Ara que no ens escolta ningú us faré una confessió: vaig anar a la “Festa dels Súpers”. Vinga… està bé… faré una segona confessió: m’ho vaig passar meravellosament bé. Potser esteu pensant que m’he begut l’enteniment, que no és normal que als meus “vint-i-vint” i escaig anys gaudeixi en un espectacle on un ninot que es diu Biri-Biri és assetjat per un dolent anomenat Senyor Pla amb un aparell de la marca Salsitxator 3000. Però, què voleu que us digui, em vaig deixar anar.
En primer lloc, va ser una tarda amb perfecta comunió amb la meva filla. A la nit em feia mal l’esquena de portar-la asseguda a les espatlles perquè pogués veure l’escenari, però compartir aquell espai comú, amb uns personatges que, a força de veure’ls per la tele m’he après els seus noms, i sobretot, amb unes cançons que han sonat una i mil vegades durant els dinars, em va permetre sentir-me pare i nen alhora.
Vaig recordar la meva infantesa, una infantesa també ancorada a tardes davant la pantalla: Los payasos de la tele; Un globo, dos globos, tres globos; La mansión de los Plaff, Heidi, Marco… Feu una prova: canteu alguna d’aquelles cançons i sabreu si el vostre interlocutor pertany o no a la vostra generació. I parlant de cançons… vull felicitar Marc Parrot, músic multidisciplinar capaç d’escriure cançons infantils d’una qualitat excepcional i de facil·litar que no m’importi que sonin al cotxe. No em demaneu això mateix amb María Jesús i el seu acordió.
En definitiva, penso que, malgrat tots els seus problemes de fora i de dins, podem estar ben orgullosos de tenir una televisió nacional catalana amb una programació infantil de molta qualitat, que organitza una festa que atrau 330.000 persones, que crea cohesió entre els nens sigui quin sigui el seu origen sociocultural i que mou tantes il·lusions en totes les edats. Adoctrinament? Vinga, va. Ja els agradaria a alguns tenir el mateix poder de convocatòria.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram