Feliciano López

Feliciano López en un entrenament. Foto: Masters de Madrid

Hi ha qui potser veu en Feliciano López (Toledo, 1981) un tenista més protagonista en les carpetes d’adolescents i la premsa del cor que en la seva professió. Res més lluny de la realitat: el problema és que perd amb claredat amb altres companys amb qui ha coincidit en el circuit, com Rafa Nadal, David Ferrer o Juan Carlos Ferrero. Les comparacions són injustes.

“A Espanya no hi ha una gran cultura esportiva. Aquí són els Rafa Nadal, Iker Casillas, Pau Gasol, Fernando Alonso… I, de sobte, la resta no existeix. No hi ha prou cultura per apreciar com és de difícil tot això. Aquí et coneixen més per tenir una parella que presenta un programa a la televisió que per jugar al tenis”, denuncia López, soci de l’RCT Barcelona, en una conversa amb Alejandro Ciriza per al diari El País.

Amb un palmarès amb quatre Copes Davis, set títols individuals i sis en dobles, el tenista espanyol compagina la seva última temporada al circuit professional amb la direcció del Masters de Madrid, en què el passat diumenge 7 de maig Carlos Alcaraz va tornar a aixecar el trofeu en una final titànica davant el sorprenent Jean-Lennard Struff. Un dia després el tenista de l’RCT Barcelona seria nomenat Premi Laureus a l’esportista revelació.

Els èxits a Queen’s

“Crec que després de Nadal, Federer i Djokovic no he vist res semblant a Carlitos, i això que he vist tenis… És algú molt diferent de tots els grans talents que han sorgit a més d’aquests tres. És el millor que he pogut gaudir”, assegura López, que el 2 de març de 2015, cap als 34 anys, va assolir el seu millor rànquing ATP, la 12a posició. 8 mesos i 16 dies abans, el toledà havia tingut davant Grigor Dimitrov una pilota de partit per guanyar Queen’s. Un torneig prestigiós d’herba que sí que guanyaria el 2017, amb 35 anys, i el 2019, amb 37.

En una entrevista amb Nacho Encabo i Michèle Novovitch per a Relevo, López confessa un sentiment que confirmen els seus resultats a la pista. “Per a mi ha estat una alegria increïble i un gran orgull poder veure que amb 33, 34, 35 i, inclús amb 37 i 38, podia continuar sent competitiu. Pensava que era injust retirar-me si estava gaudint molt i assolint coses que no m’esperava. Un dels meus millors èxits ha estat poder xalar del tenis d’una manera molt diferent dels 30 als 40 que dels 18 a 30 perquè era molt més conscient de tot el que tenia al meu voltant i era un jugador molt més agressiu. Sempre m’han dit que jugués més a l’atac, però a vegades et costa fer cas als teus entrenadors”, confessa López, a qui li ve de gust formar-se més en negocis, dedicar-li més temps al Masters de Madrid. Se sent afortunat per poder retirar-se quan i com vol, sense lesions ni altres circumstàncies.

“Em conformo que se’m recordi com un paio correcte, educat i agraït, més enllà que agradi més o menys el meu joc. La persona està per sobre del tenista, i sento que la gent [almenys del món del tenis] em té afecte”, s’acomiada, molt satisfet, López a El País.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram