Teresa Pàmies, en un paràgraf del seu llibre Quan érem capitans, explica una conversa amb un company basc de les joventuts comunistes al viatge que feien als EUA l’any 1938 per recaptar fons per a la causa republicana. En un moment de la conversa, el basc digué a la Teresa que la diferència entre un comunista basc i un de català era que ells són primer bascos que comunistes.

Quan serem lliures els catalans? No ho sé, perquè en certa manera ens creiem que ja ho som i no ho som ni de bon tros, només cal veure el panorama.

Recordo quan era jove, en ple franquisme, les discussions familiars de sobretaula entre els partidaris d’en Macià, d’en Companys o d’en Cambó. Ara veig que absurdes que eren aquelles discussions quan tots els catalans estàvem sotmesos a una implacable dictadura que no ens permetia quasi ni respirar.

Sembla que no hem après la lliçó, malgrat estar veient aquesta falsa autonomia amb una Generalitat i un Parlament castrats i tutelats per un estat que vol mantenir el poder central i centralitzador utilitzant el poder judicial, ja que ara no queda bé utilitzar el poder militar com han fet al llarg de la història.

Tenim uns poders superiors que ens humilien i ens aixafen i, mentrestant, polítics i partits catalans jugant a dretes, esquerres, anarquistes, liberals… com si ja fóssim un estat sobirà, amb l’agreujant que dins de casa nostra s’ha tornat a desenvolupar un lerrouxisme que ha propiciat que una part de la població que viu al territori s’hagi tornat anticatalana.

Quan un passa una malaltia greu s’adona que la prioritat en aquell moment crític de la malaltia és sortir-se’n i recuperar la salut, i no t’amoïnen altres problemes que et poden afectar encara que siguin importants.

La prioritat és construir la casa de la llibertat abans que discutir el color de les cortines

Ja sé que alguns em direu que els problemes existeixen i no ens en podem oblidar del tot, però us dic en primer lloc que els problemes i dèficits que pateix el nostre territori no s’han generat els darrers anys, sinó que venen de més lluny i són fruit d’un tracte diferencial i discriminatori que rebem de l’estat al qual pertanyem. I, en segon lloc, que aquest estat (mani qui mani) no ha tingut mai ganes de revertir la situació.

El senyor Fernández del PP va dir l’altre dia al Parlament que Catalunya no té dret a la independència perquè no és una colònia. Doncs sí que ho és, i l’hi donaré dues raons: una, perquè vàrem ser annexionats al “Reino de España” en un tractat (Utrech 1713) on no vàrem tenir ni veu ni vot i, dues, perquè l’estat ens manlleva un 8% del PIB cada any quan l’ONU considera colònia un territori quan l’aportació a la metròpoli és superior al 6%.

Ara, catalans i altra gent que viu i estima aquesta terra tenim una missió prioritària que és recuperar la llibertat. Això vol dir recuperar la sobirania nacional que permet, en primer lloc, administrar el total dels ingressos fruit del treball dels seus habitants i decidir com i a què es destinen i quin grau de solidaritat volem tenir amb altres pobles.

També em direu alguns que el món és cada cop més “interdependent”. D’acord, però aquesta cessió de sobirania a institucions supranacionals, com pot ser la UE, es fa amb tractats prèvia negociació i respon a la solució de problemes globals que un estat, sigui gran o petit, no té capacitat de resoldre, i no es posen en problemes domèstics, com per exemple quina llengua has de parlar.

No sé si ha quedat prou clar quina és la prioritat: construir la casa de la llibertat abans que discutir el color de les cortines i, en tot cas, la roba bruta es renta de portes endins.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram