La tàctica de llançar enganys, mentides, postveritats o com vulguin anomenar-les està feta amb la intenció d’estendre una informació manipulada o directament falsa fins a aconseguir que es converteixi en una veritat en l’imaginari de la població. Això ho expliquen perfectament algunes persones enteses en la matèria i també aquelles persones opinadores professionals que es passegen pels platós de tants programes de tertúlies, dels que ofereixen, sobretot, panem et circenses.
Qui no recorda els bombardejos de l’estiu? Aquelles cançons amb què ens martiritzaven durant l’època estival? Doncs les campanyes mediàtiques de criminalització de l’ocupació no en són ni més ni menys que un bon exemple. Han arribat per quedar-se en substitució dels vells èxits estiuencs. Podríem fins i tot posar-hi títols. Un d’ells podria ser: “Compte, no vagi a buscar el pa que quan torni li hauran ocupat l’habitatge”.
El que és inaudit és que, periòdicament, són les dades de l’administració les que informen que les ocupacions van baixar un 7% entre el 2019 i el 2021. Que el 100% dels pisos ocupats estaven buits. I que d’aquests, el 73% pertanyien a grans tenidors com la Sareb. Aquestes són les darreres dades facilitades per l’Ajuntament de Barcelona. Però és clar, el mal ja està fet i és més còmode quedar-se amb la mentida que intentar anar a l’arrel del problema.
I ara, posem-nos per un moment a la pell d’una persona que ha d’ocupar un habitatge per necessitat, perquè l’han desnonat per no poder assumir l’increment desorbitat del lloguer o perquè no pot pagar la hipoteca, perquè ha perdut la feina i no té xarxa de suport econòmic entre la família o les amistats. Si això li passés a vostè, estimada persona que gentilment està llegint aquest article d’opinió, es quedaria de braços plegats, sabent que hi ha milers d’habitatges buits de bancs i d’entitats financeres, aquells que ens han tret i que són utilitzats com a mercaderia amb fins de lucre?
Saben quina és la solució per evitar l’ocupació? Garantir el dret a un habitatge digne
Anem ara al punt més cru de la situació: posem per cas que vostè té una família amb membres menors d’edat, amb persones grans o amb algun grau de dependència, és a dir, una família vulnerable. Acceptaria anar-se’n a viure al carrer perquè els bancs o entitats financeres (també anomenades fons voltor) es neguen a fer-li un lloguer social d’acord amb els seus ingressos, malgrat que a Catalunya ho preveu la Llei 24/2015? Per cert, aprofito per dir que l’administració no els pressiona prou perquè la compleixin ni tampoc ofereix sortides dignes d’allotjament perquè vostè i la seva família no acabin al carrer. Estic gairebé segura que, si encara li quedessin forces per pensar, davant d’una situació tan desesperada acabaria lluitant per aconseguir un habitatge buit de grans propietaris i l’ocuparia per poder començar a gestionar aquest lloguer social al qual té dret com a persona de bona fe que s’ha vist desbordada per les circumstàncies.
Fem aquesta anàlisi: saben quina és la solució per evitar l’ocupació? Garantir el dret a un habitatge digne! Per això des de la PAH i altres plataformes socials hem treballat pel dret al sostre per a totes, que a Catalunya ens va conduir fins a la consecució de la nostra preuada Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.
La PAH hem trencat la supremacia de la banca a força de pressionar les seves entitats. Però ho hem fet de manera pacífica. Queden enrere aquells temps en què, angoixades per no poder pagar, ens presentàvem a les seves oficines per explicar els nostres problemes de liquiditat. Aquelles oficines on, quan tot anava bé, ens atenia l’equip de comercials ben entrenats per dir-nos que estàvem fent la inversió de la nostra vida, que l’habitatge mai no es depreciaria, que tot era xerinola. I, de sobte, tot es va torçar i van començar a tractar-nos amb menyspreu, a fer-nos sentir culpables per haver “volgut viure per sobre de les nostres possibilitats”… Ah, “és el mercat, amic”. Va ser aquí quan vam fer recollida de la intel·ligència col·lectiva que ens caracteritza i vam començar a visitar-los en manades, sempre molt pacífiques, però gens disposades a anar-nos-en sense una solució.
Així que, bancs i voltors: un desnonament? Una ocupació!
Lucía Navarro, activista de la PAH de Barcelona
