De què ens serveix l’estat i les seves estructures si davant una crisi com aquesta no es pot garantir el sosteniment de la vida al conjunt de la població? Al sud d’Itàlia hi comença a haver famílies que no poden pagar la compra als supermercats, i per això l’exèrcit ja ha ocupat els carrers per “seguretat”. Però no defensen la seguretat alimentària dels qui passen gana. No. Aviat ho veurem a casa nostra. Perquè per salvar vides cal un bon sistema sanitari, per descomptat, però també que la població tingui cobertes totes les necessitats bàsiques. De què serviria garantir un confinament estricte i disposar de tots els estris de protecció si després centenars, milers de persones, morissin dins les seves cases d’inanició? Procurar-se aliments i mesures d’higiene són accions tan imprescindibles per salvar la vida com tenir aixopluc confortable on confinar-se. La relació entre l’alimentació i la salut, l’esperança de vida i la capacitat de fer front a pandèmies com la que estem vivint, no deixa cap dubte que la mala alimentació i la pobresa maten.

I es constata que davant la pandèmia de la Covid-19, pel que fa a l’alimentació les administracions públiques han generat un buit espectacular. Sort n’hi ha de les organitzacions del tercer sector i de les xarxes de solidaritat, que fan una feina ingent, però no donen l’abast i la situació està al límit. L’administració pública va tard i malament, i el drama està més que anunciat. De res serveix permetre que els establiments d’alimentació i productes higiènics i sanitaris bàsics es mantinguin oberts i amb proveïment assegurat si una part de les persones a les quals s’ha de distribuir aquests productes essencials no tenen diners per fer la compra. De què serveix distribuir els ajuts de les beques menjador via targetes moneder si tres setmanes després de començar el confinament hi ha famílies que encara no les han rebut? Quin sentit té, en ple confinament estricte, fer desplaçar desenes de famílies de punta a punta de la ciutat per acudir a un banc d’aliments portat per voluntaris majors de 65 anys que haurien d’estar totalment confinats? I quin sentit té que moltes famílies ni tan sols tinguin dret a ser ateses en aquest banc d’aliments? No s’ha previst que la població sense ingressos no para de créixer. La falta de previsió i de reacció encertada és la tònica general de les administracions, i a uns municipis més que a d’altres.

Per salvar vides cal un bon sistema sanitari, però també que la població tingui cobertes les necessitats bàsiques

Una de les raons d’aquesta mancança és que al nostre país, de forma sistèmica i des de fa massa anys, es cobreix la falta d’accés a l’alimentació amb un plantejament equivocat, basat en una mala entesa solidaritat. En una caritat que s’ha convertit en baula sistèmica, una part més de l’engranatge de les desigualtats. Tranquil·litza consciències i allibera l’administració pública de fer front a un problema i de plantejar-se’l com una prioritat política que li cal resoldre. En definitiva, aquesta fórmula no ajuda a avançar cap a un sistema de més justícia social. Els recaptes i bancs d’aliments poden servir puntualment com a fórmula d’emergència circumstancial, però mai com a fórmula permanent i consolidada, com és el nostre cas. Són el major indicador del fracàs del nostre sistema econòmic i social, i encara més quan, a sobre, funcionen sense donar cap autonomia en la presa de decisions de les persones sobre quin tipus d’alimentació volen tenir. En aquest sentit, sistemes com les targetes moneder són un pas endavant, però és evident que la solució definitiva vindrà mitjançant l’establiment d’una renda bàsica o d’un sistema econòmic i social que no deixi ningú al marge.

Perquè l’extrema pobresa, la pobresa, la precarietat i la subsistència ajustada són part estructural del sistema econòmic que ens regeix, sustentat en les desigualtats. Sense feines no remunerades, salaris baixos i autònoms i petits emprenedors al límit, els èxits miraculosos de les grans fortunes no existirien. I la còmoda tranquil·litat de les classes benestants tampoc. És clar que hi juguen molts altres factors, però aquest n’és la columna vertebral. La subsistència ajustada, la precarietat, la pobresa i l’extrema pobresa no són una responsabilitat individual, com ens vol fer creure el neoliberalisme, sinó que són una condició necessària per mantenir l’statu quo que possibilita l’existència de les classes benestants. I els mecanismes de compensació basats en la caritat assistencialista –disfressada de solidaritat– usen, a més, subtils mecanismes de discriminació, el paternalisme o la criminalització per no haver de compartir responsabilitat col·lectiva. Sempre és més fàcil de pair l’existència dels pobres si se’ls considera culpables de ser-ho, per la seva incompetència, inferioritat o maldat.

Una lliçó més que la Covid-19 ens posa al davant. Combatre la pobresa és erradicar les injustícies i lluitar contra les desigualtats, que s’agreugen amb el temps i en determinats moments com l’actual.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram