Per moltes voltes que li donem, dos mons segueixen paral·lels gairebé sense tocar-se: el dels pobres i el dels rics. Les democràcies insisteixen a pal·liar-ho, però no fan més que alimentar la paradoxa que confirma que ser progressista, feminista, explotador, racista o masclista no és pel que es diu, sinó pel que es fa. Què podem dir d’un home en favor de les classes populars que a casa asfixia la seva dona i les seves filles? Què dir de la dona que defensa els interessos de grup i a casa rarament li agraeix a la netejadora, i es refereix a ella, entre amigues, com «aquesta gent»?
Tals incoherències fan reflexionar sobre l’ambigüitat del moment i el dany ètic que aquests daltabaixos ens causen. El patriotisme és un privilegi dels que manen perquè distreuen, perquè desvien l’atenció. El victimisme està a l’altre costat de l’espill, el tant groller “i tu més” de la política actual.

A la burgesia independentista, algú els ha convençut que són uns oprimits quan en realitat són uns opressors: un exconseller indultat va ordenar càrregues policials sense escrúpols a grups juvenils quan altres exconsellers, indultats, els encoratjaven a la rebel·lia. Massa temps aguantant que aquests “cansats de viure bé” siguin els que més ploren. La rica burgesia catalana, i els seus fills universitaris, formen part de la gent que millor viu a tot el món; segons s’avança cap a les zones més riques de les ciutats, els xalets són més grans, els cotxes més luxosos i les estelades més freqüents, perquè, “a major riquesa, més oprimits”. Dolor i felicitat són germans bessons, deia Nietzsche, tot i que per altres raons.

En aquest circ esperpèntic es troben els interessats en demostrar la catalanitat de Cristòfol Colom o Teresa d’Àvila. Però el seriós és que els catalans franquistes van protagonitzar una gran conversió cap a la democràcia i el catalanisme en les últimes dècades del segle XX. Sempre han manat els mateixos. Molts ja eren rics, altres van fer la seva fortuna amb l’especulació, les influències, l’estafa, el desfalc, aprofitant-se dels privilegis que els van brindar. Patriotisme i patrimoni, des dels ajuntaments en els quals mai han deixat de pul·lular, des de les diputacions on mai han deixat d’intrigar, des dels palaus exclusivament seus, des dels llocs de responsabilitat que van acaparar a les institucions, tant creades com recuperades. Un grup social que viu com un rei i que freqüenta el Liceu, el Reial Club de Polo, el Cercle Eqüestre, el Tibidabo, els Jocs Florals, el Foment, la Cambra de Comerç (per cert, la majoria dels seus empleats són falsos autònoms, és a dir, treballen en la il·legalitat), l’Orfeó, el Brusi, la Bandereta de la Creu Roja, Òmnium Cultural, els Rockefeller, la gran Enciclopèdia Catalana, l’Abadia de Montserrat, el Barça, les Llars Mundet, el Socors Blanc, el Congrés Eucarístic… En tots aquests llocs han seguit fins al final de les seves vides deixant una llarga estirp que, s’intueix, no és res més que la llista de representants a les eleccions.

Caldrà buscar un camí de sortida respectable (no com aquella dolorosa fugida pirinenca dels poetes Riba i Machado) per al nou catalanisme democràtic.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram