Falqués és un dels responsables de la modernització de la metròpoli. Foto: Ajuntament de Barcelona
Quan parlem de modernisme català i d’arquitectura, probablement el primer nom que ens ve al cap és el d’Antoni Gaudí. El seu llegat artístic és reconegut internacionalment gràcies a obres com la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera i el Park Güell, entre moltes altres. Gaudí és un dels arquitectes catalans més reconeguts i admirats de la història i, sens dubte, ha definit la imatge cultural de Barcelona de cara al món.
Fenòmens com el de Gaudí, però, sovint condemnen a l’oblit altres figures de la mateixa època que també van tenir un paper rellevant en la projecció de la metròpoli. És el cas, per exemple, de Pere Falqués, un home nascut al barri de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, el 31 d’octubre del 1849 –7 anys abans que Gaudí– i que va encarregar-se de modernitzar diferents indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Intentant treure de l’ombra la seva trajectòria, el professor d’Història de l’art a la UB i especialista en arquitectura del segle XIX Joan Molet n’ha fet la primera monografia íntegra, titulada Pere Falqués, l’arquitecte municipal de la Barcelona modernista.
La modernització metropolitana
Falqués va ser arquitecte municipal dels ajuntaments de Sant Andreu de Palomar (1874-1882) i de Sant Martí de Provençals (1875-1889) abans de la seva annexió a Barcelona, així com de Badalona (1878-1890) i, finament, de la capital catalana (1899-1916). En tots els casos, Falqués va destacar per grans projectes que van ajudar a transformar uns municipis en ple creixement demogràfic, social i econòmic el segle XIX.
Molet explica al Línia que, al llarg de la seva trajectòria, “a Falqués se li van encarregant una sèrie d’edificis municipals, equipaments, museus, escoles i projectes per millorar la xarxa d’aigües, el proveïment d’aliments o l’enllumenat dels fanals”. Segons l’historiador, la projecció de les construccions i de les reformes de Falqués va acabar elevant la capital catalana a una “ciutat de primer ordre”, sobretot després de l’èxit de l’Exposició Universal del 1888, “quan Barcelona aspira a convertir-se en una ciutat cosmopolita”.
Com a arquitecte municipal de fins a tres municipis diferents a la vegada, la quantitat d’obres de Falqués és força gran. Entre els projectes més notoris hi ha l’obertura del Passeig de Santa Eulàlia, obra vital feta a Sant Andreu que no només va crear una de les primeres rambles destinades a l’oci ciutadà a la metròpoli, sinó que també va esdevenir una via de comunicació cabdal per connectar el centre d’aquest municipi amb el seu nucli antic al barri de Santa Eulàlia (actualment al barri de Vilapiscina, al districte de Nou Barris).
La monografia de Joan Molet és una de les primeres dedicades a l’arquitecte Pere Falqués. Foto: Ajuntament de Barcelona
També va ser el responsable de la construcció de mercats municipals com el del Clot, a Sant Martí, el de Maignon, a Badalona, i el de Sants, i la seva fama com a arquitecte va créixer gràcies a projectes com la remodelació de l’edifici d’El Casino La Ilustración, a Sant Andreu –entitat central de la vida andreuenca–, o la reforma d’una de les sales del Gran Teatre del Liceu l’any 1883. Fins i tot va ser Falqués qui va desenvolupar la part del pla Cerdà de la zona municipal de Sant Martí.
Curiosament, l’obra d’aquest arquitecte és tan present i desconeguda alhora que el gran públic probablement no és capaç de reconèixer la seva autoria en els grans símbols urbanístics barcelonins. En concret, és el responsable del disseny de l’enigmàtica Font de Canaletes, dels bancs-fanals del Passeig de Gràcia o dels fanals del Passeig Lluís Companys, a l’Arc de Triomf, durant la seva etapa com a arquitecte municipal de Barcelona, en un moment de modernització de l’enllumenat de la ciutat.
Caure en l’oblit
Podríem continuar parlant de l’extensa obra de Falqués que encara continua viva avui dia i que, d’una manera o altra, ha configurat la base de les infraestructures actuals de la metròpoli. Malgrat la seva importància, però, el reconeixement que té actualment a la ciutat és escàs. Molet creu que l’oblit col·lectiu de Falqués –i de moltes altres figures rellevants de l’arquitectura urbana– s’ha produït en el marc de “tota una generació d’arquitectes que van coincidir amb genis com Gaudí, que ho han eclipsat tot”, especialment en l’eclosió d’una època com el modernisme caracteritzada per ser “molt vistosa, cridanera i que llueix molt”.
En aquest sentit, figures com Falqués, “que no van arribar a la vistositat de Gaudí, van passar a ser secundàries”, reflexiona Molet, afegint que els grans noms com “Domènech i Montaner són els que es van endur l’interès i les investigacions dels historiadors”. “Al final, som els historiadors els que posem el focus en un personatge o en un altre, i d’això depèn que després siguin coneguts o no”, admet.
Joan Molet: “Som els historiadors els que posem el focus en un personatge o en un altre, i d’això depèn que després siguin coneguts o no”
A grans trets, doncs, la història ha considerat Falqués un arquitecte “secundari”, reitera Molet, que “es va acostar a un estil modernista, però que no el va arribar a assimilar”. Un fet que l’expert defensa que no és un impediment per valorar l’impacte de l’arquitecte. “Falqués comença amb unes obres molt acadèmiques, però després desenvolupa un llenguatge propi amb unes formes molt agosarades i controvertides a l’època, fins al punt de semblar extravagants”, remarca.
La primera pedra
Molet ha estat els últims 35 anys estudiant la figura de Falqués per èpoques. Finalment, ha arribat el moment d’aglutinar-ho tot en una monografia, però, lluny de ser un document definitiu que resumeixi la trajectòria de l’arquitecte, és la primera pedra per iniciar noves investigacions sobre el tema. “Amb el llibre em proposo donar a conèixer el que se sap de Falqués, però també ordenar la documentació que existeix sobre ell”, diu l’historiador. “Moltes vegades se li han atribuït coses que mai han estat registrades”, puntualitza, afegint que, per aquesta raó, s’ha limitat “a posar-ho tot en ordre i a investigar el que sí que està registrat”.
Per tot plegat, Molet reconeix que el llibre intenta sintetitzar al màxim la vida i l’obra de l’arquitecte, però que encara hi ha molt per fer i nombroses línies d’investigació possibles, començant per intentar trobar “tot el que és de Falqués però que no consta com a tal”. Quines deuen ser, doncs, les obres d’aquest arquitecte desconegut que encara resten oblidades a la metròpoli? Potser alguna altra investigació ho aclarirà.
L’urbanisme que ve: buscant l’equilibri
