El somriure de Carlos Alcaraz

Carlos Alcaraz, després de guanyar el seu primer Roland Garros, el passat 9 de juny. Foto: ATP Tour

Fa anys que anoto en una llibreta frases d’articles, entrevistes i pel·lícules per, entre altres coses, i si ve al cas, compartir-les amb els entrevistats i enriquir la conversa. Fa més de cinc mesos que vaig apuntar-hi una reflexió sobre Carlos Alcaraz que l’extennista Michael Chang va fer-li a Alejandro Ciriza en una entrevista per al diari El País, durant l’última edició de Roland Garros. En aquest cas, tenia clar que seria el punt de partida per a un futur reportatge.

“Guanyi o perdi, Alcaraz somriu, i això no és fàcil”, destacava Chang. Quan comparteixo la frase amb el psicòleg esportiu Pep Marí, s’emociona: “M’encanta la reflexió d’en Chang! És meravellosa. A més, venint d’ell, que va veure-les de tots colors i té una mirada molt àmplia, encara és més potent. En Chang ha quasi sintetitzat un estil de vida en una línia”.

Marí se sent “un privilegiat” perquè fa el que l’apassiona i “fins i tot” s’hi guanya la vida, com li passa a Carlos Alcaraz (el Palmar, Múrcia, 2003), tennista de l’RCT Barcelona. “Si tens el somriure a la boca, vol dir que valores que ets un privilegiat i que ets agraït perquè ets un afortunat. No tothom pot treballar en allò que estima. A més, amb aquesta manera de fer i de ser, probablement cauràs molt bé a la gent. El somriure és un gran símbol d’identitat per a un esportista”, continua el professor del màster de Comunicació Esportiva de la Blanquerna (Ramon Llull), que fa mesos va publicar Decisiones vitales (Plataforma Editorial).

L’actitud

No és estrany que un dels ídols de Marí sigui l’atleta Haile Gebrselassie, que “també reia sempre quan corria”. “La frase de Michael Chang també em fa pensar en una paraula que ens agrada molt als psicòlegs: ‘actitud’”, afegeix.

En aquest cas, Marí es refereix a les decisions que la persona pren abans que comenci el partit, l’esdeveniment o la posada en escena, i que, passi el que passi, no canviarà. “Per exemple, d’entrada puc decidir que no em queixaré de res perquè és un detall que depèn de mi. I, en aquest sentit, Alcaraz em sembla molt coherent. El golfista Miguel Ángel Jiménez, El Pisha, té una altra frase espectacular: ‘El millor és qui gaudeix més a la competició’. No és veritat, però hi ha molta veritat en la seva reflexió”, enraona.

I amb una mirada feliç i una actitud positiva, els entrebancs i els factors incontrolables durant un torneig es digereixen millor. “Hi ha esportistes que somriuen com a estratègia per fer baixar les revolucions, tranquil·litzar-se i treure’s els nervis. I ho fan de manera conscient, perquè forma part dels seus recursos, i, fins i tot, molts cops també ho poden arribar a fer de manera inconscient”, exposa el psicòleg esportiu.

Recordem la frase que ha estat el punt de partida d’aquest article. “Guanyi o perdi, Alcaraz somriu, i això no és fàcil”, sosté Michael Chang. “Quan Michael Chang va compartir aquella reflexió amb Alejandro Ciriza, hi estava totalment d’acord. Dies després, Alcaraz guanyaria Roland Garros i, més endavant, Wimbledon. Sempre somreia perquè, en general, sempre li anava bé. I quan no era així, no ho feia tant”, intervé Sergio Heredia, periodista esportiu de La Vanguardia.

Cincinnati

Heredia s’atura en una escena que va sorprendre el món de l’esport. El passat 16 d’agost, al Masters 1000 de Cincinnati contra Gael Monfils, Alcaraz va destrossar la raqueta colpejant-la contra la pista fins a quatre vegades. Va perdre en el debut en la gira americana i a l’escenari en què el 2023 havia estat subcampió.

“Demano perdó perquè la meva actitud d’ahir no va ser la correcta. Soc humà. A vegades és molt complicat controlar-se quan estàs amb les pulsacions tan altes. Treballaré perquè no torni a repetir-se. És hora de pensar en Nova York!”, escrivia, l’endemà a X —antic Twitter—, Alcaraz.

“Aquell episodi de Cincinnati em fa dubtar una mica sobre si sempre somriu, passi el que passi. O, com a mínim, Alcaraz venia de tenir una experiència traumàtica als Jocs Olímpics de París i es va desconfigurar. Crec que durant un temps va perdre la seva essència i va deixar de ser feliç jugant a tennis durant uns mesos”, enraona el periodista esportiu i autor de Soy un superhéroe, editat per Libros de Vanguardia.

Els Jocs Olímpics de París

A París, Alcaraz va perdre, en dos tie-breaks, l’or olímpic, l’únic tresor que li faltava al seu rival, un Novak Djokovic que és, juntament amb Margaret Court, l’esportista amb més Grand Slams (24). I la parella de dobles amb Rafa Nadal —batejada com Nadalcaraz— no va complir les expectatives externes.

“Sento que en comptes de fer passos cap endavant, n’he fet cap enrere pel que fa a l’aspecte mental”, reconeixia el murcià després de la desfeta a segona ronda de l’US Open contra Botic van de Zandschulp. La derrota més contundent de la carrera del tennista de l’RCT Barcelona en un gran torneig (6-1, 7-5 i 6-4) i just a Flushing Meadows, l’escenari del seu primer Grand Slam, amb només 19 anys, 4 mesos i 5 dies —l’endemà es va convertir en el número u més jove de la història—. Ara, és el tercer millor tennista, superat per Jannik Sinner i Alexander Zverev.

Després de l’eliminació a la Copa Davis contra els Països Baixos —en el comiat definitiu a les pistes de Rafa Nadal—, al murcià li queden un parell d’exhibicions als Estats Units, el 4 i el 6 de desembre i amb Ben Shelton i Frances Tiafoe, respectivament. Després serà el moment de gaudir de les vacances i potser de tornar a rebre un reconeixement individual que l’any passat ja va guanyar gràcies als vots dels seus companys. Es tracta del Premi Stefan Edberg a l’Esportivitat —els altres nominats són Dominic Thiem, que s’ha retirat aquest curs, Casper Ruud i Grigor Dimitrov—. Alcaraz té molts números per revalidar una distinció molt simbòlica i icònica. El seu somriure en tindria gran part de culpa.