L’estructura política espanyola sembla que no pot tenir aturador pel que fa a la persecució a ultrança de la llengua catalana arreu. Sembla que ho tinguin escrit al seu ADN: Són monolingües forever. A part de tot l’entramat muntat a les illes Balears i Pitiüses, a la Franja de ponent, i al País Valencià, en què l’actuació de govern porta a negar la unitat lingüística i arraconar al màxim l’ús públic del català, la setmana passada l’atac va tocar de nou la immersió lingüística a les escoles que depenen de la Generalitat de Catalunya. Ha estat un atac frontal i amb total desvergonyiment.

Primerament, les cinc famílies que van impugnar la immersió lingüística no són innocents, no són unes famílies preocupades per l’educació dels seus fills i de les seves filles, estan preocupades en com perjudicar la llengua i la cultura catalanes, la pròpia de la terra que els ha acollit o on han viscut sempre. Tenen un rerefons ideològic molt evident al darrere. No hi ha cap possibilitat de diàleg ni de negociació amb algú que porta al tribunal el sistema educatiu per motiu ideològic, per motiu d’imposar la cultura que ells consideren superior per dret de conquesta. Sembla que no pugui ser possible que hi hagi gent que pugui anar contra la llengua del país on viu. Sembla que no pugui ser possible que l’objectiu de cinc famílies sigui carregar-se la normalització de la llengua de la terra.

Els mestres i les mestres han aconseguit durant les darreres un petit/gran miracle: apropar el català a milers d’alumnes que hi haurien estat aliens la resta de la seva vida. Han aconseguit que en molts indrets del país la llengua de comunicació entre un alumne pakistanès i un de romanès sigui la pròpia del poble on viu, la catalana. Cinc famílies carregades de ressentiment cultural i lingüístic no poden tirar en orris una feina d’aquest nivell.

Per Emigdi Subirats

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram