Opinió

La retòrica del greuge

|2019-02-05T11:30:36+00:005 Febrer 2019|Línia Horta

El gran Félix Rodríguez de la Fuente ens va deixar dit que el que més diferencia la nostra època d’altres és la nostra cultura d’escombraries. El plàstic i el verí a la sang poden amb tota la tecnologia que pretenen vendre’ns. El món es mor per la cobdícia d’uns llestos; el dany ambiental per vendre una diminuta joia és un acte que no té paraules. Només ens adonem quan ho fan davant de casa nostra, com els agricultors que per l’ús de pesticides “recomanats” tenen familiars malalts de càncer.

La vida humana és una possibilitat però no és una certesa i encara que les coses puguin tenir preu, els éssers vius ens devem a la dignitat. D’aquí la importància de crear vincles i fer florir el mutualisme de la dependència. No està tan clar que siguem autònoms. L’amargor de les circumstàncies revela que la fragilitat ens compromet, en la tendra infància, a la vellesa, o en incapacitats per malaltia o accidents. El treball domèstic té valor. Cert economista anglès el segle passat va comentar amb certa sorna que pagar a una criada comptava en el sistema econòmic nacional però casar-se amb ella faria que aquest treball desaparegués dels comptes. L’aportació invisible de la cura que durant tota la vida ens aporten fonamentalment les dones passa ben desapercebut.

Tot el que s’ingressa per turisme es gasta en compra d’energia. Moltes polítiques energètiques quan es requalifiquen, sovint criminalment, són gestionades per empreses, aquestes que deixen a famílies sense electricitat. Ni més ni menys que 56 companyies de gas provoquen l’escalfament global, aquelles que presenten els desastres com a causes naturals inevitables per després descobrir que darrere hi ha l’estafa depredadora.

El valor de les coses no és només allò que té preu. Produïm valor malgrat els segles d’economia capitalista que només segueixen indicadors expressats en termes monetaris. Si en una economia el que no s’expressa en preu no té valor, es menysprea una de les majors fonts d’energia que interactua al costat de la natura i altres espècies vives, la vida humana.

Per posar un exemple, sense abelles la pol·linització desapareix. Si no té valor econòmic, no hi ha impacte per mesurar-la i no ens adonem. Pitjor encara, el que sí que es comptabilitzen són les destruccions com a forma de riquesa: per un riu contaminat cal gastar diners en serveis de depuració; la guerra és el sentit bèl·lic més cru que fa créixer els millors negocis. Tenir salut no fa augmentar el Producte Interior Brut (PIB), tot el contrari, és la malaltia la que mobilitza les empreses farmacèutiques. Una dada curiosa per perversa, les assegurances de vida mesuren quant val una persona o una part del seu cos per xifrar la seva quantia.

Les decisions polítiques afecten el desenvolupament humà si es prioritzen els guanys dels mercats i els especuladors… Serà necessari prendre més consciència de les coses, el que s’explica o no s’explica. Les catàstrofes de recursos finits no es compensen amb diners. La lògica del domini és el desperfecte, l’avaria, una mena d’autisme cruel que no l’importa la precarietat dels altres. Margaret Thatcher va arribar a dir que la societat no existeix.