El que avui coneixem com la Rambla va començar l’any 1700 amb una simple arbreda. Foto: Joanna Chichelnitzky
Ara que la remodelació de la Rambla avança a ritme de creuer és un bon moment per recordar la urbanització de la Rambla tal com la coneixem. Va ser un projecte llarg i complicat pels conflictes continuats entre els agents implicats. Al final, se’n van sortir, però ningú va quedar-ne del tot content.
Fem, doncs, un petit viatge en el temps seguint la ruta marcada per Manuel Arranz al seu llibre La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana i de la mà de l’historiador i museòleg Daniel Venteo. “La urbanització de la Rambla constitueix un cas fascinant de negociació entre interessos polítics, militars i de gestió urbana, reflectint tant les ambicions de les autoritats borbòniques com les necessitats pràctiques d’una ciutat en plena transformació, com ho era Barcelona després del 1714”, explica Venteo, a l’inici d’aquest viatge.
El pla de cermeño
Tot i que l’any 1700 el Consell de Cent ja va impulsar una arbreda, l’autèntic punt d’inflexió va ser l’any 1766 quan l’entorn de la Rambla deixa de ser jurisdicció de l’Ajuntament i passa a ser competència del capità general. Des de llavors, “serà ell qui prendrà les grans decisions fins ben entrat el segle XIX”, escriu Arranz. I la primera d’elles és encarregar-li el projecte d’urbanització a l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño.
“La proposta de Cermeño pretenia crear un espai monumental inspirat en el Paseo del Prado de Madrid”, explica Venteo. “Defensava un traçat rectilini i una amplada homogènia, sovint a costa de l’estrenyiment de la via, oferint compensacions als propietaris mitjançant l’avançament de façanes”.
Hi havia, però, alguns problemes: la falta d’espai, una orografia complicada, les muralles i les objeccions dels propietaris. Francesc Canals, un prestigiós funcionari, ho va explicar l’any 1786, en un document compartit per la burgesia barcelonina.
La batalla per la Rambla
Aquí va començar una disputa per cada centímetre del passeig. Fruit del boicot de l’Ajuntament i dels propietaris, el pla Cermeño es va anar desvirtuant i la Rambla mai no va assolir la monumentalitat que volien des de Madrid. Si bé els burgesos no van poder fer-se una Rambla a mida, sí que van aconseguir que s’acabés prioritzant els seus interessos. “L’equilibri entre l’estètica urbana i la funcionalitat, així com la tensió entre els poders públics i la iniciativa privada, va definir el desenvolupament de la Rambla i va establir les bases per a les grans reformes urbanístiques del segle XIX”, sentencia Venteo.
