Aquests darrers dies, amb motiu del tracte rebut pels catalans a l’estranger en anar a demanar el vot per correu, a les ambaixades i consolats espanyols, m’he recordat del comentari d’un familiar meu resident a Viena que, ja fa alguns anys, em comentava que en certa ocasió va haver d’apropar-se a l’ambaixada per a renovar una documentació.
El funcionari que l’atenia li va dir “això li tindré enllestit en qüestió d’una mitja horeta, si es tan amable d’anar a prendre un cafè, o bé d’esperar-se, vostè mateix”. S’ho va rumiar un moment i va dir-li:
– “Aquí tenen biblioteca?
– Sí senyor, en el primer pis.
– Hi puc anar mentrestant?
– Efectivament”.
Passada la mitja hora el meu parent torna cap al funcionari d’abans, que per cert ja li tenia enllestit el tràmit (i no li havia dit “vuelva usted mañana”), i desprès que l’hagués acabat d’atendre li va comentar:
– “M’he estat mirant, pel damunt, gairebé tot el contingut de la biblioteca i no he sabut veure ni un llibre en català. En tenen algun?” .
El funcionari se’l va quedar mirant i li respongué:
– “És normal, és una ambaixada espanyola, efectivament no en tenim cap”.
Aquesta anècdota me la comentava el meu parent i en el meu fur intern pensava “doncs, si de les 130 ambaixades espanyoles que hi ha, així com un centenar de consolats, tots tenen el mateix criteri, està vist que Espanya no considera la llengua catalana com a pròpia”. No cal fer més comentaris. Sí que cal, però, reflexionar que certament Catalunya és una nació sense Estat, però també es trist constatar que el català és una llengua orfe d’Estat. Ara doncs, més que mai, ens cal un Estat propi.
