En els darrers set o vuit anys molts periodistes han estat acomiadats dels seus mitjans i avui ja no són presents a les seves redaccions. La gran majoria per motius econòmics, altres amb els motius econòmics com a excusa perfecta per estar irradiats de les empreses. No obstant això cada any surten al mercat milers de nous llicenciats de les moltes facultats existents.
En aquests anys hem viscut el tancament de múltiples mitjans de comunicació . Fins i tot en la Xarxa, aquesta plataforma crida a reconvertir el nostre sector . Hem vist morir Soitu, ADN, Metro, CNN+, Público i molts altres que ara no recordo, ni recordarà mai més ningú.
Però què passa en realitat mentre tanquen diaris, surten al carrer milers de llicenciats i senyors entesos debaten sobre problemes més que sobre solucions? El que passa en realitat és que pràcticament tothom fa el mateix, és a dir, el què pot. Dit d’altra manera, muntar un mitjà amb escassíssims recursos i dedicar-se a fer última hora retocant vagament teletips que arriben d’agències.
I mentre, la lluita per vendre i difondre és una autèntica batalla amb l’objectiu de ser els primers. Llançar el primer l’alerta, encara que sigui per res. Publicar abans que cap altre el nombre d’aturats, encara que sense explicar per què es dóna. Ser el primer a anunciar un atemptat encara que diguem que algú ha mort i després resulti que no és cert. Treure el titular més impactant encara que al final no passi res. I tots aquests exemples són certs, i el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.
Avui i ara la clau és deixar d’escriure per a cercadors i contar històries que interessin de veritat la gent del teu entorn (com ara la independència de Catalunya, que tenim a tocar de la mà). Oblidar del clic fàcil en temes sensacionalistes i intentar fer alguna cosa que sigui útil i et faci necessari, que et faci atractiu i quasi imprescindible en un ideari concret. Que enamoris la resta amb la sinceritat de la teva exposició i plantejaments. És igual que el teu producte sigui digital o imprès, televisiu o radiofònic. Potser al final l’únic model de negoci possible per al periodisme sigui, precisament, tornar a fer periodisme i oblidar-se de fer negocis.
De fet, potser aquesta idea és imprescindible perquè els mitjans puguin sobreviure. Perquè, encara que la societat i la professió, alterada i condicionada per tot això que exposo, no ho vulgui assolir ni acceptar, el producte mediàtic precari que avui fan la majoria dels mass media, és absolutament prescindible del tot. I creure que un trending topic no és notícia, és posar-se una bena als ulls i amagar el cap sota l’ala.
Per Santi Capellera
