Sergio Heredia amb la seva llibreta actual, plena d’històries, anècdotes i mirades. Foto: Toni Delgado
El dia que pactem aquesta trobada li demano a Sergio Heredia (Barcelona, 1970) que porti la seva llibreta. És una petició íntima perquè al quadern del periodista esportiu de La Vanguardia hi figuren les notes que pren durant les entrevistes i detalls que una gravadora no pot enregistrar.
“Com pots comprovar, tinc una lletra petita i força incomprensible”, explica el de Pedralbes mentre fulleja la llibreta. El traç és endreçat i ràpid, fruit del ritme de les classes de Dret a la Universitat de Barcelona (UB). Heredia pot preguntar sobre un partit o una competició, però sempre vol anar molt més enllà. “Es tracta de buscar i construir una història. I un dels reptes és que la persona s’explori a si mateixa”, comparteix.
És pròxim i rialler, deixa parlar i afavoreix un clima de confiança, mentre estimula el record amb preguntes i repreguntes. Coneix bé la ment de l’esportista perquè ha competit com a atleta del Barça, la UB o la Pompeu Fabra, on es va graduar en Periodisme.
“Els 800 metres tenen una exigència psicològica brutal perquè vius moments límit en què has de trobar solucions i estratègies, i has d’analitzar-te a tu i als rivals. Són eines que m’ajuden a interpretar millor les relacions humanes”, apunta.
A Vuelta y Vuelta, la seva secció de cada dissabte, retrata l’ànima de persones vinculades a l’esport. Al llibre Soy un superhéroe, editat per Libros de Vanguardia, hi ha una gran selecció de retrats.
El redactor de ‘La Vanguardia’, a punt d’escriure al seu quadern. Foto: Toni Delgado
Periodisme terapèutic
Fa un periodisme terapèutic i únic, amb diàlegs, petits detalls i paràgrafs curts que poden arribar a ser d’una línia. A l’univers d’Heredia les descripcions són al servei de la narració i indiquen que hi estan passant coses. “No és el mateix escriure ‘té un ull de cada color’ que ‘em confonc quan el miro perquè té un ull de cada color’”, matisa.
Després de l’entrevista, el primer que fa quan té un moment és col·locar la imatge seleccionada a la maqueta del diari i escriure-hi el títol, el subtítol i la cita literària. Ja ha muntat “el terreny de joc” en què jugarà i que sol ser el camí que prendrà dies després, quan es posi a escriure el relat.
“Hauré anat cuinant mentalment la idea i n’estaré més segur. Escric línia per línia i només continuo i la deixo quan m’agrada. Tot està molt pensat perquè la lectura sigui còmoda, sobretot al mòbil”, defensa.
Convida el lector a seure a la millor butaca i ser partícip de la conversa, i per això utilitza la primera persona i prioritza que les entrevistes siguin presencials.
“Fins a arribar aquí he hagut de defensar el meu estil i m’he endut moltes clatellades. Sempre he volgut construir la meva pròpia marca i manera de ser. Avui dia tenir un segell propi és encara més important”, sosté. Se sent “un privilegiat” perquè és conscient que per gaudir d’una llibertat així “necessites que algú cregui en tu i et deixi desenvolupar”.
“Fins a arribar fins aquí, he hagut de defensar el meu estil i m’he endut moltes clatellades”, diu
De dilluns a divendres, Heredia s’estrena on hem quedat, a les pistes universitàries de la UB, a la Diagonal. Després de deixar la seva filla Julia al col·legi, esmorza a casa amb la seva dona, Silvia Taulés, també periodista i amb qui va connectar definitivament una nit a Luz de Gas, i surt corrents cap a l’entrenament. Fa els seus primers dos quilòmetres.
Quan arriba a les instal·lacions, trepitja el gimnàs. S’hi passa entre 35 i 40 minuts, aixeca pesos i, en funció del dia, fa treball de cames o de tronc superior. Després trota entre sis i vuit quilòmetres, sobretot al camp de rugbi. Allà, cada dimecres, com avui, té sèries amb un grup d’atletes. Dissabte o diumenge —un dels dos dies descansa— fa una tirada llarga, a partir de 10 o 12 quilòmetres per la Diagonal, la carretera de les Aigües…
“Intento aprofitar al màxim els moments amb la família. La major part de les vegades que torno a casa després de córrer el cap de setmana la Silvia i la Julia encara dormen. I després esmorzem junts. No els robo temps”, exposa.
