Alfred Bosch, candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Barcelona, ens rep en un pis al cor de Barcelona, a Ciutat Vella. Parlem de les recents primàries del partit, del procés sobiranista i, sobretot, de problemes socials.
Per què Alfred Bosch serà millor candidat a l’alcaldia de Barcelona que Oriol Amorós?
Perquè així ho han dit els militants, simpatitzants i amics d’Esquerra. Ho vam sotmetre a la gent del partit i van decidir que preferien un perfil com el meu. Per què ho van decidir així? Ho hauries de preguntar a ells. Però suposo que no té tant a veure amb el fet de qui és millor que l’altre, sinó amb els temps que vénen. No existeix el candidat ideal. Existeix el candidat més ben adaptat a un moment en concret, a una fase. Cada temps vol les persones que millor hi encaixen.
Es deia que el punt fort d’Oriol Amorós era el seu coneixement de la ciutat, adquirit després de molts anys d’implicació directa amb ERC Barcelona. Alfred Bosch coneix bé les problemàtiques dels barris?
Sí, jo crec que conec molt bé la ciutat. Però penso que la qüestió no era ben bé aquesta, sinó qui coneixia millor la política municipal. I en aquest cas és evident que una persona que ha estat més de 10 anys treballant professionalment en la política barcelonina la coneix millor que algú que no ho ha fet. Jo fa tres anys que estic en política, i no municipal. Per tant, és evident que no la conec tan bé. Però la ciutat, des d’altres àmbits, sí que la conec bé.
Oriol Amorós serà el seu número dos?
Qui ho ha dit això?
Vostè va fer-li un oferiment…
Sense parlar de números…
I ell el va acceptar…
Crec que ell sí que va parlar de números, però jo no ho he fet mai. Jo el que he dit sempre, i penso complir-ho, és que fusionarem equips, que combinarem veterania i renovació i que, per suposat, comptarem amb l’Oriol Amorós. Ara bé, no em facis parlar ara de llistes i de cadires perquè no és el moment.
Però suposo que ja ho deu estar preparant, sobretot pel que fa a la gent de fora del partit…
Hem fet acostaments amb gent de fora d’Esquerra, però molt discretament. Una de les coses que hem promès és discreció absoluta i, per tant, jo també ho compliré.
Vostè va anunciar que volia ser candidat a l’alcaldia de Barcelona només dos dies després de les eleccions europees. La seva decisió va tenir alguna cosa a veure amb aquells resultats històrics per a ERC?
És evident que un anunci d’aquesta importància no l’improvises en dos dies. Per tant, és obvi que feia molts mesos que hi treballàvem. La gent implicada ho sap perfectament. Feia temps que s’estava preparant. El que sí que vam fer és frenar-ho i esperar que passés el procés de les europees per no interferir-hi. L’endemà no podíem fer el nostre anunci, perquè encara estava massa calent tot plegat, però al cap de dos dies sí que ho podíem fer. Però el projecte s’estava treballant des de feia temps, com no podria ser d’altra manera.
Portabella apostava per Amorós, es deia que vostè era el candidat de Junqueras… Sent el suport del partit a escala barcelonina?
Sento molt el suport. La prova és que a mi em van votar més membres d’ERC en les primàries que a l’Oriol Amorós. Per tant, aquest és el millor suport que pots tenir, el de 654 persones que han apostat per tu. A més, el marge respecte a l’altre candidat no va ser estret, com es va dir. És una diferència superior a qualsevol de les que hi ha hagut en vida nostra entre candidats a la presidència dels EUA. Dit això, les primàries van ser un matx amistós entre companys de partit i amics. I així és com ens ho hem pres, com una oportunitat. Som demòcrates, també de portes endins.
Parlant de portes endins, com s’organitzaran fins al maig? Portabella seguirà al plenari…
És senzill. Hi ha una gent que té una responsabilitat molt clara fins al final del mandat pel que fa al grup municipal i la seguirà tenint a partir d’ara. La meva funció d’ara fins al maig, a banda de la meva feina a Madrid fins que duri, és anar preparant la nova candidatura i anticipar la feina que puguem començar a fer després. A mi ara em toca entrar en campanya i no pas intervenir en la gestió de l’Ajuntament. Això ho ha de fer el Jordi Portabella.
Per tant, no el veurem com Jaume Collboni fent rodes de premsa en clau de cap de l’oposició barcelonina…
No ho sé. No es tracta tant de com facis les coses, sinó de què facis. No és tant el paisatge, sinó el contingut. Per tant, és clar que treballaré entorn de Barcelona i que opinaré sobre el present i, sobretot, sobre el futur de la ciutat. Però, com ho faré? No ho sé.
Quan deixarà l’escó al Congrés dels Diputats de Madrid?
Quan m’ho digui el partit que m’hi va posar.
Encara no ho tenen clar?
Hi estem reflexionant. El dubte té a veure amb què és més útil, si estar-me a Madrid durant aquests pròxims mesos calents o no. S’ha de valorar, però aquesta decisió no la puc prendre sol perquè l’escó a Madrid no és meu, és col·lectiu, del partit. Per tant, se n’ha de parlar amb la gent d’Esquerra i portar-ho als òrgans representatius. Jo em dec al partit que represento.
