Víctor Porres

Als voltants del Dia del Treballador s’acumulen les propostes i reivindicacions sobre el món laboral expressades des de diversos sectors de la societat. Els que solen fer més soroll són els sindicats, perquè són els que presumptament representen els interessos dels treballadors i, per tant, utilitzen l’aparador de l’1 de maig per reclamar millores salarials, més llocs de feina i altres mesures que garanteixin la qualitat de vida dels treballadors, com la proposta estrella d’enguany, que és la setmana laboral de quatre dies o, dit d’una altra manera, el cap de setmana de tres jornades de festa.

També el sector empresarial aprofita el reclam de la celebració del treball per dir-hi la seva. Aquest és el cas de la companyia Clece, que la setmana passada va anunciar el projecte Barcelona Emplea, una iniciativa per oferir feina de diferents perfils professionals a persones en situació vulnerable a través d’un bus que farà parada a quatre ciutats metropolitanes: Sitges, Vallirana, Martorell i l’Hospitalet de Llobregat. És com aquell bus en el qual viatjava Jorge Fernández i el seu equip de rehabilitació d’edificis en el programa d’Antena 3 Esta casa es una ruina, però en lloc de guanyar-te uns dies de vacances mentre et reformen la casa aquí el que t’ofereixen és que treballis perquè amb el teu salari et puguis arreglar la casa, si és que en tens.

Uns altres que aprofiten el dayketing del Dia del Treballador són les consultores, les empreses de recursos humans i les agències de màrqueting. La xarxa s’omple d’estudis i d’informes sobre les temàtiques més inversemblants relacionades amb el món laboral. D’aquestes, les més curioses i, en certa manera, frívoles són les enquestes sobre els hàbits i costums dels treballadors, que és una manera legal d’investigar la vida del proletari i, alhora, semblar que a les empreses els preocupa com se sent el pencaire i què l’amoïna.

Dins d’aquest àmbit del work reality, la que més m’agrada és la branca de les relacions personals en l’àmbit laboral. Per exemple, sabíeu que els professionals que tenen un amic a l’empresa treballen més i millor? Segons un informe de la consultora Gallup, les persones amb un amic a la feina estan més compromeses amb el treball, són més propenses a innovar i a compartir idees, a fer més tasques en menys temps i, compte amb la dada, també es diverteixen més. Quin descobriment! És com aquella antiga frase-acudit que deia: “Masturbar-se està bé, però follant coneixes gent”.

Tenir un amic a la feina compensa o seria millor estar més sol que un mussol però no haver de treballar?

Un altre estudi –aquest, de l’empresa Randstad– diu que vuit de cada deu treballadors espanyols afirmen que compten amb, com a mínim, un amic a la feina i que estan més contents que un gínjol. Tant, que donen més importància al valor d’aquesta amistat que al seu propi sou. En part, s’entén, perquè passem un terç de la nostra vida treballant, per la qual cosa compartim més hores amb els companys de feina que amb la nostra família o amb el gat, i ja se sap que el tracte porta el contacte.

Ara bé, tenir un amic a la feina compensa o seria millor estar més sol que un mussol però no haver de treballar? Està clar que la fantasia d’Il dolce far niente no està gaire ben vista, perquè sembla comunament acceptat que l’acció natural de l’home és treballar. “El treball us farà lliures”, deien els nazis. En canvi, el còmic Pepe Rubianes ironitzava: “El trabajo dignifica, te honra, te realiza, te luce, te abrillanta y te da esplendor. Hasta te pone cachondo. Es la hostia. Hay que ver lo cachonda que va la gente a trabajar a las seis, las siete y las ocho de la mañana”.

També la música, que sovint és un fidel reflex del sentiment popular, està plena de hits que demonitzen el treball: No me gusta trabajar (Los Rebeldes), La vida pasa felizmente – Es una lata el trabajar (Luis Aguilé), Sympathique – Je ne veux pas travailler (Pink Martini)… I després tenim Peret, que a Saboreando cantava: “El portero de mi casa dice que ya no trabajo, que le pregunte a su hija cuando la tengo debajo”. Aquest vers rumber sembla l’himne de l’incansable rei emèrit: potser en sa vida mai s’ha acotxat per treballar ni per arreplegar un tovalló del terra, però, pel que es veu, no ha parat quiet i mai li ha fet mandra saltar de llit en llit. De fet, entre ell i Julio Iglesias, podrien colonitzar tota Austràlia amb la seva descendència.

De la mateixa manera que sempre hi ha un dentista díscol que no coincideix amb els altres nou a l’hora de recomanar un dentífric, a les enquestes sobre el món laboral també es recull un petit percentatge d’outsiders que opinen, però com que són minoria, no es converteixen en tendència. Són autèntics mestres esquivant el treball que s’inspiren en altres personatges que han arribat a la fama per no fer res o per fer-ho malament, com Homer Simpson, Jeffrey Lebowski, Peter Griffin o Jay i Bob el Silenciós. Gent random que, quan en els estudis de mercat els pregunten “què estàs fent actualment?”, pot ser que els responguin “preparant un collar de macarrons per al Dia de la Mare”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram