Joan Oliveras i Bagués és president del Museu Nacional d’Art de Catalunya, ramblista d’honor 2024 i impulsor de la remodelació de la Rambla. Foto: Línia La Rambla
No és habitual parlar amb el president del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Joan Oliveras i Bagués, i no parlar d’art romànic o gòtic. Però és que el president en qüestió és una institució a la Rambla. La seva figura al capdavant dels Amics de la Rambla encara és tan present que ha sigut un dels guardonats amb el premi Ramblista d’Honor.
Durant l’entrega dels premis Ramblista d’Honor, tothom li va agrair l’impuls de la remodelació.
És veritat que aquest pla comença per iniciativa d’Amics de la Rambla quan jo era el president i que nosaltres vam construir primer el contingut i després el consens polític. La Rambla havia estat històricament desatesa per la major part de les corporacions municipals que hi havia hagut. I és en l’etapa que jo presideixo que, al final, es troba una via d’entesa amb l’Ajuntament per tal d’afrontar una reforma d’una magnitud tan gran.
N’està satisfet del resultat?
Bé, el pla de reforma urbanística original era una carta al rei i, òbviament, quan es van concretant les coses es van perdent serrells. Qualsevol pla com aquest acaba sent un consens entre les parts. Ara el més important és que les reformes són una oportunitat per fer tot allò que un pla no contempla.
I què és això que no contempla el pla urbanístic?
La reforma té el perill que acabi sent incompleta, que només afronti el tema urbanístic i no el tema social o els usos del mateix passeig, que han anat canviant. Són elements que van més enllà de la normativa d’una reforma urbanística.
I quins són, concretament, aquests elements?
La reforma ha de servir per a la normalització comercial del passeig, la recuperació d’habitatge, la recuperació per part dels barcelonins de la Rambla com a passeig propi i no pas com un passeig que només té impacte en el terreny del turisme. Falten encara moltes coses que no aconseguirem només amb una reforma urbanística, que és molt important.
De fet, és el primer pas per poder fer canvis.
Sí, sense l’una no podríem afrontar l’altra, però amb la reforma urbanística no n’hi ha prou per salvar la Rambla. Ni tampoc la Boqueria, que és un element transcendental per al futur de l’entorn. La Rambla és un passeig que amb la seva transversalitat és un eix de comunicació entre dos barris diversos. És un nexe d’unió i de funcionament d’un entorn molt més gran.
La famosa frontissa entre el Gòtic i el Raval, oi?
En la mesura que la Rambla es converteix en una frontera infranquejable, estem començant a generar problemes en els barris comunitaris. Per tant, tot el pla de reforma del passeig té una capacitat d’irradiació en el territori general de Ciutat Vella molt gran. I si des de l’Ajuntament no s’afronta amb l’ambició suficient, perdrem una oportunitat històrica i no resoldrem el problema de fons.
El veig una mica pessimista.
No, crec que estem davant d’una oportunitat. Soc optimista. Vull pensar que sí que estem davant de l’ambició suficient per fer aquesta reforma. L’alcalde ha dit més d’una vegada que aquesta és la reforma de les nostres vides. En conseqüència, si això és així, i jo vull creure que és així, vol dir que afrontarem les altres qüestions necessàries. Però hem d’estar vigilants. Si només quedem emmirallats per la millora urbanística perdrem l’oportunitat.
“Les reformes són una oportunitat per fer tot allò que no contempla el pla urbanístic”
Es poden conciliar els interessos econòmics i socials?
Per l’impacte econòmic que té i per la seva ubicació, la Rambla té tendència al monocultiu econòmic i comercial i la conseqüència és la desertització de veïns i unes dificultats per normalitzar el passeig. Però hem de tenir present que no hi ha millor passeig per als visitants que aquell que és confortable per als habitants. Sobre aquest principi d’equilibri necessari és on pots construir eixos, carrers o passejos que siguin viables. En aquests moments la Rambla no té aquest equilibri i no el té des de fa molts anys. És el que hem de recuperar.
Això i l’esperit cultural…
El passeig ja té una infraestructura cultural importantíssima. N’hi haurà més, encara. Però, ara mateix, sembla que la ciutat no s’ha fet seva la Rambla com a eix cultural. És un element que té a veure amb la manera de presentar-se públicament i amb la necessitat de reequilibrar-la des d’una perspectiva comercial, d’habitatge i social. És un conjunt de mesures que totes elles i en paral·lel poden fer el miracle de la transformació.
Pel que fa a la transformació econòmica, social i cultural, els empresaris hi tenen molt a dir.
Els empresaris que tenim a la Rambla són producte de l’evolució que ha fet el passeig.
I vostè creu que s’implicaran en aquest canvi necessari?
Espero que sí. Però tot això s’ha de fer sense forçar. L’Ajuntament és qui té la responsabilitat i disposa dels mecanismes necessaris per aconseguir-ho i arribar a bon port. Amics de la Rambla i el seu president, Pau Bosch, hi participaran aportant solucions de consens. Jo crec que, al final, molts veïns i empresaris acabaran descobrint que amb la transformació de la Rambla també s’assegura el seu futur.
Quin és aquest mecanisme del qual disposa l’Ajuntament?
Es tracta del Pla d’usos. Aquesta és l’eina que estableix els usos comercials del passeig i amb ella es poden promoure models de negoci més atractius. Si volem un tipus concret de negoci, podem facilitar el seu establiment a la Rambla. Ara bé, tot això és un procés llarg, i no és fàcil.
Això trigarà.
Estem començant un trajecte que jo espero que arribi a ser efectiu per a molta gent i, per tant, espero que es produeixi aquest canvi. Però haurà de ser amb un horitzó d’uns quants anys perquè aquestes transformacions que parteixen d’una reforma global no tenen efectes de manera immediata.
Quin és el paper que ha de tenir Amics de la Rambla en aquesta transformació?
Si volem aconseguir un carrer que funcioni hem de ser capaços d’anteposar els interessos col·lectius per damunt dels particulars. Hem de ser una associació que tingui, a més a més, mirada de ciutat. Hi ha molts carrers que es poden plantejar afrontar la seva reforma només mirant-se a si mateixos. La Rambla no. Perquè tot allò que passa aquí acaba irradiant el conjunt de la ciutat. Si Amics de la Rambla és una entitat tan respectada és perquè no defensem només els interessos particulars sinó que som capaços de fer una anàlisi per elevar una mica la mirada des de la perspectiva de l’interès general. Una de les raons és que l’entitat agrupa empresaris, professionals liberals, veïns, molta gent diversa implicada en la Rambla.
Algunes reticències al canvi venen de persones que temen que els lloguers pugin, per exemple. Què me’n diu?
És veritat que qualsevol transformació en positiu d’un passeig comporta que l’especulació immobiliària s’hi produeixi de manera automàtica. Però l’administració té capacitat d’intervenir en el mercat immobiliari, sigui a partir de crear habitatge social, reservar-ne en llocs determinats o fins i tot controlar el tema dels lloguers. La reforma no pot servir per expulsar més veïns sinó perquè hi hagi més habitatges. Ara bé, aquest no és un problema que només afecti la Rambla. Barcelona té un problema amb aquesta qüestió i, de moment, les mesures que les administracions públiques han pres per resoldre’l no han sigut eficients. Com a mínim, no han donat un resultat evident a nivell de mercat.
