En només dos dies s’han registrat una vintena de periodistes ferits per la Policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. Una xifra tan escandalosa com indignant, denunciada ja per organitzacions internacionals, que se suma a moltes indignitats, algunes de les quals una part gens insignificant de la professió periodística n’és directament responsable o col·laboradora.

Fa unes setmanes ja qüestionava el paper de corretja de transmissió, acrítica i dòcil, que la majoria de mitjans espanyols –i uns quants de catalans– feien de les declaracions, filtracions i relats criminalitzadors del moviment sobiranista català. Ara ho torno a fer.

No soc expert en seguretat ciutadana, però un ja fa uns quants anys que s’afaita i n’ha vist de tots colors. Sense por a equivocar-me, les lamentables imatges de dimarts van ser una suma de diversos factors: actuacions violentament injustificades de la Policia espanyola (un nou capítol del “a por ellos!”) i dels Mossos (tenim un greu problema que un futur Govern haurà de resoldre a fons), accions de provocadors (cal recordar l’agent del CNI identificat fa pocs dies pels Mossos?) i de grupuscles amb ganes de gresca que només es representen a ells mateixos. I una ràbia difícilment contenible d’alguns davant la injustícia, alimentada a sobre amb les inacceptables agressions policials de dilluns, com l’assaig de càrregues per provocar disturbis que va fer el CNP a Via Laietana, obrint ells mateixos un cordó policial que no patia cap risc per sortir amb les porres per davant. Unes càrregues per provocar, que l’endemà van multiplicar a tot el país.

Cal informar dels fets, ens agradi o no personalment? Sí, sempre. És professional amagar segons què si no ens interessa? No, mai. Però el periodisme és molt més que això. Ara, més que mai, cal responsabilitat per no magnificar les coses a canvi d’un titular cridaner. I responsabilitat per contribuir, activament, fermament, en el debat i el diàleg i no pas a alimentar la repressió, com reclamen col·lectius professionals com el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

El que va passar dimarts a la nit a Barcelona –si deixem al marge els manifestants ferits– és una simple anècdota comparada amb el que hem vist durant mesos protagonitzat pels “armilles grogues” francesos. I cap mitjà seriós dels nostres veïns del nord va criminalitzar la protesta ciutadana de la manera com estem veient ara en molts diaris, digitals, televisions i ràdios.

I cal fer-ser respectar. De veritat. Ja és el segon cop que s’ataca la seu de Catalunya Ràdio… i no hi ha detinguts ni res que s’hi assembli. És il·lustratiu de massa coses que l’única protesta professional “transversal” amb tot el que ha anat passant des de l’1-O hagi estat la que es va fer fa uns dies dins el Parlament. Amb l’afegitó que el context en el temps i l’espai de la protesta, legítima!, va servir en safata perquè diversos mitjans espanyols la manipulessin a cor que vols, presentant-la com un acte de rebuig destinat exclusivament als incidents patits en un parell de concentracions independentistes. Santa innocència… per dir-ho suaument.

No recordo, però, cap concentració davant de la delegació del govern espanyol després de l’agressió patida per Jordi Borràs a mans d’un agent del CNP, ni cap davant de la seu d’un partit després que hagués convocat una concentració que va acabar amb un equip de Telemadrid agredit… perquè es pensaven que era de TV3! Mentrestant, els professionals dels nostres mitjans nacionals han de cobrir les manifestacions unionistes d’incògnit des de fa molt de temps… i no “passa res”.

Així, dolorosament ho dic, no ha d’estranyar que després de les agressions a periodistes a l’aeroport del Prat, surti un sindicat de la Policia espanyola amb un tuit mig enfotent-se mig amenaçant els periodistes per a pròximes ocasions (la piulada ja està esborrada, però el missatge no pas).

Ja triguem a fer-hi quelcom.