Per a Heredia fer esport és “una necessitat” perquè el cos i la ment estiguin en forma. “M’ajuda a mantenir-me raonablement jove i ser molt més amable amb qui m’envolta perquè em trobo bé amb mi mateix”, s’obre. Cuida el seu entorn i dos cops l’any torna a veure els excompanys als Salesians de Sarrià.
Sergio Heredia i el seu etern somriure. Foto: Toni Delgado
La vida com a conversa
Veu la vida com una conversa contínua en què cal viure aventures i superar nous reptes, com quan li van proposar participar en la Transgrancanaria, en la seva versió de 46 km i amb 1.900 m de desnivell positiu. O quan, des del Departament Audiovisual de La Vanguardia, li van comentar a ell i als altres dos enviats especials als Jocs Olímpics de París —Juanjo Pallàs, cap d’Esports, i Juan Bautista Martínez— que podien fer un vídeo diari durant l’esdeveniment.
L’experiment va ser un èxit i ara, cada dilluns, els tres i Anaïs Martí analitzen l’actualitat esportiva d’una manera fresca a Hay partido. Com va fer a París, Heredia es disfressa amb algun complement —unes ulleres, un gorro divertit, una samarreta de córrer…— sense perdre el rigor ni la meticulositat.
És un inconformista amb curiositat universal que, de tant en tant, toca la guitarra i dibuixa a l’estiu. Els atemptats de l’11-S a Nova York el van agafar de vacances a Chicago, a casa del seu germà Carlos i la seva família. Va rebre una trucada de Dagoberto Escorcia i Alfredo Abián des del diari.
“Fer esport m’ajuda a ser molt més amable perquè em trobo bé amb mi mateix”, exposa
“A mi m’ha anat bé arriscant-me. Vaig acceptar la proposta de cobrir la tragèdia. Tenia dubtes i la il·lusió d’un periodista de 31 anys amb ganes de fer coses diferents”, recorda. Així que, 24 hores més tard, va arribar a Nova York en un autobús Greyhound. Tenia 300 dòlars i no sabia on dormiria ni com enviaria les cròniques. Tampoc sospitava que aquella decisió impulsaria la seva carrera.
En aquell moment, feia sis anys que Heredia treballava al diari, a Esports, i només un que estava en plantilla. Hi havia entrat com a becari i havia continuat com a col·laborador en caps de setmana, Nadal o Setmana Santa, i estius. “Era dur perquè, amb 30 anys i dues carreres, veia com el meu entorn es casava i tenia fills, i jo tenia un peu a La Vanguardia, però no sabia si hi podria ficar l’altre”, reconeix. El seu exemple és inspirador per als qui continuem creient en la meritocràcia.
El periodista esportiu de Pedralbes és autor de ‘Soy un superhéroe’. Foto: Toni Delgado
Tercera etapa
Després de passar per Internacional (durant l’11-S), Successos i Economia, viu la seva tercera etapa a Esports. “He comprovat que és la secció en què m’ho passo millor, puc ser més creatiu, i viatjo i conec més persones, i tinc més lectors”, confessa, just abans de fer una pausa prolongada.
“M’estàs entrevistant com a periodista i a mi m’hauria encantat que ho fessis perquè en el seu moment hagués estat un gran esportista d’elit, una estrella. Malgrat deixar-m’hi l’ànima, mai vaig tenir prou nivell per arribar a uns Jocs Olímpics i durant uns anys no volia ser periodista esportiu perquè la cicatriu no estava tancada”, relata.
Ara, 30 anys després, se sent “orgullós” del que ha aconseguit. Va arribar a estar entre els vuit millors de l’Estat en 800 metres. La majoria dels que el guanyaven eren professionals i podien dormir dues o tres hores més que ell, que havia de compaginar-ho amb els estudis.
“Vist amb perspectiva, no sé com podia arribar a tot arreu”, reconeix. El segon any com a atleta, abans de fer 16 anys, va assolir el rècord de Catalunya de 1.000 metres: 2m 32s. Una marca que li va treure Reyes Estévez.
Des que va néixer la Julia, la seva vida és cada dia “més bonica”. “Em fa molt feliç. M’ha permès ser més fort i tenir més fe en el que faig, i lluitar pel que vull sense descans perquè persisteixo per ella. No li puc fallar”, assegura.
Ara només cal que la filla llegeixi més al pare. “A la seva edat, 13 anys, no és freqüent que revisin textos així. Jo devorava Famosas novelas, clàssics en format còmic. Espero que la Julia comenci pel teu article. L’hi enviaré, a veure si se’l llegeix”, promet, amb el seu somriure feliç, Heredia. Sospito que mentalment m’ha retratat l’ànima.
