El Principal a principis del segle XX. Foto: Arxiu
Si parlem de l’artèria teatral de Barcelona, la majoria pensa en l’avinguda del Paral·lel, però molt abans de la seva eclosió l’eix teatral de Barcelona era la Rambla. De fet, ho va ser des del principi, perquè allà va néixer el primer teatre de la ciutat. Al seu voltant van anar apareixent nombrosos escenaris nous, alguns efímers, i també dos de clàssics, el Romea i el Poliorama, que encara mantenen viva l’artèria.
La recuperació de la Rambla com a eix cultural i teatral és un dels grans objectius d’Amics de La Rambla i del mateix Ajuntament, perquè ajudaria a reconquerir el passeig per als barcelonins, però això implica recuperar espais perduts com el Club Capitol i, sobretot, el Principal, que s’esllangueix a l’espera d’una rehabilitació.
Monopoli teatral
El primer teatre de la ciutat va ser el de la Santa Creu, ubicat on ara hi ha el Teatre Principal. Era un teatre de fusta, descobert, construït en uns terrenys llegats per un mercader a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. No era fàcil fer un teatre al segle XVI, i va ser Felip II qui ho va autoritzar l’any 1579, amb l’objectiu, o potser l’excusa, de recaptar diners per a la tasca assistencial de l’hospital. El privilegi incloïa el monopoli del teatre a la ciutat.
Cap a l’any 1760, i aprofitant la urbanització de la Rambla, l’edifici es va reformar de dalt a baix. Amb el temps, el monopoli oficial es va anar dissolent i al seu voltant van aparèixer petits teatres que volien fer-li la competència. Per això se l’anomenava el Principal, per ser el primer i perquè a mitjan segle XIX fins i tot competia amb el Liceu per les millors òperes.
La història del teatre és plena d’alts i baixos. L’any 1919 va reobrir com el Principal Palace, amb moltes novetats: frontons, casino i una sala principal amb un dispositiu mecànic que permetia transformar-la en sala de ball o pati de butaques, en funció del programa. L’escriptor Paco Villar explica que es va convertir en el primer music hall d’Espanya, on van actuar artistes cèlebres com Maurice Chevalier, Josephine Baker, Fèlix Mayol, Mistinguett, Luisa Padowa o la ballarina Tórtola de Valencia. Tot això, fins a la Guerra Civil.
El 2013 va tenir lloc l’últim renaixement, de la mà de Principal Project. Foto: Línia La Rambla
El retorn del Principal
Des de llavors, més alts i baixos fins que el 2013 va tenir lloc l’últim renaixement, de la mà de Principal Project. Va acabar molt malament, amb denúncies de veïns, pel soroll, i dels seus competidors. Ara, l’edifici s’esllangueix a l’espera d’un inversor i d’una rehabilitació. El primer pas sembla a prop, segons Ivan Pera, comissionat del Pacte per Ciutat Vella, ja que recorda que hi ha un projecte privat amb una inversió que pot acabar sent d’uns 45 milions d’euros. “Nosaltres estem encantats que surti un projecte així perquè volem que la Rambla sigui un eix cultural de la ciutat, i no només de Ciutat Vella”, diu Pera. “I, a la vegada, volem que sigui un element que ens porti gent cap a la Rambla, el Raval i al Gòtic. Si tira endavant el Principal, Festa Major”. Això sí, no hi ha dates a la vista: “Ells segueixen el seu propi calendari”, adverteix el comissionat.
Teatres desapareguts
Tot i que sabem de molts teatres que van lluitar contra el monopoli del Principal, queden poques dades de les seves històries. Però la Carme Tierz i el Xavier Muniesa sí que n’han recopilat unes quantes, sobretot de finals del segle XIX i primer del XX. Ho han fet en un llibre considerat la bíblia del sector: Barcelona, ciutat de teatres. Repassant les seves pàgines es descobreix el Salón Mágico, a la rambla dels Capuxins; la Sala Mercè, al número 122; el Teatre Circ Barcelonès, rere el Santa Mònica; o el Teatre de la Canuda. També el Teatre dels Gegants, la Sala Mozart o, més recentment, la Cúpula Venus o el Barcelona City Hall, que van intentar revifar l’escena teatral a la Rambla a finals del segle XX. Tots van anar caient en el record excepte dues grans excepcions: el Romea i el Poliorama.