Vostè ha dit que assolir l’alcaldia de Barcelona ha deixat de ser impossible. Creu que ERC pot guanyar les eleccions municipals?
He de dir que és molt difícil, per l’últim partit del consistori, passar a ocupar la primera plaça. Fins fa uns mesos, a més de molt difícil, segurament era impossible. Però des de les eleccions europees ja no podem dir que sigui impossible. Per tant, aquesta possibilitat existeix. És fàcil? No, és dificilíssim. És impossible? No, ja no ho és. El somni hi és i treballarem tan bé com puguem per assolir-lo.
Què ofereixen a la ciutat de Barcelona que no ho facin la resta de partits?
Creure’ns Barcelona com la capital d’una República catalana. La defensa que fem d’aquesta capitalitat va en el nostre ADN. Nosaltres ens ho hem cregut gairebé des de sempre. I ara que això tampoc és impossible, crec que som els més ben posicionats per imaginar aquesta capital de Catalunya.
Només imaginar-la?
Vull dir que volem aspirar a tenir tots aquells recursos que et dóna la capitalitat. Si alguna cosa he après a Madrid és que ser capital no és una ximpleria. Que tenir un Estat al darrere o no tenir-lo, o tenir-lo en contra com l’ha tingut sovint Barcelona, és molt diferent. I de cara als ciutadans, nosaltres som els que ho podem explicar millor. Som els més creïbles. Hem de deixar de buscar grans esdeveniments per compensar aquesta capitalitat mancada. Hem d’aspirar a ser la capital que sempre hem volgut ser.
I a banda del projecte sobiranista, què proposa Esquerra per a la ciutat?
Jo diria que, ara mateix, el principal referent d’esquerres som nosaltres. Com a mínim pel que fa a l’esquerra d’anar per feina, l’esquerra més pragmàtica. No som dogmàtics, no deixarem de fer un pacte puntual amb algú perquè la doctrina digui que a un senyor de dretes no li pots donar la mà. Nosaltres pertanyem a una esquerra oberta que el que vol és intentar resoldre problemes greus. I actualment la ciutat en té molts, de problemes greus.
Quins?
Sobretot hi ha risc de fractura social a causa de les diferències de renda cada cop més importants entre persones i, fins i tot, entre districtes. La diferència d’esperança de vida entre barris arriba a ser, en alguns casos, de vuit anys. Això és una barbaritat. Per tant, tenim una Barcelona que s’ha de cosir. Ara el govern municipal en comença a parlar, però fins fa poc tot això no li ha tret la son. És més, jo crec que fins i tot havia anat en la direcció contrària. Per tant, creiem que ara mateix Barcelona necessita que tibem cap a l’esquerra.
Oriol Junqueras ha dit que han d’estar preparats per pactar amb qui calgui. Què vol dir exactament aquesta afirmació?
Amb qui calgui per millorar la situació de la gent de Barcelona.
Alfred Bosch estaria disposat a pactar amb Guanyem Barcelona?
Amb l’Ada Colau he pactat més d’una vegada. Per exemple, quan la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va portar la ILP sobre la dació en pagament al Congrés dels Diputats. És clar que hem col·laborat, és clar que hem pactat i és clar que ens podem entendre: està demostrat. En tot? Segurament en tot no, però en moltes coses sí.
L’alcalde Trias ens va dir, en una entrevista recent, que segur que el 2015 trobaria formacions disposades a entrar al govern, en referència, si més no indirectament, a Esquerra. Se sentiria còmode pactant amb Xavier Trias?
La nostra aspiració és aconseguir l’alcaldia de Barcelona i si per això ens cal algun suport, encara que sigui puntual, de CiU o de Guanyem Barcelona o de qui sigui, intentarem parlar-ho, és clar. Però la nostra aspiració no és, en cap cas, fer de crossa de ningú.
No m’ha respost la pregunta…
És que no és una qüestió de comoditat personal. Avui, a la ciutat, hi ha unes desigualtats socials comparables a les que hi havia abans del 1979. La diferència de renda familiar entre els barcelonins més rics i els més pobres és similar a la que hi havia fa més de 35 anys a la Barcelona franquista. Per tant, crec que la gent comença a ser conscient que aquest és un moment per tornar a confiar en les esquerres per corregir els defectes del sistema. No volem una ciutat a dues velocitats: ho volem corregir des de les esquerres, per convicció.
L’alcalde Trias diu que fa polítiques més socials que les que s’han fet durant 32 anys…
Privatitzar la gestió dels aparcaments és política social? Omplir tots els carrers d’activitat privada, com són les terrasses dels bars, és la política més social que s’ha fet en 32 anys? Permetre l’ampliació de la Maquinista és fer política d’esquerres?
Digui-ho vostè…
Et diré com ha arribat a ser el que és Barcelona. Especulant? No. Muntant terrasses als bars? No. Amb apartaments turístics? No. Això ha vingut de més a més i en els últims anys ens ha permès tapar una mica millor el pou que hem hagut de passar, d’acord. Però ara el que hem de fer és reequilibrar-ho i rellançar el que ha estat central per a la ciutat des de fa 400 anys: l’esperit treballador de la seva gent.
