Anna Cruz, amb la Penya i contra el CB Islas Canarias. Foto: David Grau/CJB
Hi ha jugadores que semblen tenir una eterna aliança amb el temps, perquè el congelen, amb el seu talent i recursos, i un geni i un ofici privilegiats. També perquè multipliquen les virtuts de les companyes. Anna Cruz (Barcelona, 1986), a més, té una història ben particular amb els instants decisius i les cistelles icòniques.
Formada als Maristes, l’Escola Gitanjali, el BBC (Badalona Bàsquet Club), l’Universitari de Barcelona i l’UB Barça, l’escorta de la Penya ha reescrit la història força cops. Va ser vital perquè les Minnesota Lynx assolissin el seu anell de campiones de l’WNBA el 2015 i la millor època de la selecció estatal, amb la qual ha guanyat vuit medalles, no s’explica sense ella.
Amb Espanya té dues accions inesborrables: el dos més u contra Montenegro, als quarts de final de l’Europeu de Romania i Hongria de 2015, quan només faltaven 9,3 segons. I, de nou, a la mateixa eliminatòria, i aquest cop contra Turquia, als Jocs Olímpics de Rio 2016 i sota la botzina. Després d’aquelles dues cistelles decisives de la badalonina, arribarien el bronze europeu —sense Sancho Lyttle, lesionada, i amb el debut d’Astou Ndour— i la plata olímpica. També va ser una peça clau perquè el Dynamo Kursk aixequés l’Eurolliga el 2017.
“Són jugades que no es rumien, sinó que es fan. Es llegeix la defensa i s’executa. Si t’atures a pensar, et menges la pilota. Una jugadora ha de tenir recursos en qualsevol moment i situació. Són accions que et fan créixer, entrin o no”, li confessa Cruz a Nacho Doria a La revolución que nos enamoró. La historia de la selección española femenina de baloncesto en el siglo XXI (2001-2021), editat per Gigantes del Basket.
Fa temps, l’escorta badalonina em va explicar que li encantaria tenir la mateixa determinació a fora de la pista, on, a vegades, és força indecisa. Per exemple, per comprar roba. També per prendre algunes decisions més transcendents. Una de les més difícils de la seva vida la va compartir el passat 3 d’abril a les xarxes socials, amb dos vídeos molt emotius, un del club i un altre de Natalia Vilches, i un discurs ple d’agraïments.
Un llistó molt alt
“Bàsquet, has estat, ets i sempre seràs la meva passió. Em costa molt dir-te adeu, però crec que és el moment. Tots els comiats són dolorosos i tancar etapes et remou per dins. Et dol. Espero que els meus millors moments estiguin per arribar, malgrat que hagis posat el llistó molt alt”, confessava Cruz, que es retirarà a final de curs.
Feia, com a mínim, quatre anys que, a l’epíleg de cada temporada, Cruz avançava al seu cercle íntim que penjaria les sabatilles setmanes després. El moment, però, no arribava. Així, després de set temporades a l’estranger —Nadezhda Oremburg i Dynamo Kursk, a Rússia, i Fenerbahçe, a Turquia—, va fitxar, en plena pandèmia, per l’Araski de Made Urieta. Necessitava tornar a tenir la família molt més a prop i el projecte i la idiosincràsia del conjunt vitorià n’eren el context ideal.
Era el seu retorn a la Lliga Femenina, amb què va fer els primers passos amb l’Universitari de Barcelona i, ja com a UB Barça, després de l’acord de l’entitat amb el club blaugrana, guanyaria dues Lligues (2002-2003 i 2004-2005). Totes dues en un cinquè partit a la Fonteta i contra el totpoderós Ros Casares.
Debut amb 15 anys
El seu paper, però, era testimonial, perquè a la primera Lliga va participar 71 minuts, repartits en 17 partits, i a la segona, 211. Sentia que necessitava equivocar-se i tenir més oportunitats. Amb 18 anys es va acomiadar de l’equip amb què havia debutat a l’elit amb 15 contra l’AD Cortegada.
Cruz no s’ha penedit d’aquella decisió perquè va ser fora de casa on va fer el gran salt de qualitat. Al Club Baloncesto Ciudad de Burgos va passar de jugar més de 16 minuts el primer curs a fer-ho gairebé 27, el segon, i al CB Olesa donaria un altre cop a la taula sent clau en unes quantes pròrrogues. Es consagraria al Rivas Ecópolis, a qui faria campió d’una Lliga i de dues Copes de la Reina. L’última temporada al conjunt madrileny, just abans de fer les maletes cap a Rússia, va formar una dupla meravellosa amb Queralt Casas. S’acomiadava com una les estrelles de la Lliga.
El comiat va ser difícil de digerir: es va lesionar a la primera part del segon partit de la final de la competició domèstica. A la banqueta va patir com el Perfumerías Avenida guanyava la Lliga amb dos tirs lliures de Le’Coe Willingham i amb el rellotge a zero.
Dos cops durs
Setmanes després, seria descartada per a l’Europeu de França de 2013. Dos cops durs que la van enfortir. Així, l’any següent, ja mossegaria la medalla de plata al Mundial de Turquia —en té una altra als Jocs Olímpics de Rio 2016—. Amb la selecció ha guanyat també dos Europeus —República Txeca 2017 i Sèrbia i Letònia 2019— i quatre medalles de bronze, als Europeus de Letònia 2009 i Romania i Hongria 2015, i als Mundials de la República Txeca 2010 i de Tenerife 2018.
Hem gaudit d’una pròrroga extra de la badalonina que, després del seu pas per l’Araski, va aterrar al Basket Zaragoza i va competir al Barça CBS. El juliol de 2024 ja tenia, fins i tot, un vídeo preparat per anunciar el seu adeu. Mai hi havia estat tan a prop. Un parell de reunions amb el Joventut Club Badalona li van fer canviar de parer. Ara somia a poder acomiadar-se classificant-se per a les eliminatòries per al títol, en el primer any a l’elit de l’equip. Seria la cirereta a la carrera d’una Cruz que sembla haver establert una eterna aliança amb el temps.
