A la plana de Barcelona hi ha set turons, com saben alguns i altres no. En això és similar a la ciutat de Roma… Dos d’aquests turons tenen cotes baixes i estan integrats a la trama urbana (Monterols i Modolell), mentre que el Turó de la Peira i el Putxet, amb 138 i 183 metres respectivament, són models de dues urbanitzacions ben diferents. La primera a gust dels Sanahuja, que va quedar ‘retratat’ com el constructor especulatiu de l’aluminosi, mentre que el Putxet, per la seva pròpia ubicació, manté l’essència dels barris pròspers. Més enllà d’aquests quatre, quedarien la resta: els Tres Turons, amb els del Carmel, la Rovira i la Creueta del Coll.
L’ordenació dels Tres Turons s’arrossega des del Pla General Metropolità, un pla que vol posar ordre al desori existent llavors amb una pràctica habitual del darrer tardofranquisme: presentar a la ciutadania grans avenços en estructures i equipaments per a la ciutat, que ningú podrà negar, mentre darrere d’aquestes obres faraòniques es mouen amb facilitat partides fora del pressupost ordinari. Partides en connivència entre els poders ‘oficials’ de l’Ajuntament i els poders fàctics de constructores, parents i amics i coneguts. Entre un poder i l’altre es pot saltar amb extraordinària facilitat. S’ha parlat molt i molt malament de l’alcalde franquista Porcioles, però sembla més descarat el que va passar amb Enric Masó, que va saltar de la presidència de Tabasa, la constructora del molt accidentat Túnel de la Rovira, a alcalde de la ciutat. Els continuadors de Masó després tenen a veure amb el 3% d’obra pública, que seria un capítol a banda.
Arribats a aquest punt, entendrem que els Tres Turons són una patata calenta que s’han anat passant d’un regidor/a al següent. Avui dia, els Tres Turons són un immens ‘patchwork’ d’obres iniciades i incompletes que tenen els orígens, com hem dit, molt abans del Pla Metropolità. Així, sense voluntat d’inventari, trobem la Creueta del Coll, amb la pedrera que es va urbanitzar al 92 introduint l’obra de Chillida, que s’emmirallava amb l’aigua, i que malgrat les incidències pròpies del terreny ha estat una intervenció digna amb usos veïnals i comunitaris. També al Turó del Carmel trobem el Park Güell, inici d’una obra d’urbanització per a rics, una ciutat jardí promoguda pel Comte Güell i que va fracassar mentre triomfava la promoció del Doctor Andreu al Tibidabo. La part positiva del fracàs del Park Güell és que passés a ser públic i sort en va tenir la Muntanya Pelada, perquè si no les construccions ostentoses privatives arribarien a dalt de tot del turó del Carmel.
Tampoc el turó de la Rovira ha tingut millor trajectòria. En Forestier i Rubió i Tudurí van plantejar una entrada des de l’Avinguda Montserrat, on hi ha el Nen de la Rutlla, però l’enjardinament s’acaba de seguida. Una llàstima perquè aquests espais ben plantejats que envolten la Font del Cuento encara ara tenen usos veïnals i comunitaris. Una mostra de com les coses ben fetes suporten el pas del temps. I a dalt del turó hi ha una zona polèmica: un espai amb excel·lents vistes a la ciutat, un lloc cosmopolita on van adolescents i joves de tot el món que no sempre veuen amb moderació i on es va posar de moda anunciar la sortida del sol cridant “hola Barcelona”, una forma de despertar el veïnat que no necessàriament té voluntat de llevar-se.
El cim de la muntanya, conegut com la zona de les antiaèries o dels canons –que no els búnquers–, té un interès patrimonial indiscutible. Per aquest motiu i per preservar la pau veïnal, la idea del Museu d’Història de tancar el recinte sembla un mal menor, i mantenir una dotació de policia cada nit no sembla una solució massa sostenible… Però al costat d’aquesta intervenció puntual no s’entén que no s’afronti d’una vegada per totes un Pla Integral per als Tres Turons.
Cal una conversió de tot aquest espai en un gran parc urbanitzat que posi per davant els usos veïnals i comunitaris. Al costat de la dignificació dels espais patrimonials, és urgent instal·lar uns equipaments bàsics perquè la ciutadania es pugui fer seu l’espai.
