Què ens està succeint a l’hora d’analitzar el binomi migracions/drets humans? Com pot ser que hàgim passat tan ràpidament de reivindicar el dret humà a la mobilitat universal (art. 7. 2 de la Declaració Universal de Drets Humans Emergents) a estar immersos en la manifesta proclamació d’un estat d’excepció permanent contra les persones migrants? Donar una explicació coherent a aquesta situació no resulta fàcil. Malgrat que és un tema complex, sí que podem apreciar que, des del món dels drets humans, això obeeix a una manipulació discursiva al voltant de la condició de les persones estrangeres.
Aquesta manipulació rau a provocar engany sobre la necessària interacció existent entre la sobirania de l’estat i la protecció dels drets de les persones migrants. Des d’una visió clàssica del Dret internacional públic, els estats tenien el poder inqüestionable d’admetre i d’expulsar els estrangers del seu territori. No obstant això, aquesta concepció absoluta que reconeixia la plena discrecionalitat de cada estat s’ha vist mitigada progressivament per l’evolució d’altres normes internacionals –en particular, les relatives a la protecció dels drets humans. Normes que no només afecten l’entrada o la sortida, sinó també el gaudi de drets i llibertats fonamentals quan una persona estrangera es troba sota la seva jurisdicció. L’emergència d’aquestes normes té per finalitat conciliar dues exigències oposades: per una banda, la seguretat nacional i la sobirania estatal i, per l’altra, l’efectiva aplicació del principi del respecte de la dignitat humana, en aquest cas envers les persones migrants. D’aquesta forma, cal proclamar ben alt que, avui dia, la sobirania dels estats està limitada, en diferents situacions, per la necessitat de respectar els interessos i les expectatives legítimes de les persones migrants, així com de garantir el respecte dels seus drets fonamentals.
Aquesta interpretació ens ha de permetre desarmar i denunciar totes aquelles polítiques i pràctiques d’apartheid social que pretenen justificar argumentacions i comportaments que volen actuar com a protectors cap als seus (primer els de casa) i com a depredadors respecte dels que consideren enemics (persones migrants).
Cal denunciar aquesta alteració del règim migratori, ja que descansa en la representació de la persona estrangera com a estranya, on la seva condició és vista com una amenaça i on la retòrica de la protecció ja no és cap a elles, sinó contra elles.
El fals dilema entre la por o la diversitat estarà molt present en la campanya de les eleccions municipals
Davant d’aquesta manipulació que hem constatat, la pregunta a formular-nos no només hauria de ser: com és possible aquest horror que comporta una vulneració sistemàtica i constant dels drets de les persones migrants? La pregunta correcta a plantejar-se seria: com hem permès que les persones migrants s’hagin pogut veure privades de molts dels seus drets i llibertats sense que això sigui constitutiu de delicte?
En molts casos, es tracta de manifestes violacions dels drets humans justificades per motius de seguretat, de manteniment de l’ordre i de control de la migració. No són pocs els exemples que en podem trobar cada dia: la identificació i detenció discriminatòria de persones en espais públics per sol·licitar la seva documentació acreditativa de la situació administrativa (identificacions basades en perfils ètnics, com denuncia any rere any SOS Racisme) o els espais de reclusió caracteritzats per l’espera i la manca de drets (centres d’internament d’estrangers, com el que tenim a Barcelona). Per si això no fos prou, les polítiques de control migratori incideixen en la il·lògica de l’excepcionalitat en promoure la criminalització de la solidaritat i la generalització de narratives tòxiques contràries a les migracions i als estrangers, entre altres mesures.
Ens trobem, doncs, davant d’un procés de deshumanització de les persones migrants fruit de l’augment dels controls migratoris i del desenvolupament de polítiques que produeixen cada cop més vulneracions de drets humans, patiments, explotacions i, fins i tot, morts.
Ben segur que aquest fals dilema entre la por o la diversitat estarà molt present en la campanya de les eleccions municipals. D’aquesta forma, no ens podem quedar de braços plegats. Haurem de saber escollir entre veure la immigració des d’un marc discursiu construït sobre la por a l’altre i la defensa de la seguretat mitjançant mesures pròpies d’un estat d’excepció permanent –amb l’objectiu de reduir els drets de les persones migrants i mantenir-les en un estat d’inseguretat i vulnerabilitat– o aconseguir revertir la situació per tal de fomentar un enfocament de la gestió de la immigració basat en els drets humans.
Ho tinc clar. Segur que defensar el dret a migrar i els drets de les persones migrants contribuirà a fer que les nostres societats siguin més justes i solidàries, on la mixofília (l’aposta per entorns heterogenis i diversos) derroti la mixofòbia (por d’allò que és desconegut o no es vol conèixer). Independentment que doni o no vots.
David Bondia, síndic de greuges de Barcelona
