Últimament, a Espanya s’ha desfermat una dèria. Catalunya és la culpable de tot el que és dolent per Espanya. Com fa segles ho eren els jueus, ara ho som els catalans.
Des d’Aragó se’ns ha tractat de depredadors dels seus tresors, que en el seu moment es van salvar de la venda i de la deixadesa. Moltes obres d’art eren de parròquies de la Franja de Ponent que depenien del bisbat de Lleida i que gràcies a una hàbil maniobra al Vaticà, van passar a dependre de la diòcesi d’Aragó. A Andalusia varen acomiadar, onejant banderes espanyoles i amb cants de: “A por ellos!” a centenars de policies que marxaven cap a Catalunya per reprimir, de forma salvatge, els votants de l’1-O. A l’Assemblea d’Extremadura el PP, C’s i el PSOE voten a favor de l’aplicació del 155 a Catalunya quan convingui i el temps que els hi sembli. Madrid (com a centre del poder polític i econòmic) va pressionant tot el que calgui per continuar el judici estafa contra els nostres líders polítics i socials.
Segur que hi ha espanyols que no participen en aquesta disbauxa i la critiquen, però malauradament la gran majoria ja els va bé l’actual estat de les coses. La defensa de la sagrada unitat d’Espanya i les seves essències estan per sobre dels Drets Fonamentals, que sigui un Estat de Dret i un exemple de Democràcia.
Amb amics espanyols d’aquesta mena, no ens calen enemics. Adéu-siau!
