Una manifestació de fa mesos ja advertia que l’augment dels preus dels lloguers estava posant en perill la supervivència d’alguns projectes residencials. Foto: Nazaret Romero/ACN
La crisi de l’habitatge té moltes cares. No totes, però, són igual de conegudes o reben la mateixa atenció. Un dels exemples més clars el protagonitzen les entitats dedicades a la gestió d’habitatge social per a persones en risc d’exclusió, les quals ja fa mesos van denunciar en una manifestació a Barcelona que l’augment dels preus dels lloguers estava posant en perill la supervivència dels seus projectes residencials.
Malgrat que els recomptes anuals de la Fundació Arrels mostren com el total de persones que viuen al carrer no para de créixer, moltes de les organitzacions que s’encarreguen d’acompanyar-les a sortir d’aquesta situació topen amb una realitat cada cop més complicada per poder donar resposta a la nova demanda.
Atrapats a la roda
És el cas de la Fundació Habitatge Social, que atén persones de perfil molt variat, però sobretot famílies que parteixen d’una “dificultat socioeconòmica per fer front a les despeses de la llar, lligada a un risc imminent o ja real de pèrdua de l’habitatge”, segons explica el seu director, Sergio Rodríguez.
L’entitat facilita l’entrada d’aquestes famílies a un parc d’habitatges en règim de lloguer temporal i per sota del preu de mercat que gestiona la mateixa Fundació i en el qual, a més, s’acompanya la persona a “refer el camí cap a l’autonomia i la seva dignitat”, remarca el director. D’aquesta manera, no només s’ofereix l’estabilitat d’un sostre sense l’amenaça constant de viure al carrer, sinó que també es treballen aspectes com la recuperació de “l’autoestima, la feina o la recerca de formacions professionals”, exemplifica Rodríguez.
Des dels últims anys, però, han observat que molts usuaris no poden emancipar-se del projecte a causa dels alts preus del lloguer o per la manca d’habitatge públic o protegit que els empari. Tant és així que, actualment, cada cop tenen més famílies amb ingressos estables que podrien pagar un contracte de lloguer fora de la Fundació, però que “no ho poden fer perquè no hi ha opcions assequibles”, recalca el director. A grans trets, la crisi de l’habitatge provoca que molta gent estigui “estancada en entitats que, en altres condicions, podria sortir-se’n i donar pas a noves persones que necessiten aquest suport”, apunta.
Si donem un cop d’ull a les dades de la Fundació, es pot quantificar aquesta cronificació del problema. El 2015, per exemple, un total de 48 famílies que van participar en el projecte van poder abandonar-lo i traslladar-se a habitatges ajustats a la seva capacitat econòmica. El 2016 van ser 38, i entre el 2017 i el 2020 les xifres ja es mouen entre les 20 i les 23 famílies. Les últimes dades disponibles, les de l’any 2023, van indicar un petit increment de 25 a 28 famílies.
De pis social a lloguer de temporada
Hi ha altres casos que també estan patint la crisi de l’habitatge, com el de la Fundació Mambré. Aquesta entitat ofereix ajuda a persones en risc d’exclusió residencial, i també ho fa a través d’un parc d’habitatges propi. Concretament, gestiona prop de 400 pisos per a 1.200 persones. Molts són de lloguer, propietat d’empreses o de particulars, i des de l’any passat s’ha vist forçada a aturar fins a 15 d’aquests projectes residencials en el moment de prorrogar els contractes.
Per què? Els motius són variats, però s’han trobat propietaris que volen incrementar els preus amb “pujades massa altes”, segons relata la directora de l’entitat, Maira Costa, o que tenen pensat “vendre els pisos o destinar-los a altres usos, segurament de temporada o turístics”, afegeix. En algun cas, fins i tot un fons d’inversió ha comprat l’edifici sencer on s’allotjaven els usuaris del projecte al barri del Raval de Barcelona per remodelar-lo i després posar els pisos a la venda.
Ara per ara, l’entitat està buscant habitatges alternatius per suplir l’aturada d’aquests contractes, però reconeix que no és gens fàcil. “Ens està costant molt aconseguir alternatives, perquè d’habitatges públics no n’hi ha i al mercat privat els preus que es demanen són molt alts”, lamenta Costa.
Cessió d’habitatges?
Per tot plegat, les entitats demanen més implicació a les administracions i que se’ls cedeixi habitatge social o protegit. Concretament, proposen que un percentatge d’aquest habitatge “es destini a entitats socials que acompanyen persones”, afegint que la seva tasca “no només es basa a donar un sostre a persones sense llar, sinó també en un acompanyament social per part d’educadors i treballadors”, conclou Costa.
