Marc Tuli Ciceró, que nasqué 106 anys abans de la nostra era, és sovint considerat el predecessor dels guies de turisme que, carregats de pompa, ens anomenem Cicerones. La grandiloqüència rau en el fet que ell fou polític, filòsof i escriptor. Ni més ni menys. Si bé la seva obra literària pot resultar feixuga a persones no iniciades en els clàssics, les seves millors frases es poden consultar a cop de clic.
El nostre predecessor clàssic sentencià “una cosa és saber i una altra saber ensenyar”. Una veritat incontestable per a qui hagi tingut la possibilitat de seguir dues o tres visites guiades: hi ha grans experts, doctors en la seva matèria i amb anys d’estudi a l’esquena, que s’expliquen com un llibre tancat. L’oratòria és essencial per a un bon guiatge. Saber comunicar la saviesa, adaptant el llenguatge a qui escolta ho saben fer els bons professors. Els guies, a més a més, ho adaptem als referents, al context previ de qui ens visita. Als interessos i expectatives que la nostra empatia ens permet copsar compartint tot just el fragment d’una jornada.
Ara bé, cal tenir cura que l’art de l’oratòria no converteixi el discurs en un artifici vistós sense rigor en els continguts. El mateix Ciceró deixà sentenciat també: “No hi ha res tan increïble que l’oratòria no ho pugui tornar acceptable”. I aquí rau el perill. El visitant llunyà és vulnerable i si el guia no és pulcre, no estima el lloc visitat i la seva professió, fàcilment apareixen la temptació de l’exageració, de l’explicació divertida, de l’humor gratuït i de la grandiloqüència.
Si aquest és un risc natural, esdevé una autèntica amenaça quan la retribució de la persona que guia està subjecta a la satisfacció immediata de qui hi participa. Em refereixo, òbviament, a aquest artifici de l’explotació laboral i l’enginyeria fiscal anomenat free tour, on la feina es valora econòmicament des de la subjectivitat del viatger. La taquilla inversa que podem gaudir en teatres amateurs, la voluntat a un artista que s’exposa a la Rambla… convertit, per gràcia de l’enginyeria fiscal, en una trampa de precarització (dels guies) i de manca de garanties (del públic assistent).
Tinguem-ho clar: una activitat sense tarifa ens pot exposar, com a visitants, a un discurs efectista i poc precís de qui busca una simpatia ràpida i fructífera. Però alhora, i sobretot, exposa el guiatge a una lògica extractivista: qui se’n beneficia no és pas el guia (a qui no consta vida laboral ni ingressos declarats); ni el petit gremi turístic (intencionadament desmembrat fomentant la competència entre companys). Se’n beneficia la constel·lació de plataformes digitals que xucla cap amunt i cap als paradisos fiscals els beneficis en forma de comissions. I envia cap avall tota la responsabilitat legal, el compliment normatiu, i la responsabilitat del contingut.
La resistència existeix: guies arrelats i agremiats que, a contracorrent, exigim professionalització i estima pel territori. Una resistència que es basa, segurament, en la confiança que Ciceró l’encertés quan sentencià allò de “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”.
Joan Coll, fundador de CultRuta
