Laura Ramos Martínez amb una tassa especial i la pilota del centenari de la Federació Catalana de Basquetbol, al seu despatx. Foto: Toni Delgado
“Mai em penedeixo de les meves decisions perquè, amb més o menys punteria, les prenc des de la reflexió i la il·lusió, i amb una mirada realista. I si vaig acceptar la proposta d’en Miguelito, va ser perquè el vaig veure com un mentor”, comparteix Laura Ramos Martínez (Barcelona, 1978). És la cap de Relacions Públiques, Institucions i Protocol, i porta el Gabinet de Presidència de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ).
Ramos va conèixer en Miguelito —Miguel López, exjugador del Barça traspassat el 2021— el seu primer any com a entrenadora al campus del club. Un dia, en Miguelito se li va apropar: “Laurita, vull que siguis la meva ajudant al cadet A. Al Barça mai hi ha hagut una dona entrenant un equip masculí de bàsquet. Junts trencarem motlles”.
A casa, els pares, el Joaquín i la Mari Carmen, sempre han inculcat els fills —la Sonia, el Joaquín i la Laura— perquè sàpiguen que com més dur treballin, més sort tindran. La família practica la cultura del compromís, i, quan l’entrevistada va rebre l’oferta d’en Miguelito, ja s’havia compromès a jugar un curs més al Draft Gramenet i portar un equip a la Salle Comtal. I no volia trencar la seva paraula.
L’entrevistada amb la gravadora de quan era estudiant de Periodisme i amb el micròfon de l’FCBQ. Foto: Toni Delgado
Després de tres dinars, van arribar a un acord perquè Ramos ho pogués compaginar tot. Junts van ser campions d’Espanya a Osca el 2000 i van entrenar jugadors com Víctor Sada o Marc Gasol. En un gest de confiança i generositat, ell va deixar-la dirigir el torneig d’Eivissa com a primera entrenadora. Van aixecar el títol.
“En Miguelito era clar i honest, una bona persona, i un tècnic molt exigent amb tothom. Un gran mestre que va creure en mi des del primer moment. Acceptar la seva proposta ha estat una de les meves millors decisions. Igual que la de marxar, quan vaig veure que la coordinació del club no confiava en mi, com sí que feien Miquel Nolis, tècnic del júnior B, i el Miguelito”, confessa. El seu mentor també la va contractar com a professora d’assignatures de lliure elecció sobre bàsquet i esports al Campus Mundet de la UB.
“En Miguelito era un tècnic molt exigent. Va creure en mi des del primer moment”
Ramos escriuria els últims capítols a les banquetes com a tècnica ajudant de Jordi Escardívol, que l’havia dirigit al Draft Gramenet. Ara és la padrina del seu fill Marc. Van ser “un tàndem meravellós” al júnior i al sènior del Vilabàsquet Viladecans, i van assolir l’ascens a Lliga Femenina 2 amb el Lima Horta Bàsquet.
La barcelonina va viure a Plaça Tetuan, i va estudiar a l’Escola Mare Diví Pastor Bailèn, on va jugar a bàsquet, que era responsabilitat del CE Hispano Francès. Una època en què la va dirigir Dolors Carbonell, la “millor entrenadora i la més dura” que ha tingut.
Laura Ramos Martínez té penjades moltes acreditacions al coll: són records per sempre. Foto: Toni Delgado
“Has de fer-te forta”
En un matx, Carbonell volia que pugés la pilota i l’entrevistada no passava de mitja pista. Ramos devia tenir uns vuit anys, dos o tres menys que la resta, perquè ha jugat molt amb les grans. “En un canvi li vaig demanar: ‘Si us plau, vull que pugi la pilota una altra companya’. I la Dolors em va respondre: ‘No, perquè has de fer-te forta i guanyar confiança. No vull sumar victòries, sinó ensenyar bàsquet i que afronteu els reptes a la pista’”, recorda, agraïda.
Els Ramos Martínez van mudar-se a Girona quan van traslladar allà al pare, que era director de banca. La Laura va jugar dos anys al Montessori Palau Girona i després va aterrar a la UE Horta d’Eloi Casanovas.
El 1992, i amb 14 anys, va arribar al projecte del Segle XXI, a Esplugues de Llobregat. S’hi va estar dos cursos. “Vaig patir lesions, sobretot de genoll, i van decidir que no continués la beca. Va ser un cop dur perquè no deixava de ser una adolescent que vivia una oportunitat excepcional”, reconeix.
