Política i justícia: una relació tòxica

L’anomenada guerra judicial va néixer lluny de les nostres fronteres. Tot i això, actualment és una estratègia política que s’ha consolidat i que podem trobar també en l’àmbit local. Resseguim alguns dels casos més notoris que han tingut lloc a la regió metropolitana en els darrers anys.

La història de com la justícia s’ha convertit en una arma política comença lluny de casa nostra i ja té més de mitja dècada. Concretament, ho fa a Llatinoamèrica els anys 70. En plena guerra freda, els Estats Units van promocionar nombroses dictadures militars per enderrocar governs d’inspiració socialista a tot el continent. Eren els anys del món bipolar, i la que amb la caiguda del mur de Berlín seria la primera potència mundial no volia tenir, al que anomenava el seu “pati del darrere”, cap país proper a la Unió Soviètica. El 1991, l’URSS es desintegrava i el món en tensió desapareixia. Els EUA havien guanyat i no tenien la necessitat d’imposar la seva doctrina arreu. O potser no va ser així?

A partir del segle XXI, segons algunes veus, com la del jurista  José Antonio Martín Pallín, la primera potència mundial va començar a fer servir altres estratègies, com la guerra judicial: “Com és conegut, es tracta d’una enginyosa creació dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units amb el propòsit de substituir la seva política tradicional de cops militars per la utilització del dret com a arma per enderrocar i fins i tot empresonar polítics”. El cas més paradigmàtic d’aquest modus operandi va ser al Brasil, on el 2017 el jutge Sergio Moro va condemnar Lula da Silva a més de 9 anys de presó per corrupció. El que un any després seria ministre de Justícia del president d’extrema dreta Jair Bolsonaro ha estat denunciat per la seva relació amb els Estats Units, on es va formar com a jutge, i per imputar falsament Lula da Silva per impedir la seva reelecció el 2018. A més, el procés va anar acompanyat d’una forta intoxicació mediàtica.

Sigui com sigui, aquestes tàctiques que mesclen judicialització  de la política i desinformació s’han reproduït en altres països de l’Amèrica Llatina i són cada vegada més freqüents a casa nostra. Ho hem vist durant el procés independentista, però també a la política municipal.

El cas Barcelona

Podem afirmar que hi ha una relació directa entre aquelles tàctiques americanes i la judicialització de la política local? L’exregidor de Barcelona en Comú, doctor en Arquitectura i autor del llibre Lawfare urbano. Ofensiva judicial contra la Barcelona de Ada Colau, Josep Maria Montaner, considera que és difícil de dir. “No m’atreviria a assenyalar que hi hagi vasos comunicants entre el fenomen a Llatinoamèrica i el que passa aquí. Simplement crec que s’ha vist aquesta tàctica com un recurs nou i, en el cas concret de Barcelona, la utilització de la via judicial per frenar transformacions ha estat clara”, apunta.

“Sobretot en els quatre últims anys s’han multiplicat les accions judicials contra l’Ajuntament”, detalla. En total, en el darrer mandat, Colau i els seus regidors han rebut 15 querelles penals interposades per fons d’inversió, empreses privades o grups de pressió privats en els temes més controvertits que l’alcaldessa ha posat sobre la taula, és a dir, turisme, habitatge o remunicipalització de l’aigua. “Els lobbies, que ja no poden incidir com ho feien abans en el poder municipal, intenten paralitzar l’acció de govern per la via penal i també amb demandes contencioses administratives”, considera Montaner. “A l’Ajuntament, els mateixos funcionaris estan saturats i desesperats per la quantitat de casos que els arriben”, afegeix.

Val a dir que, normalment, quan hi ha un desacord amb la gestió d’un ajuntament s’utilitza  la via contenciosa administrativa,   que és la que dirimeix els conflictes amb l’administració. La via penal es reserva per a casos en els quals es busca que les persones imputades paguin una pena que pot acabar sent de presó. Per això, resulta sorprenent que aquesta segona via s’hagi convertit en un recurs habitual.

