Quan es compleixen 10 anys de l’esfondrament del Carmel, parlem amb Carmen Pérez-Pozo, que va viure aquells fets des d’una doble perspectiva: com a afectada, ja que tenia un negoci al carrer Sigüenza i va acabar liderant l’Associació d’Afectats Línia 5, i com a advocada d’un terç dels perjudicats.
Han passat 10 anys de l’esfondrament del Carmel. Es podia haver evitat?
Totalment. Hi va haver problemes de comprovació geològica i de control de subcontractes, que eren excessius per la feina que es feia. La conclusió de la comissió d’investigació del Parlament va ser que els estudis geològics no van ser els adequats.
A dia d’avui, quin balanç fa de les indemnitzacions que es van aconseguir?
Molt bo. La qüestió no es va tancar en fals. Per als afectats hi ha el dany moral i això no es paga amb cap indemnització, però per a alguna gent aquell accident va ser una oportunitat, perquè van poder canviar d’habitatge, rebre diners i canviar de barri.
Pel que va dient, se la veu satisfeta, com a advocada, de la indemnització que va aconseguir per als afectats.
Sempre es pot aconseguir més, però per la situació nova que es va produir, els advocats vam saber treballar en equip. Estic satisfeta, evidentment.
Tothom va quedar content?
Van ser indemnitzacions sense precedents, ja que no hi havia hagut mai un cas així. La jurisprudència no valorava les indemnitzacions per danys morals de forma tan gran com les que nosaltres finalment vam aconseguir. Tot i així, cal diferenciar les dels afectats per l’habitatge o les dels propietaris de locals i comerços. En aquest últim cas es van fer servir els paràmetres de les agències d’assegurances i, per tant, van ser més baixes.
Veig que vostè interpreta que un accident com aquell també pot ser una oportunitat.
Com la crisi que acabem de passar. Totes les crisis tenen la part de l’oportunitat. Hi ha gent que durant els primers dies va viure allò de forma dramàtica però després ho van veure com una oportunitat. Evidentment, també hi va haver l’inconvenient que durant un any, o any i mig, els veïns van haver de conviure amb altres veïns en hotels. La situació va ser penosa mentre va durar, però mirant-ho amb distància, hi ha gent que ho va convertir en una oportunitat i n’hi ha que encara estan molt afectats.
L’accident va provocar canvis estructurals al barri?
El barri ha canviat la seva fisonomia. Era un barri d’immigrants espanyols, consolidats de diverses generacions, la gent es coneixia, els comerços tenien la clientela feta… I ara tot això ha canviat. Van disminuir els habitatges, hi va haver gent que va marxar i els que van arribar no coneixien res. Els comerciants es van quedar amb menys clients. En el meu cas, igual que altra gent, vaig tancar el meu negoci, una assessoria. L’any 2005 em vaig haver de reinventar a partir d’aquella desgràcia. Ho vaig convertir en una oportunitat. Vaig vendre el local i vaig reestructurar el negoci.
Hi ha gent, però, que no ho va poder fer.
Exacte. I la primera responsabilitat és, evidentment, del sector públic. Quan obres una botiga després de gairebé dos anys d’obres i provisionalitat… És molt complicat. Hi havia gent sense marge de maniobra. Jo tenia un negoci que vaig poder reestructurar, però el que tenia una fleca no ho va poder fer.
Com valora la gestió de la conselleria de Política Territorial que liderava Joaquim Nadal?
Positivament. Ja sé que és més fàcil dir que molt malament, però aconseguir allotjar 1.200 persones el mateix dia de l’accident en hotels, fer valoracions, peritatges dels pisos… El desplegament de mitjans va ser molt gran. Evidentment tothom es queda insatisfet quan passa una cosa així perquè arriba de cop, però als polítics també els va arribar per sorpresa. Es va reaccionar de forma ràpida i eficaç.
El paper de les constructores va ser molt qüestionat.
Com que tot es va solucionar per via extrajudicial, no es va entrar a determinar qui eren els culpables de l’accident. Si s’hagués fet per via processal, s’hauria pogut discernir, però vam solucionar-ho a través de la negociació. El que cal tenir clar és que aquella era una obra que es va pressupostar amb CiU al Govern, va començar encara amb CiU i la va acabar el Tripartit. Per tant, hi havia polítiques diferents, una organització diferent… El que està clar és que no es va tenir en compte la realitat del subsòl del Carmel. Els pendents s’anaven omplint amb les restes de les obres. El sòl no era consolidat i van treballar com si les obres fossin a l’Eixample. Això va ser el primer problema. El segon va ser que amb tanta subcontractació hi havia gent que no entenia ‘l’idioma’ de les coses que li enviaven.
Això que diu és el que va provocar que a l’hora de determinar responsabilitats fos tant complicat?
D’això nosaltres en vam quedar al marge perquè van ser les mateixes companyies d’assegurances i la Generalitat que va anar contra els contractistes i els subcontractistes, però es va acabar pactant.
El conseller Nadal va dir, en el seu moment, que la culpa va ser “de tothom i de ningú”.
Jo em vaig passar dos mesos fent reunions amb els afectats i l’administració i, quan va tocar determinar responsabilitats, vaig comprovar que és molt complicat.
Quina valoració fa del paper de l’Ajuntament després de l’esfondrament?
L’Ajuntament va fer de coordinador i va donar suport al ciutadà. Ho van fer bastant bé. Aprofitant el sinistre es van bolcar molt en el barri del Carmel, que potser hauria quedat com un tema pendent. Però el Carmel, com molts altres barris de la perifèria, sempre ha aconseguit coses de l’administració a base de les protestes de les associacions de veïns. En aquest cas, es va aprofitar el sentiment de culpa de l’administració per aconseguir que totes les intervencions que s’havien de fer s’acabessin fent.
Com creu que seria el Carmel si no s’hagués viscut aquell episodi?
Seria un barri millor del que és ara. El metro s’hauria obert més aviat, la reparació dels carrers s’hauria fet al llarg dels anys, no s’hauria fet tota de cop… Però, com ja he dit, també van sortir noves oportunitats per a alguna gent, que va canviar un piset del Carmel per un pis a Diagonal Mar. O gent que vivia en pisos que eren de 60 metres quadrats van passar a viure en pisos, de protecció oficial, però de 90 metres, en zones planes i amb una bona indemnització. Però, realment, el barri ha perdut.
Després d’aquella experiència, es fan millor les coses o un accident com aquell es podria repetir?
Es fan millor les coses perquè allò va sortir molt car. A l’Estat i a la Generalitat els va suposar una gran despesa. Però es podria repetir, sí. És més, em sorprèn com no passa més sovint. Però també és cert que, per exemple, en el cas de l’AVE s’ha anat vigilant molt, també perquè hi ha hagut més mobilització ciutadana. Si no hagués estat pel Carmel, segurament els ciutadans no serien conscients que et fan obres a tocar de casa i que, de vegades, la gent que les fa no està del tot preparada o tot plegat no es controla prou.
Com la van marcar aquells fets?
Com a advocada, portar un tema d’aquests va ser molt impressionant, perquè treballes a un altre nivell. Aquells dies tota la frustració es va canalitzar amb el missatger, que som els advocats. El meu nivell d’estrès va ser molt alt. Però he de dir que si hagués estat només afectada, m’hauria desesperat molt no conèixer la realitat de primera mà.