Abans de saber que no continuaria al Segle XXI, li va sobtar rebre la trucada de tres equips de fora de Catalunya. “Els agraïa l’interès i els responia que seguiria a la Blume, on no van gestionar bé com ni quan comunicar-nos la decisió”, defensa Ramos.
Per desconnectar, i amb el vistiplau familiar, aquell estiu se’n va anar a una hípica de Mallorca, on cavava rases, cuidava la família, els nens i els cavalls. A canvi, la deixaven muntar els cavalls, que l’apassionen.
La pissarra dels Celtics —personalitzada amb el seu nom— que li va regalar Dani Martín, de Box and One. Foto: Toni Delgado
Malgrat que, en principi, volia centrar-se en els estudis de Batxillerat a l’Escola Pia Sant Antoni, va acabar vivint una segona etapa a la UE Horta, al júnior del Miguel i al sènior de Pili Bilbao i Sílvia Font, amb què assoliria l’ascens a Primera Divisió B.
“Vaig patir lesions i a la Blume van decidir que no continués la beca”
El 1996 Joan Carles Díez, que dirigia el sènior A del Draft Gramanet, va voler comptar amb ella, i a Santa Coloma jugarà amb el sènior B —entrenat per Àlex Gil— i estarà en dinàmica del primer equip. Temps després, l’estiu de 2001, estava previst que Ramos viatgés a Tenerife perquè havia acceptat l’oferta de Ray Santana, del CB Universidad la Laguna, de Lliga Femenina 2. “Al meu pare, però, li van detectar un càncer i vaig preferir quedar-me al seu costat. El club ho va entendre”, destaca.
Al Bàsquet Femení Cornellà va ser capitana i va dirigir un equip, i s’hi va retirar, amb l’escalf a la grada dels amics de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Les persones
“M’agraden les persones. No hi ha res que em motivi més que compartir des de la il·lusió. Treballar en equip t’ajuda a veure que sol no fas res, i he tingut i tinc grups increïbles”, celebra. A Media Sports Marketing van muntar projectes a la Copa Amèrica de vela, amb Fernando Alonso i el Banco Santander, a la Copa i la Supercopa ACB… En aquella època es va formar en Relacions Públiques i Protocol a la UOC.
Des que hi va aterrar l’abril de 2007, a la Federació també hi ha fet de tot: ha presentat gales, actes i rodes de premsa, ha moderat ponències… Més enllà de la seva desimboltura i humanitat amb el micròfon, crida l’atenció el seu amor pel detall i com dirigeix i guia durant un acte, quan no s’ha de notar que hi és.
Tintín i un barrufet del Bàsquet Femení Cornellà, amb el 8 de Laura Ramos Martínez. Foto: Toni Delgado
“Reconec que puc ser dura i també que m’he fet molt més flexible. És necessari delegar tasques perquè l’equip creixi i demostri la seva vàlua, i és gratificant veure altres punts de vista. En un acte en què he de parlar amb diferents testimonis sempre m’ha agradat enraonar amb ells abans. Així, després, tot flueix més. Escoltar és sempre clau”, assegura.
Fa poc que ja no és la responsable de Comunicació i ara també porta el Gabinet de Presidència —s’encarrega de l’agenda institucional del president, Ferran Aril, i dels altres 23 membres de la junta directiva—.
Fan de Tintín
Gran lectora, a Ramos li encanta la novel·la negra —ha fet dos cursos de Criminalística— i la costumista estatal i catalana, i li brillen els ulls quan parla de Tintín. Les amistats i la família li solen regalar figures de l’intrèpid reporter, ben present al seu despatx, en què no falta el tocadiscos o la ploma de l’avi, Joaquín Ramos, o regals personalitzats. Com el barrufet que li va pintar la Glòria, excompanya a la Federació ja jubilada, amb el 8 i l’equipació del Bàsquet Femení Cornellà, o la tassa, amb el 8 i Laura, un detall de la seva gran amiga Eli González, que va ser capitana al Draft.
“Visc cada moment al màxim i ara la felicitat és conversar amb tu. Tinc una vida plena, és clar, també amb sacrificis i una mica d’estrès. Això sí, he après que quan tinc un esdeveniment l’endemà, marxo del despatx ocupada, però no preocupada, perquè no soluciono res i perquè ja ho he donat tot”, confessa.
Arriba a casa amb la consciència tranquil·la. Allà l’esperen la seva parella, i el Coco i la Lola: “Corro amunt i avall pel pis amb els nostres gats. M’ho passo genial entrenant-los. Viure és moure’s”. I Ramos és compartir.
Domingo Rodríguez, expresident del Draft: “Un club necessita canvis”