Amb les querelles penals, els denunciants aconsegueixen la foto que volen, perquè aquesta via obliga l’imputat a anar a declarar als jutjats

Per al president de l’Observatori DESC i doctor en Dret, Marc Aparicio, hi ha “un augment desmesurat de denúncies”. “S’utilitzen per boicotejar i bloquejar l’acció política, i la majoria tenen una base jurídica gairebé inexistent”, afirma. De fet, 9 de les 15 demandes penals al govern municipal ja han estat arxivades.

Alhora, Aparicio explica que aquesta estratègia necessita la maquinària mediàtica per funcionar. Les anomenades fake news amplifiquen demandes i,  per això, el nombre de denúncies penals ha augmentat, ja que a diferència de les administratives, que es resolen sovint per escrit, aquestes obliguen el polític a anar físicament als jutjats. “Així els denunciants aconsegueixen la foto que volen”, afirma Aparicio. Com apunta Montaner, això fa que “la ciutadania, quan veu que un polític ha estat imputat, desconfiï de les institucions”.

El cas Trias

Potser un dels casos més emblemàtics de guerra judicial és el que va patir Xavier Trias. “Les primeres mostres d’aquest fenomen van arribar amb la persecució de l’independentisme”, afirma algú tan poc sospitós de simpatitzar amb el partit de Trias com Montaner. L’exalcalde de Barcelona va ser acusat, en un informe policial del 2014 –poc abans de la consulta del 9N i de les eleccions municipals–, de tenir uns 13 milions d’euros a Andorra en un banc suïs. El diari El Mundo va trucar-li un dia abans de publicar la notícia i ell va assegurar que es tractava d’una informació falsa, i que si sortia a la llum, denunciaria el mitjà.

“Les mentides eren tan grosses que el compte no corresponia amb el de cap banc suïs i el número de compte que deien que jo tenia al Banc de Santander també era fals”, recorda l’actual candidat a l’alcaldia de Barcelona en declaracions al Línia. “Em vaig moure bé i el banc va publicar una informació dient que tot era mentida”, recorda. Finalment, la Fiscalia Anticorrupció li va donar la raó i va arxivar la demanda, però quan rememora aquella guerra bruta, que en aquest cas es va iniciar des del Ministeri de l’Interior espanyol, es mostra decebut. “Encara ara em costa imaginar que persones amb les quals havia tingut una relació afectuosa, com Jorge Fernández Díaz o el president Mariano Rajoy, siguin capaces de fer aquesta operació per acabar amb l’independentisme”, considera.

Xavier Trias: “Em costa imaginar que persones amb les quals havia tingut una relació afectuosa, com Fernández Díaz, siguin capaces de fer una operació així”

Tot i que diu que allò no el va afectar personalment, assenyala que en l’àmbit polític la informació el va desgastar. “Vaig perdre unes eleccions, però no només per aquest cas, sinó també perquè Convergència va decidir fer-se l’harakiri”, conclou.

El cas de l’aigua

La guerra judicial no només es produeix a Barcelona, sinó que afecta diversos municipis metropolitans que es plantegen remunicipalitzar l’aigua. “És indubtable que des de fa sis o set anys, Aigües de Barcelona ha creat una estratègia de litigi permanent per evitar perdre el monopoli de les concessions”, afirma Lluís Basteiro, de l’Associació de Municipis i entitats per l’Aigua Pública (AMAP). “Qualsevol intent d’aquesta mena, però també una pujada de tarifes o peticions d’informació que l’AMB ha fet a l’empresa, acaba als tribunals contenciosos administratius”, diu. Segons el seu parer, l’objectiu és desgastar els ajuntaments, alguns dels quals, per la seva dimensió, no tenen recursos per afrontar el cost que suposa un enfrontament als tribunals, i així fer que en l’imaginari polític la remunicipalització s’entomi com una cosa gairebé impossible.

En aquest sentit, Aparicio afirma que per engegar una guerra judicial “calen recursos, i són les grans empreses qui els tenen”. Per altra banda, segons relata Basteiro, “ha estat sobretot amb l’arribada del nou govern municipal a Barcelona i d’ençà que l’AMB ha intensificat el seu rol de regulador que Aigües de Barcelona ha entrat en una lògica de judicialització constant”.