Imatge del teatre Romea, el 1922, durant el III Centenari Molière. Foto: Teatre Romea Propietat
El Romea, un cas especial
El Teatre Romea va néixer com a teatre privat el 1863, orientat cap a la petita burgesia i les classes populars. Des del principi va ser especialment sensible amb la cultura i les tradicions catalanes. Serafí Pitarra hi va estar molt vinculat i, a partir de 1920, va viure una etapa històrica amb la representació de grans títols del teatre català de Guimerà, Iglésias, Rusiñol o Sagarra. Pel seu escenari han passat grans intèrprets com Lleó Fontova, Teodor Bonaplata, Margarida Xirgu, Enric Borràs, Maria Vila o Joan Capri, entre altres. Tot i això, mai no va perdre l’essència, i durant molts anys s’hi van representar sarsueles i Pastorets, amb la participació de veïns del barri.
L’any 1962 va patir una crisi que el va posar en perill de convertir-se en un pàrquing, però se’n va sortir d’una manera molt especial, com explica, orgullós, Jordi González Moltó, vicepresident d’art i continguts del Grup Focus: “Un grup de famílies de l’alta burgesia catalana van decidir que allò no podia passar, se’l van quedar i el van recuperar per a l’escena catalana. L’aparició d’aquells mecenes va ser importantíssima, i no només per al Romea, sinó també per a la Rambla. Sense ells el Romea no existiria”. Grup Focus gestiona el teatre des de 1999 i ha mantingut i potenciat el nivell encara més amb grans èxits com La vida es sueño, de Calixto Bieito.
El Teatre Poliorama es va estrenar l’any 1906 amb ‘Periquito el leñador’, una comèdia lírica. Foto: Línia La Rambla
Les vides del Poliorama
El Teatre Poliorama es va estrenar l’any 1906 amb Periquito el leñador, una comèdia lírica interpretada per autòmats que fins i tot va merèixer una medalla d’or de l’Ajuntament pels seus vistosos decorats. El teatre estava en els baixos de l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i va ser un dels primers que combinava obres de teatre amb sessions de cinema.
Pel que fa a l’etapa moderna, per a Toni Albadalejo, soci de la gestora del teatre, un dels moments clau és “quan la Generalitat crea el centre dramàtic i es programen magnífiques obres de teatre clàssic i musicals”. I, per descomptat, l’etapa de Josep Maria Flotats, “que va fer una esplèndida programació amb una companyia estable d’alt nivell de qualitat i, sobretot, amb una mirada internacional”. Més endavant, van assumir la gestió Tricicle, Dagoll Dagom i Annexa, que van consolidar aquesta trajectòria de magnífica programació, però des d’una mirada de teatre privat, comercial, de qualitat, que ens ha permès veure grans espectacles com el Métode Gronholm o El Florido pensil.
El futur de l’artèria
Últimament, es palpa a la Rambla un major interès per al teatre, però quins haurien de ser els següents passos? Per a Albadalejo, anem pel bon camí: “L’Ajuntament, per fi, ha considerat que la via cultural per excel·lència a Barcelona ha de ser la Rambla”. Ara, però, falta recuperar un històric. “El gran teatre pendent que té aquesta ciutat és el Principal. És el que ens destrossa l’eix cultural al passeig, que s’estronca al Liceu i ens deixa una part baixa pobreta i desatesa, trista, i grisa”, afegeix Albadalejo.
González, en la mateixa línia, diu que agrairia “qualsevol rehabilitació”, però posa l’èmfasi en la necessitat de recuperar l’alegria: “Hem de recuperar l’optimisme cultural que tenia la rambla i que, a poc a poc, torna a tenir”.
