Lluc Oliveras és l’autor de la novel·la ‘El far de les Rambles’. Foto: Joanna Chichelnitzky
A Lluc Oliveras l’amor per la Rambla li ve de família, però també per haver-hi gaudit de molts vespres d’oci durant la seva joventut. El seu talent per al guió i el cinema és molt present en una novel·la absolutament cinematogràfica. El far de les Rambles explica les dificultats de la família Ros per obrir-se camí a la Barcelona de principis del segle XX. Però també explica la història d’un quiosc a la Rambla que il·lumina tota la ciutat. En parlem tot fent un recorregut pels espais de la novel·la, editada per La Campana.
No tinc cap mena de dubte que la novel·la està feta a mida de la Rambla.
Sí, és històrica, teòricament, però hi ha molts gèneres a dins. No volia fer una novel·la històrica a l’ús, sinó una que mostrés tant la part social com la històrica a través d’un ciutadà. És un homenatge a totes les persones que han passat per aquí, que han construït la ciutat i que s’han mort sense pena ni glòria, sense tenir cap mena d’importància, més enllà de la seva família. És aquesta la gent que ha construït la Barcelona que tenim.
És un homenatge molt ampli.
Sí, per això hi ha molts personatges i tots tenen una importància cabdal. És a través d’ells, i del quiosc de Canaletes per on passen, que descobrim tot el que succeeix. Això li dona humanitat a un espai que en aquell moment era l’eix de la ciutat. Ara la Rambla ja no és humana, sinó turística.
Per què és tan important aquest quiosc de Canaletes?
Perquè aquest quiosc, que va existir realment i es pot veure en fotos de l’època, estava a tocar de la plaça Catalunya, que era l’eix del món. Punt de partida de tots els tramvies i els trens, i ben connectat amb el port. En aquest punt, l’Esteve Sala, un gran empresari del món dels queviures, va instal·lar un quiosc amb la primera cafetera de vapor que hi va haver a Barcelona. Quan sonava el xiulet, tothom que passejava per la Rambla sabia que hi havia cafè acabat de fer. Però no només això. Sala va portar a Barcelona les sodes americanes, les patates xip… I va posar de moda el vermut, que aquí no es feia… Aquell quiosc era modernisme en estat pur, i així l’he novel·lat.
El llibre de Oliveras també explica la història d’un quiosc a la Rambla que il·lumina tota la ciutat. Foto: Joanna Chichelnitzky
Això es reflecteix en la novel·la. És una Rambla molt bucòlica.
Bé, és evident hi ha una part poètica i romàntica. Per això m’agrada dir que aquesta novel·la és el meu Cinema Paradiso, perquè té una certa similitud.
També s’hi reflecteix un fort sentiment de pèrdua.
És que aquella era una ciutat preciosa. Des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, Barcelona era una ciutat màgica. No és només l’ambient i la vida cultural. Aquella era una ciutat on burgesos i obrers podien fer un cafè l’un al costat de l’altre. Hi havia una fusió cultural i social que era pròpia d’una gran metròpoli, d’una com Nova York… I no hem sabut preservar la part històrica. Ens hem carregat molts locals mítics, per exemple, que ara serien un reclam bestial.
“Barcelona, des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, era una ciutat màgica”
Quan s’acaba, tot això?
Després de la guerra, durant el franquisme i el postfranquisme, la Rambla es va espanyolitzar. I amb això vull dir que va trobar la manera de tallar de soca-rel moltes coses. És així com comencen a aparèixer flamenques i toreros, i els cafès modernistes es transformen en tavernes. Aquesta és la Rambla que coneixem més, la més casposa, perquè ens entenguem.
Aquesta espanyolització només té arrels polítiques?
No, és clar. A partir dels anys cinquanta i seixanta arriben molts immigrants del sud d’Espanya i la Rambla també es va adaptar a aquest nou públic, a aquesta nova societat. Però arran d’aquests canvis molts barcelonins van deixar de sentir-se identificats amb la Rambla, i fins i tot va néixer una especial animadversió. Aquests barcelonins preferien refugiar-se al barri Gòtic, tot i que ja sabem que es va construir a la carta, o fins i tot al passeig de Gràcia o la rambla de Catalunya. A principis del segle XX hi havia un orgull bestial per la Rambla i tot això va anar desapareixent.
Faltava encara una nova transformació: la Rambla turística. Quan arriba aquest moment?
Tothom diu que el gran canvi va ser durant les Olimpíades, però no hi estic d’acord. Jo recordo que fins poc després de l’any 2000 encara trobaves gent sortint de festa per la Rambla, anant a comprar còmics de matinada… Sí que hi havia prostitutes i bales perdudes, però tot confluïa d’alguna manera.
Oliveras: “Ens hem carregat molts locals mítics que ara serien un reclam bestial”. Foto: Joanna Chichelnitzky
I què va passar, llavors?
Jo crec que va passar el mateix que amb Gaudí. Algú de la ciutat va adonar-se que era un valor, un reclam, i van començar a adaptar Gaudí, o la Rambla en aquest cas, al gust dels turistes. Passa arreu de Barcelona. Siguis on siguis, sembla que podries estar ben bé a Londres.
Massificació i homogeneïtzació.
Sí, és trist perquè al final el que has fet és desmuntar una ciutat de somni per posar-hi un Starbucks.
A la novel·la parles de les rambles més que de la Rambla.
Bé, jo quan sento parlar de la Rambla penso en la de Catalunya perquè potser ara s’ha perdut, però al llarg de la història cada tram del passeig ha tingut una personalitat molt marcada.
Aquesta és una novel·la molt visual, molt cinematogràfica.
Ja ho estic mirant, això… Però escriure una pel·lícula arran d’un llibre és molt difícil, perquè s’ha de comprimir molt la història. En canvi, un llibre acostuma a ser l’equivalent a una temporada o dos d’una sèrie. I et dona més opcions a desenvolupar la trama, els personatges… Una sèrie et dona molta més màgia que una pel·lícula.