El cas de Mollet

Però fins i tot en la política més quotidiana hi ha exemples de com la justícia pot enfangar-ho tot. Aquest és el cas de Mollet del Vallès, on durant gairebé mitja dècada l’alcalde Josep Monràs, del PSC, i el líder de l’oposició Oriol López, d’ERC, van embarrar-se en un serial judicial que ha acabat amb els dos absolts.

El 2018, López va ser citat a declarar per calúmnies i injúries contra l’Ajuntament i l’alcalde. El regidor havia afirmat que hi havia indicis de delicte en dues adjudicacions urbanístiques impulsades pel govern socialista: una que negava a una mesquita establir-se al centre de la ciutat i una altra en què el consistori cedia uns terrenys a Decathlon. Alhora, López qualificava d’obscures les actuacions i considerava que el segon cas responia a un “intercanvi de favors”. Prèviament, però, el 2016, ERC havia portat als tribunals Monràs i el consistori pel cas de la mesquita.

“El meu va ser un judici polític. Es volia callar i destruir l’oposició amb la connivència de la Fiscalia”, diu López anys després.  Tanmateix, en la sentència judicial absolutòria s’afirma que en les declaracions del regidor preval la llibertat d’expressió. Ara, encara que ell afirma que ha normalitzat la relació amb Monràs, el cert és que, com demostra aquest cas, la guerra judicial acostuma a no conduir enlloc.

Onze denúncies

El cas del Prat de Llobregat és, potser, el millor exemple metropolità per explicar com la justícia i la política constitueixen, de vegades, una relació tòxica. En aquest municipi, Ciutadans ha presentat durant el darrer mandat 11 denúncies penals. A més, ha fet un nombre de peticions d’informació a l’Ajuntament quasi inquantificable. El que segons Jordi López, regidor de la formació i promotor de les denúncies, és una mesura per “acabar amb l’amiguisme”, des de fonts municipals es veu com una guerra judicial en tota regla. “Fa servir aquesta tàctica per paralitzar l’activitat de l’Ajuntament”, diuen des del consistori. “L’estratègia implica denunciar-ho tot amb l’objectiu d’aconseguir un titular a la premsa, encara que després les denúncies s’acabin arxivant”, afegeixen. De fet, la majoria de querelles no han tingut recorregut.

Les mateixes fonts municipals assenyalen que aquesta estratègia hauria de considerar-se una forma de corrupció, perquè té un cost per als ajuntaments. “Es gasten recursos públics en contractació d’advocats i en temps perdut pels funcionaris”, remarquen. De fet, quantifiquen la despesa en advocats especialitzats per contestar els requeriments de Jordi López en més 27.500 euros només durant l’any 2022.

L’opinió del regidor és als antípodes. “Quan vam entrar a l’Ajuntament vam veure coses estranyes i, de fet, el jutge considera que hi ha hagut greus irregularitats, però no un delicte penal”, diu. Per a ell, la gran quantitat de denúncies que el seu grup ha posat “no és cap guerra judicial”. “Tinc la consciència molt tranquil·la… Hem avisat moltes vegades”, afirma.

Sigui una estratègia o una fiscalització del poder legítima, el cert és que qui pateix els estralls de la judicialització de la política són els treballadors del consistori. Tot i que ja s’ha prejubilat, Manuel Palenzuela va viure de prop el cas. Ell era cap de la secció de personal del Prat fa dos anys i recorda com les peticions d’informació eren constants. “Atendre-les és el que toca, òbviament, però en el cas d’aquest regidor en rebíem cada setmana una o dues”, explica. Això feia que la seva feina i la del seu equip es tornés impossible. “Hi havia molta tensió i estrès, i vam arribar a pensar que volia fer col·lapsar l’Ajuntament”, rememora. “Arribes a tenir por d’haver fet alguna cosa malament, però nosaltres sempre vam tenir molta cura”, conclou.