En conversa amb un grup d’editors de premsa local i comarcal, surt el lament del poc o nul interès d’alguns governs locals envers la premsa “de casa”. És més, en alguns casos l’alcalde veta la publicitat al periòdic que no li és plaent. És un exercici punible infecte que atempta directament contra la cultura, la llibertat d’expressió i la decència.
El municipi ha de plantejar-se la premsa local com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder, com desafortunadament veiem amb tanta freqüència. Cal ser conscients que les tecnologies de la informació i la comunicació poden millorar la comunicació intercultural i l’enteniment mutu, en particular gràcies a la promoció -a cada municipi on hi ha premsa local- del pluralisme cultural i lingüístic, la creació de vincles interculturals i l’aprofitament compartit municipi-premsa de coneixements i informació en diferents formes, mitjançant la creació de xarxes comunicatives entre comunitats i persones, aprofitant les noves possibilitats i la revolució en els mitjans de comunicació: premsa i televisió digital, ràdio i telefonia, tot a l’abast de les empreses de comunicació local.
El procés precisa del compromís de tres estaments: l’editor local, l’ajuntament i la Generalitat. Les possibilitats hi són totes, la complementarietat està per fer. Sorgeix tota sola una pregunta: per què? En el futur de la premsa catalana i en català, intervindrà el diner públic amb decisió com ha intervingut en el sector audiovisual? Els editors de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, per exemple, reclamen “valor polític per deixar de jugar amb el foc de determinats diaris de Barcelona, i crear amb decisió una política real de la comunicació (escrita) a Catalunya” (llibre blanc de la Premsa Comarcal. 2006).
El desenvolupament constant de noves tecnologies, el naixement de nous canals de comunicació (amb l’esclat imparable de la premsa digital) i la incorporació a la vida quotidiana d’una immigració creixent, desconeixedora dels elements culturals més elementals de casa nostra, situa la premsa comarcal en un estat de transició que ens aboca a destriar la dicotomia crisi cultural o crisi de mitjans.
Si des del punt de vista de mitjans de comunicació local hi és, aquesta dicotomia, ben segur que no és percebuda pel lector. Però sí que ho ha de ser per a l’Administració local, que no té consciència plena del valor afegit que representa per al municipi el fet de disposar de premsa local. Els ajuntaments han d’ajudar l’editor local perquè afronti amb garanties l’allau d’immigrants de totes les contrades del món, fins i tot de molt remotes, i l’editor ha de fabular amb l’administrador per a posar-se al dia i combatre amb arguments culturals propis la incorporació dels nous individus a la seva localitat, acostar-s’hi i incorporar-los, lentament i amb seguretat, com a nous lectors.
Aquest delicat moment de transició de la premsa ofereix dues vies: la de sortida o la via morta. No hi ha dubte que els editors de premsa local han situat la locomotora a la via de sortida. Veurem què farà l’Administració local, que ha superat moments semblants allunyant-se, lamentablement, de l’editor de premsa tot confegint un esplendorós gabinet de Comunicació, no per establir millors relacions amb la premsa de la seva ciutat sinó per treure al carrer una competència il·lícita i sense ètica: un pretès butlletí d’informació local, en la immensa majoria de casos d’auto propaganda de l’alcaldia i del partit que governa. L’antítesi d’un element cultural.
Hi ha molts pocs ajuntaments que donin suport transparent i decidit a la premsa privada del seu poble. Diríem que ja els està bé que quedin a la via morta. Ni tan sols hi cerquen complicitat.
És un bon moment ara, ficats dins la transició dels mitjans de comunicació i de la mateixa cultura, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees- com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer.
El tricentenari del 1714 també pot engreixar la simbiosi local de premsa i administració i acabar amb les alcaldades. Hi ajudaria aquesta nova llei, que no acaba d’arribar, que ha de garantir determinada igualtat entre la premsa generalista de la capital i la premsa local. I no només en l’àmbit publicitari.
Per Estanis Alcover (ex president de l’Associació de Premsa Comarcal)
