Tres noies comparteixen vivències i reflexions sobre la violència masclista amb aquesta publicació. Foto: Línia

L’Alba Panyella, la Gemma Tria i la Marta Martí són tres dones que tenen de 19 a 25 anys i una cosa en comú: la voluntat de plantar cara a la violència masclista. D’una forma o altra les tres l’han viscut i confien en el treball conjunt i la solidaritat per donar resposta a les agressions que altres dones puguin patir. Per això formen part d’un grup de dones des del 2015, que té com una de les seves dates assenyalades el 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. “No som expertes ni especialistes però podem donar suport de manera calmada i serena a les dones que hagin patit violència masclista”, explica Martí. Aquest és el punt de partida d’un grup que es reuneix periòdicament i combina la formació de les seves integrants amb la visibilització com a col·lectiu als carrers.

Els motius que porten cada dona a involucrar-s’hi són diferents. “En el meu cas vaig viure un any fora i al tornar vaig notar molts més comportaments masclistes que abans. Homes que no paren de mirar-te, ocupen el teu espai, et toquen… Mai abans no havia pensat en el feminisme, fins que el masclisme em va afectar directament”, recorda Tria. “Jo havia tingut diverses relacions que em feien sentir molt incòmode però no sabia trobar el perquè”, apunta Panyella.

EL FEMINISME, “UNA VACUNA”
Les tres asseguren que els seus punts de vista han canviat des que participen en el grup de dones i Panyella explica que ha començat a veure el feminisme com “una vacuna”. “De vegades et permet detectar situacions masclistes abans que es puguin agreujar”, diu. Per la seva banda, Tria reconeix tenir ara “més eines” per fer front a aquestes situacions, mentre que Martí diu ser conscient que la societat “no canviarà d’un dia per l’altre” i reivindica la necessitat de fer un treball personal intens però calmat. “Mai no hem anat a captar dones. Ens visibilitzem perquè ens coneguin”, afirma Panyella. I és que totes tres insisteixen que no tenen “la veu de la veritat”.

EDUCACIÓ: ANAR A L’ARREL
Precisament, ser conscients que es troben immerses en una lluita llarga fa que defensin la necessitat d’atacar l’arrel del problema: l’educació. Tan pel que fa a l’escolar com a la familiar i en l’àmbit del lleure. “De petites no teníem opció de triar la nostra identitat”, afirma Martí. És més, expliquen que si alguna tenia comportaments diferents dels que s’esperava d’elles com a nenes, eren assenyalades. “Si, com en el meu cas, jugaves a futbol al pati, de seguida et deien bestiota i altres comentaris vexatoris”, relata Panyella. A mesura que es van fer grans, recorden com se sentien “limitades” i, per exemple, la Gemma explica que es pressionava a si mateixa per fer el que esperaven d’ella. “Arran de les primeres relacions sexuals, vaig donar per fet que potser les dones no tenien per què gaudir del sexe i que les coses positives arribarien quan tingués fills, per exemple”, diu. Una situació de la qual en fa responsable, en part, l’educació rebuda a l’escola. Una educació que no va abordar la menstruació, per exemple. “Tampoc l’educació sexual des del plaer. Només des de la protecció i la prevenció de malalties”, assenyala Panyella.

Independentment de l’educació escolar, també defensen la necessitat de posar el focus sobre les famílies. “S’ha de tenir molt en compte el context familiar quan treballes amb els infants per evitar que se sentin rebotats”, argumenta Martí. I és que la manera de veure el món de moltes famílies encara queda lluny d’una igualtat total. “Jo treballo amb infants i quan un nen se surt dels patrons marcats, moltes vegades els pares es preocupen”, relata. Amb tot, la manca de consciència no és exclusiva de certes persones i elles s’assenyalen com les primeres que han de dur a terme un treball d’introspecció constant. “Nosaltres continuem rebent agressions i tenint relacions masclistes, però també podem tenir actituds masclistes. El fet d’estar al grup no vol dir que no tinguem més problemes. Hem de treballar contínuament”, afirma Martí.

EL PAPER DELS HOMES
En aquest escenari, molts cops sorgeix la pregunta sobre quin paper han de tenir els homes en relació al feminisme. “Han de fer trontollar una mica la seva identitat i treballar des d’un segon pla per tombar els privilegis que poden tenir”, respon Panyella. “Primer de tot, poden canviar les actituds masclistes dels espais on interactuen, que són les que ens fan mal a les dones”, considera Tria. Setmanes enrere es va fer viral a les xarxes socials la campanya #HowIWillChange (en català, “com canviaré”) en què diversos homes es comprometien a treballar per corregir actituds masclistes. Amb tot, per a les integrants del grup de dones, cal fer més passos endavant. “Tu pots tenir un discurs feminista però no replantejar-te res”, defensa Martí. “Si no t’enfrontes al masclisme, n’ets còmplice”, afegeix.

Aquest 25 de novembre el món ha tornat a commemorar el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Mentrestant, a l’Estat espanyol 90 dones han estat assassinades per homes durant aquest 2017 (a la pàgina web feminicidio.net es poden consultar tots els casos).

Uns assassinats que només són la punta de l’iceberg de la violència masclista, que s’estén a través de la pressió estètica, els comentaris vexatoris, l’assetjament, l’escletxa salarial o les agressions. Als grups de dones, juntes s’hi enfronten amb més força.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram