El panorama de negre futur per a Espanya, un estat pària enmig de l’Europa democràtica, que dibuixava aquest dimecres l’advocat Ben Emmerson, si l’Estat no reaccionava a l’informe de l’ONU deixant en llibertat de manera immediata Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, no ha fet canviar el criteri que els manté en aquesta llarga presó provisional a ells i els seus companys. Estem massa acostumats que es menyspreïn aquests dictàmens i pronunciaments internacionals.

Els estats nacionals ja ho tenen, això. Encara més, tot i que al seu moment el govern de torn va respondre a les sol·licituds del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, l’actual s’hi gira de cul, recusa dos dels seus membres, demana que se’ls inhabiliti i que hi hagi una investigació interna a l’ONU per saber com ha anat la redacció d’aquest document que s’elabora des de fa més d’un any. I a més a la resposta, recordant al finat Pérez Rubalcaba, pensant que l’Estat pot pagar qualsevol preu de desgast o desprestigi, es diu que no es va respectar el procediment de lliurar l’informe de l’ONU a l’Estat afectat abans de fer-ho a les parts. Cosa que des d’Òmnium Cultural neguen amb rotunditat.

Per la seva banda, el govern del president Quim Torra, en reunió extraordinària, i d’acord amb el document de l’ONU, demana a la fiscalia i a Pedro Sánchez l’alliberament dels presos polítics. El punt d’inflexió que hauria de comportar un escrit contundent i directe com el que arriba de Nacions Unides, que n’hi ha per fer caure la cara de vergonya a qualsevol govern del món, no arribarà.

No ho espereu. No cal fer apostes. Ja veieu de quina manera han forçat també els tràmits per assumir les actes com a eurodiputats per mirar que ni Carles Puigdemont, ni Toni Comín poguessin recollir-les, a diferència del que havien fet amb l’exministre Zoido o l’ara ciutadà Bauzà.

Però ni Tajani, ni l’Espanya campiona de la desobediència a la UE com recull Ramon Tremosa. Aquestes són les maneres. Les de la vella coneguda olor. Aquests dies ha mort Nanni Balestrini, poeta avantguardista italià, i ara m’estic llegint el seu assaig La violència il·lustrada. Realment és un veritable cop de puny, un text sobre la violència que travessa el món i de què està feta la societat. I aquests dos casos que esmentava també deuen ser violència, il·lustrada.

Publicat a El Punt Avui