el cotxe m’encanta! Però en la seva justa mesura. El que no pot ser és que l’hàgim de posar a la cuina de casa perquè per a això tenim un garatge. Passat el símil a la ciutat, no podem tenir el cotxe per tot arreu (que vol dir la cuina de casa). Agafant unes vies bàsiques, el cotxe pot exercir la mateixa funció. És més, aquestes vies bàsiques, el que permeten és cobrir l’espai el més ràpidament possible. Parlem de vies especialitzades. El que no vull és que el cotxe entri dins la supermançana i exerceixi el seu dret de pas. Perquè llavors desapareixeran els altres drets.

Això és el que ha passat fins ara?
Fins al punt d’haver de crear una policia per garantir aquests altres drets: la Guàrdia Urbana. Si fem que els vehicles vagin en les línies i les direccions que tenen a l’abast en funció del seu destí, de la manera el més eficient possible, acomplirem també l’objectiu dels vehicles. El que no vull és que travessin. Si han d’entrar a la mançana, que entrin a 10 km/hora i vinculats a una funció determinada: anar a buscar un electrodomèstic, portar una persona amb mobilitat reduïda a un lloc determinat, etc. El cotxe serveix per a moltes coses. Però no per esclafar la ciutat.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram