David Fernàndez

«M’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem. (…)
M’apunto amb els qui saben per què riuen i, per tant, no els fa cap vergonya plorar. (…)
M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata.
A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre.»
Montserrat Roig

Divendres 5 de novembre va ser, malauradament i forçosa, de comiat sobtat. Del mal de dir adeu amb morrinya anticipada. Tot just el dia abans, l’Eva em va escriure, a contracor, per dir-me que la Juliana havia marxat amb 95 anys. Gairebé cent anys al cos, a l’espatlla, a les mans i a la vida sencera. La Juliana. La Juliana de Fuertescusa (Cuenca), exilis interiors i «migrant del seu propi país». La Juliana Martínez Molinera, la Juliana del quiosc de Rius i Taulet –avui, plaça de la Vila de Gràcia. Dit així, potser no diu gaire, d’entrada. De sortida ho diu quasi tot. Divendres de tristesa insondable, el temps es va aturar en sec, com aquells dies on has de seure a agafar aire al primer banc que trobes i repensar-ho tot. I mirar molt lluny per entendre de prop. Anònimes imprescindibles, la Juliana, una entre tantes i tantes com ella, explica com ningú els plecs i osques de la intrahistòria del país. D’on venim, on som encara i on voldríem arribar.

Les bones notícies corren, diuen –les dolentes, sempre molt més. Feia molt –anys– que no la veia. El darrer cop va ser a plaça durant una Festa Major, això segur. Incapaç de recordar de quin estiu proper parlo, l’inesborrable és que la vaig veure amb el seu somriure de sempre, càlid, tenaç i impertorbable. Tant que encara dura i perdura. La dona tranquil·la, de rialla tímida sota el nas, que ens havia captivat quan érem uns vailets que sortíem corrent del batxillerat i enfilàvem els carrers per esbargir-nos. Devia ser abans dels Jocs Olímpics del 92, quan la vam conèixer. Un dia, rere molts dijous que ja els havíem vist asseguts al carrer Perla despertar-nos la curiositat, ens hi vam aturar. Qui era aquella gent gran que sempre era allà, a l’hivern amb estufes catalítiques i, a l’estiu, a peu de carrer? Aquell local auster era la seu de la cèl·lula de Gràcia del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Elles i ells, comunistes –en Josep Mariné, la Isabel Vicente, en Jaume Carbonell, l’Enriqueta Bonafont, en Carles Massip, en Vicenç Gilabert, en Casas. I des d’aquell dia, cada dijous fèiem parada i escolta. Per escoltar d’on veníem. Un dia era Mauthausen i l’altre la lluita clandestina; la setmana següent les vagues i sempre la història que mai ningú ens explicà. Vam aprendre més en aquelles tardes inacabables que en alguns màsters caríssims que mai vam fer.

Com si encara hi fos avui cada cop que hi passo, allà hi havia la Juliana –atenta, discreta, educada, amb una amabilitat geomètrica de veu suau. Havien passat ja seixanta-cinc anys des del seu naixement a un petit poble de la serra de Cuenca, d’on encara retenia els dies lliures de la República –i el mestre Don Bernardo, purgat després; i aquella escola que, a ella, se li va acabar de cop– i, sobretot, el fred, la gana, la malaltia i la por que vindrien en la llarga nit franquista. I el desterrament. El pare fou empresonat per republicà –i ella viatjava a peu, vuit quilòmetres, per agafar el bus de línia, la Campichuelense, i dur algun aliment fins al seminari de Cuenca fet presó, fent comuna amb totes les dones dels empresonats. Pocs anys després, el pres seria el seu company Gerardo Martínez, treballador de la construcció. Fou després de la caiguda de part de la direcció del PSUC en les detencions posteriors a la vaga dels tramvies del 1951 i rere un judici encara militar. A casa tenien una antiga Minerva, una màquina d’escriure per a la confecció de propaganda perseguida, que va dur la Juliana a haver de visitar, durant any i mig, l’hotel del carrer Entença. És a dir, la Model. Només sis anys abans, l’any 1945, fugint de la misèria, la Juliana havia arribat precàriament a una Barcelona feta ciutat desconeguda, desproveïda i trista. Al desaparegut cinema Roxi va veure la primera pel·lícula de la seva vida: Cumbres borrascosas. Van sobreviure en un garatge del Güell cuinant en fogonet de carbó, servint una família. Després va anar al carrer Septimània, en un pis que pagava el partit en una finca que va acabar sent desnonada per ampliar Lesseps. I d’allà al carrer Pere Serafí. I d’allà a agafar el quiosc de la plaça, on es pelava de fred. I on, amb el temps, arribarien el Tele-Express, Mundo-Diario o La Codorniz. I mil preguntes per a cada història. Després la vida, que continua, i allà la Juliana, que mai va oblidar tot el que havia après en temps molt pitjors –el suport mutu, la solidaritat, l’ajut entre iguals– i que sempre va fer costat als camarades més grans, alguns massa sols.

La discreció infatigable de la gent impressionant que, sense sortir als llibres d’història, ens ha canviat la vida

Al quiosc de la quiosquera més discreta i estimada de la Vila de Gràcia hi trobaves als anys noranta la poca premsa alternativa disponible. Que això passés tenia massa a veure amb el passat recent i esbotzat –nosaltres, nascuts sota la democràcia de l’amnèsia– i amb els compassos de la lluita contra la dictadura. En democràcia, tenia la poca premsa alternativa disponible. Però sota la dictadura, amagava la premsa clandestina comunista del moviment obrer i aquell quiosc es feia servir com a garita segura d’enllaç per a les comunicacions del partit. Sempre que hi passo hi penso: des d’aquest quiosc, des de qualsevol lloc, et pots comprometre. La Juliana no militava al partit i, fins a la detenció, desconeixia la implicació real del seu company. S’hi va afiliar quan es va legalitzar i quan li va demanar en Josep Maria Nebot: «Ya que tú no puedes ir –porque estaba todas las horas trabajando– ya te apunto yo». Coneixedora directa de la repressió, memòria contra tot oblit i massa impunitat, va estar sempre vinculada a l’associació d’expresos polítics. Història de silencis, tantes històries pendents d’explicar-nos encara i contrahistòria rebel de les dones silenciades, la Juliana ha marxat tal com va viure, senzillament dempeus.

Pluja de novembre, feia sol el dia 5 al comiat de les Corts. Una bandera republicana l’homenatjava. I sí: en trenta minuts et pot passar tot pel cap. L’ahir. L’avui. El demà. En el camí pendent de recórrer, esperant encara el bus de línia, cap al país de Julianas des d’on sempre hem resistit, construït i avançat. Des d’aquella discreció infatigable de la gent impressionant que, sense sortir als llibres d’història, ens ha canviat la vida. A millor, és clar.

«Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.»

I aleshores gràcies. Gràcies sempre, Juliana. La Juliana de Fuertescusa. La Juliana Martínez Molinera. La Juliana del quiosc de Rius i Taulet. La Juliana.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram