Cada divendres, la inefable senyora Soraya Sáenz de Santamaria, a l’hora de fer la compareixença de la conferència de premsa després del “cancell de sinistres en defuncions” (permeteu-me la frase humorística), ho aprofita per alliçonar els catalans amb les seves inclements sentències i deixa anar la perla de la setmana.
Aquesta vegada ha estat: “No es pot xuclar i bufar alhora”, referint-se a les comunitats autònomes que reclamen més diners i que no s’abusi amb les balances fiscals en contra. S’ha referit en especial a Catalunya a i València com les més díscoles i poc predisposades a complir amb els requisits de reduir el dèficit de l’autonomia. Sáenz, amb aquesta afirmació, ha ben retratat el seu company Cristóbal Montoro, perquè aquest senyor xucla els impostos recaptats a les autonomies, arreplega tot el que pot i més i al mateix temps (oh, meravella!) bufa els incompliments cap a les perifèries autonòmiques, exigint-les-hi el que l’Estat incompleix i carregant els neulers a les administracions que fan la més gran despesa social per als seus ciutadans, cosa que no fa el poder central.
No cal afegir més llenya al foc. Els dos ministres són uns bombers incendiaris, que es dediquen a escampar maledicències contra els que no poden doblegar ni controlar, engegant el ventilador en contra dels que passen penes i treballs per la proximitat amb els ciutadans que exigeixen gaudir d’unes bones prestacions socials. En definitiva, aquest duet, una que esbufega i treu foc pels queixals cada divendres i l’altre que tot l’any xucla la sang de la jugular catalana, són uns miserables.
