He assistit al dinar-col·loqui del Cercle del Liceu amb Manuel Valls, el candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona. Una persona que no coneixia ha fet la presentació de Manuel Valls. S’ha desfet en elogis. Fins i tot potser una mica massa. “No se li hauria de notar tant que és un ‘fan’ de Valls i que segurament ha de ser membre del seu equip”, he pensat. M’he quedat d’una peça quan m’han dit que no era cap membre del seu equip, sinó el periodista de La Vanguardia que s’ocupa de la informació política. No puc entendre com aquest diari li permet tal cosa. O es dedica a la informació o a fer presentacions-massatge de líders polítics. Les dues coses no pot ser. I després es queixaran que la premsa perdi credibilitat.

Manuel Valls parla i s’expressa molt bé, en el sentit que parla i que s’expressa com un polític (no sé si en el bon o mal sentit de la paraula): diu exactament allò que el seu auditori vol escoltar. Quan es defineix com a socialista (una definició difícil d’amagar en el seu cas), l’audiència del Cercle es remou. Però ràpidament matisa, perquè sap on és. “Ho sóc, però un socialista molt moderat”, diu. Només s’equivoca, al meu parer, quan anomena Felipe González com un dels seus referents. No crec que a l’auditori li fes gaire gràcia.

Germà Gordó, exCDC i actual líder del partit Convergents, li pregunta si creu que Catalunya és una nació. La resposta és: “No es pot negar (només faltaria, dic jo) que Catalunya té una llengua, una cultura, unes tradicions pròpies. Però si jo digués que Catalunya és una nació llavors vostè em diria que té dret a tenir un estat. Per tant, no diré que és una nació política, sinó que és una nació cultural”. I jo he pensat que, per exemple, el Dret Civil Català el devien redactar durant segles mentre ballaven sardanes o feien actes de la cultura popular tradicional. De tota manera, part del públic ha aplaudit l’ocurrència de “nació cultural” (que també va utilitzar el ministre Borrell per matisar les seves declaracions després d’una entrevista a la BBC fa poc, en què afirmava, a pregunta del periodista, que Catalunya és una nació), però crec que més aviat aplaudien la negativa a reconèixer-la senzillament com una nació.

Com fa gairebé tothom avui en dia, s’ha proclamat hereu de Pasqual Maragall. No ha dit què volia dir això, més enllà dels típics tòpics de rigor sobre els Jocs Olímpics i altres temes relacionats amb la política municipal de Maragall. Jo, francament, he de confessar que mai no em va agradar Maragall com a alcalde de Barcelona. Recordo que Jordi Pujol va fer un retret a la Barcelona que dissenyava Maragall dient que “ell preferia que la Barcelona del futur fos una mica més Zuric i una mica menys Niça”. Pujol volia dir que preferia una Barcelona capdavantera en investigació i indústria tecnològica que no pas una Barcelona només aparador per a turistes. Tot l’aparell mediàtic barceloní pseudomodernet que en aquells moments s’estilava se li va llançar a sobre. Estic segur que ara, si no fos perquè reivindicar qualsevol cosa que hagi dit Jordi Pujol està mal vist, molts estarien d’acord amb el seu diagnòstic.

Abans que parlés Valls, al meu voltant s’ha suscitat un petit debat, per altra banda ja clàssic, sobre els presos polítics. Un senyor, amb una certa prosopopeia, ha exclamat el tradicional: “No son presos políticos: son políticos presos”. Llavors jo li he preguntat: “Si no són presos polítics, vol dir que són presos comuns?”. Ha quedat uns segons en silenci i se li ha acudit la següent resposta: “Son presos preventivos”. Li he dit que no contestava comentaris absurds.

Valls ha fet un bon discurs europeista, un cant al projecte europeu molt ben construït, sobretot en el seu vessant històric. Aquesta part del seu discurs l’haurien subscrit i aplaudit el 99% dels més militants votants de Junts per Catalunya i ERC, excepte quan acusava els nacionalistes d’estar en contra d’aquest projecte. Una paradoxa. Però tampoc no ha donat cap argument que expliqui per què creu que el nacionalisme català és contrari al projecte europeu, ja que el nacionalisme català sempre ha estat europeista.

Manuel Valls tenia avui un auditori fàcil i un discurs una mica difícil. M’explicaré: Valls havia de fer un discurs completament inconcret perquè, com a bon polític, deixarà les concrecions per més endavant. Havia de fer volar coloms i que no es notés gaire. I ho ha sabut fer, parlant de tot una mica i no precisant en res. No era fàcil. Però tenia a favor que a l’auditori no li calien concrecions; havia anat a aplaudir-lo i el va aplaudir.

M’ha sorprès una reacció d’una part del públic, tots ells bons barcelonins que desitgen el millor per a la seva ciutat. Quan a Valls li han demanat propostes concretes, no n’ha dit gaires, però ha dit que el que no volia era “una Barcelona capital d’un estat”. I una part del públic l’ha aplaudit amb força. Vol dir, llavors, que tots ells estarien en contra, per exemple, que Barcelona fos capital o co-capital d’Espanya?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram