Manuel Sánchez-Villanueva Beuter

La mirada dels nens ens torna, moltes vegades, el sentit més senzill i essencial de les coses. Passa amb els objectes, per exemple, quan els hi donen un ús inesperat, o amb el llenguatge, quan atribueixen un significat erroni a una paraula, per similitud o intuïció.

Una vegada vaig rebre un missatge de la meva filla petita que deia: “Papa, diu la mama que te’n recordis de la ‘cèl·lula’ de ‘vitabilitat’ de la Gemma”. De vegades, reconec que no corregeixo aquests errors dels meus fills; sento que deixaran de ser petits i em continc, en un afany estèril de parar el temps.

La cèdula d’habitabilitat, a la qual es referia, és un document que a la majoria de la gent li sonarà. S’ha convertit en un certificat necessari per a la compravenda de pisos o el lloguer d’un habitatge. Ha perdut tot el seu valor i el sentit originari, si és que mai el va tenir, si mirem el preu ridícul pel qual s’ofereix al mercat, cosa que el porta a ser un simple paper, la majoria de vegades fet amb poc rigor, amb l’únic propòsit de passar el tràmit burocràtic.

Tot i això, l’equívoc en les paraules, a més d’un somriure, obre una reflexió més profunda del que sembla. L’habitatge de la nostra amiga Gemma no està gens malament. Compleix, amb escreix, els requisits mínims que dicta el Decret d’Habitabilitat. És un àtic gran, amb dues terrasses, raonablement ben orientat i ventilat, amb sales i habitacions grans i dues peces de bany. Ningú rebutjaria un pis així d’entrada. Però ella no hi vol viure.

El barri, diu, és solitari. Va tenir un ràpid creixement i encara no hi han construït cap escola a prop. Està farta de portar la seva filla als barracons i, veient com van les coses, tem que acabarà estudiant allà tota la Primària. Tampoc hi ha cap centre de salut i no hi han obert cap botiga de queviures o una fleca. La més propera és a quatre carrers, i confessa que li fa por tornar-ne sola perquè no hi ha gaire gent pel carrer. El pis és habitable, però al barri hi falta vida.

L’actual Decret d’Habitabilitat és una llei de mínims de murs endins, tal com el mateix títol declara sense embuts. Del seu redactat es dedueix que es pretenen acotar els abusos i els tripijocs que fan molts propietaris per fer passar per habitatge una cosa que el sentit comú diu que no ho és.

No és una llei que tracti recomanacions de disseny per a més confort, ni tampoc que parli de les vistes que tindrem des de la nostra finestra. De fet, les vistes que importen al Decret són les que puguin tenir els vianants de la nostra roba estesa. Com diria Rigoberta Bandini, no sé per què fan tanta por les nostres calces; sense elles no hi hauria humanitat a les nostres ciutats mediterrànies.

Ens cal un nou Decret de Vitabilitat que vigili l’habitabilitat de casa nostra, però també la vitalitat dels nostres barris

Nens Clavegueram Roquetes

Nens ajudant en la construcció del clavegueram de Roquetes, l’any 1964. Foto cortesia de @retronoubarris_bcn

És cert que hi ha altres lleis i plans que s’ocupen de “programar”, així en diuen, el territori i el creixement de les ciutats. Però això no impedeix que, complint els mínims que dicta el Decret d’Habitabilitat, un habitatge es pugui considerar com a tal en un barri sense escoles ni fleques. El problema és, moltes vegades, compassar el creixement residencial i els plans urbans.

Amb les onades migratòries dels anys 1950-1960 van arribar a Catalunya, i més intensament a Barcelona, milers de persones procedents del sud d’Espanya que volien treballar i establir-s’hi. Es van crear desenes de “polígons” residencials per fer front al que es va denominar “emergència residencial”.

El polígon del sud-oest del Besòs, Canyelles, la Guineueta… Va ser tan gran l’emergència que a molts llocs els edificis van arribar abans que els carrers, i així van romandre durant molts anys. És emocionant escoltar els veïns del carrer de la Mina de la Ciutat, al barri de Roquetes, explicar com van unir les seves forces per construir amb les seves pròpies mans la claveguera central del carrer, dedicant-s’hi cada dia en sortir de les seves feines. Les fotos d’aquella gesta són un llibre obert d’història de la ciutat. Història de la de veritat. Avui aquests barris tenen clavegueres, autobusos i escoles gràcies a la unió i la lluita dels seus veïns i veïnes; els plans van venir després.

Algú podria pensar que això ja no passa, però no fa gaire es va batejar amb el nom de “crisi immobiliària” l’abús de construir anualment més habitatges que França, Alemanya i Itàlia juntes. I tots recordem hectàrees d’habitatges sense col·legis, centres de salut o transport a Buniel o a Sanchinarro, per posar algun exemple, avui abandonats perquè allà no hi ha qui hi visqui.

L’habitabilitat, entesa en el seu significat més bàsic, és la capacitat que té un lloc per ser viscut de manera sostinguda i confortable, i això també hauria d’implicar els barris de les nostres ciutats. Barris que tinguin col·legis, centres esportius o casals a una distància raonable de casa i que promoguin l’abandonament del cotxe per manca de necessitat més que per repressió. La Llei de Barris que va promulgar la Generalitat pels volts de l’any 2004 i que encertadament l’Ajuntament de Barcelona ha fet seva ja va en el sentit d’eliminar aquestes mancances dels barris. És una llei reparadora. Pretén arreglar el que no es va fer bé des del principi.

Tot i això, el Decret d’Habitabilitat és central en aquest debat. No s’hauria de quedar tancat entre els murs de l’habitatge, ja que juga un paper fonamental en el desenvolupament de nous barris i en la reparació dels existents.

Un enfocament més holístic del decret, que reculli l’espai existent entre les habitacions de la casa i els espais del barri. Una llei on les vistes, les escoles o les fleques trobin el seu lloc. De la mateixa manera que no viuríem en un habitatge sense inodor o sense endolls, no hauríem d’admetre viure en un barri on el col·legi el construeixin quan els nostres fills ja siguin grans.

Una llei de màxims, no de mínims. I això no té res a veure amb els metres quadrats. Un decret que vigili l’habitabilitat de casa nostra, però també la vitalitat dels nostres barris. Un nou Decret de Vitabilitat.

Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram