Una pancarta en una manifestació del 25N que apareix al documental ‘Jo sí que et crec’. Foto: Fora de Quadre
Un conegut de la feina la va convidar a sopar per després agredir-la sexualment. Abans de deixar-la marxar, la va obligar a dutxar-se. Va haver d’anar a urgències per les ferides que l’agressió li havia provocat, però al centre on la van atendre es van limitar a preguntar-li reiteradament si li havia de venir la regla. Sense testimonis ni proves, i conscient del qüestionament al qual es veuen sotmeses les dones quan expliquen fets similars, va decidir no denunciar. Van haver de passar vuit anys perquè acceptés i pronunciés la paraula tabú: violació.
És la història de Mireia Casado, una de les quatre dones que comparteixen el seu cas a Jo sí que et crec, un documental de Núria Vilà i Norma Nebot produït per Fora de Quadre. Es va estrenar a betevé amb motiu del 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i ara s’està projectant a equipaments d’arreu de Catalunya per arribar a tothom. Aquest dilluns es va projectar a l’Ateneu El Poblet de la Sagrada Família, de la mà de l’associació Hèlia Dones.
Revictimització
L’origen del documental Jo sí que et crec té molt a veure amb la violació en grup a una jove que van perpetrar cinc homes durant les festes de Sant Fermí de Pamplona l’any 2016. Arran d’aquell cas, conegut com el cas de La Manada, i la polèmica resposta que hi va donar la justícia, la periodista Núria Vilà va començar a investigar a què s’han d’enfrontar les dones després de patir una agressió sexual, un camí que va des de la desprotecció fins a la culpa, passant per la desconfiança.
“Vaig veure que el de Pamplona no era un cas aïllat”, assegura la creadora del documental, que també va constatar que el procés posterior a l’agressió sexual que han de viure les víctimes acaba empitjorant el trauma creat per la mateixa agressió. D’això, se’n diu revictimització, i en són responsables el sistema judicial i policial, però també el sistema sanitari, els mitjans de comunicació i la societat en general.
Un dels problemes és que els pocs recursos que hi ha per a les dones que han patit violència sexual, com la unitat especialitzada de l’Hospital Clínic, no són prou coneguts i molts cops les víctimes no saben a on acudir. “Quan van a la comissaria o al CAP, depenen de l’atzar, estan a mercè de quin professional les atengui i, si se senten rebutjades, és molt probable que ja no continuïn amb el procediment”, explica Vilà, que lamenta que no hi hagi “especialització”. Tampoc és prou conegut el protocol que cal seguir en patir una agressió sexual, que diu, per exemple, que és important no dutxar-se per no eliminar proves.
“Quan hi ha un robatori o un assassinat, la policia és qui fa la feina; en canvi, quan et violen, has de ser tu qui aporti les proves, els testimonis… La sensació és que la feina l’has de fer tu”, lamenta Mireia Casado. “Em vaig sentir totalment desemparada”, afegeix, mentre recorda com la culpa va ser el sentiment que la va acompanyar des del principi i reconeix que no va tenir “els recursos, el temps ni l’energia per denunciar” la violació que havia patit. Per acabar-ho d’adobar, la decisió de no denunciar també s’acaba utilitzant moltes vegades contra les víctimes, que s’han de sentir a dir que, si el seu violador reincideix, serà culpa d’elles.
Un nou recurs el 2024
En aquest context, és especialment important l’anunci que ha fet recentment l’Ajuntament de Barcelona: ha aprovat la compra d’un local a l’Eixample per atendre casos de violència sexual. Serà una unitat especialitzada del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que atén casos de violència masclista en general, i entrarà en funcionament el 2024.
La directora de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, Remei Saez, celebra aquesta novetat i subratlla la necessitat i la urgència de comptar amb nous recursos públics per a les víctimes de violència masclista, perquè els que existeixen estan “saturats” i hi ha “moltes dones en llistes d’espera”. També veu amb bons ulls que s’ofereixi un tractament específic per als diferents tipus de violències i les conseqüències que provoquen. En la mateixa línia, Casado valora molt positivament l’anunci de l’Ajuntament i desitja que arribi a totes les dones que malauradament ho necessitin, com ella ho hauria necessitat.
Com que no va comptar amb el suport adequat després de l’agressió sexual, la seva recuperació va ser més lenta i va venir per altres vies. Ella és actriu i fa sis anys va crear la companyia La Melancòmica amb dues actrius més. A l’obra ELLES #cosasdechicas denuncien la violència masclista des de la sàtira i la crítica i, en un moment de la funció, llegeixen un titular que diu que una de cada tres dones ha patit una agressió sexual. Aleshores, ella aixeca la mà. Confessa que, tot i que al principi, quan ho havia de fer, “tremolava”, ara se sent “acompanyada i empoderada”. “Cada cop que ho faig m’allibero del meu agressor. Ell perd tota la força que ha tingut aquests anys. Ja no va d’ell, va de mi”, conclou.
