“Els equipaments del Guinardó generaran un comerç més actiu a tot el seu entorn”

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, durant l'entrevista amb 'Línia Horta'. David Campos

El districte d’Horta-Guinardó ha encarat en els últims anys grans reformes i projectes. El darrer, i potser més important, és la transformació de la Ronda Guinardó. És una obra que normalitza el pas dels vehicles per tot el Guinardó. Precisament, a tocar de la Ronda Guinardó, està projectat un gran edifici d’equipaments, on s’ubicaran el Mercat, un ambulatori, etc. Dies abans d’aquesta entrevista a l’alcalde Jordi Hereu (1965), alguns botiguers del Mercat es queixa­ven perquè les obres del nou edi­fici estaven aturades. Línia Horta-Guinardó ha preguntat a l’edil sobre aquesta suposada atu­rada i els beneficis que donaran en el futur les noves ins­tal·lacions a tot el barri.

Sembla que les obres de l’illa­ d’equipaments s’han atura­t, segons denuncien els paradistes del Mercat.

No sé si les obres s’han aturat o no. Però el que puc assegurar és que allò que depengui de l’Ajuntament segur que no s’ha parat. Si alguna cosa s’ha aturat, serà del govern de la Gene­ralitat. Els veïns tenen tot el dret a dir que allò no pari, ja que venim d’un procés de molts anys. Ha estat un projecte on ha costat arriba­r a acords amb alguns paradis­tes del Mercat. Són processos que en si ja són llargs, i no es poden frenar. Aquesta posició l’haurem d’exercir, és a dir, fes-t’ho [per a la Generalitat] com vulguis, però no em deixis temes empantanegats. I haurem d’exercir aquest missatge, amb bona voluntat, però no podem deixar que hi hagi temes que s’allarguin més del compte. No sé si s’han atu­rat les obres, però em preocuparia que així fos.

Creu que el canvi a la Gene­ralitat afectarà al projecte?

En aquest i altres projectes, a partir d’ara haurem de pressionar als d’aquí al davant [la Generalitat]. Per avançar, hem d’avançar tots junts. Ja els hi he explicat: ajust pressupostari, sí, però no em pareu la realitat. Hem de fer l’esforç de seguir impulsant projectes, de no parar malgrat la crisi. El missatge de parar és nefast. A més, jo no l’admeto. Jo, enlloc de parar, accelero en tot allò que depèn de mi. Espero, per tant, que sigui només una atu­rada tècnica.

Què aportarà el nou edifici d’equipaments al districte i al barri del Guinardó?

Aquesta illa d’equipaments és vital per al Guinardó. Metafòricament, el concepte de l’illa és com el símbol d’un cor que bombeja. Si està mort, no bombeja res positiu; però, si està viu, una illa d’equipaments permet moltíssimes coses. Genera moviments de gent, progrés econòmic perquè és un gran motor de come­rç, genera en el seu entorn un comerç més actiu… I aquí, a més, es construirà un CAP i, per tant, la gent gran hi podrà accedir fàcilment.

Quins beneficis donarà a la resta de la ciutat?

Pel Guinardó és fonamental, però també és important per a tot el passeig Maragall. És a dir, tota la part sud de Nou Barris i el barri de Congrés es veuran beneficiats pels nous equipaments. Allà hi ha un efecte frontera, ja que hi conflueixen els districtes d’Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu. Per aquesta raó, al passeig Maragall també li anirà bé tenir uns equipaments d’aquesta magnitud al costat, ja que reforçarà comercialment i socialment tota la zona.

Els nous equipaments completarien la transformació de la Ronda Guinardó que està en marxa des de fa anys.

És evident que al Guinardó li hem donat la volta des d’un punt de vista urbà. Ara estem molt al final del túnel. Arran del canvi de fa anys de les tesis urbanes i de mobilitat, quan preteníem que l’antic Cinturón no trinxès el Guinardó, s’han generat nous carrers magnífics, que necessiten d’un gran cor, aquesta illa d’equipaments, que ha de bategar. Diria que, en aquest sentit, el cor no s’ha d’aturar.

Els equipaments que sí han quedat enlaire són els que s’havien compromés al solar del Miniestadi. Quins passos donaran a partir d’ara?

En el cas del Miniestadi, hi ha hagut un canvi de plantejament estratègic per part del FC Barcelona totalment legítim de la nova junta directiva. Ells no volen perdre patrimoni. En l’altre pacte, el club cedia una part de la propietat perquè en fessim un ús públic, a canvi de fer dins del seu recinte algunes transformacions. Però la junta actual vol la totalitat de la superfície. És un plantejament que ens canvia l’acord anterior. Haurem de treballar altres plantejaments, sempre tenint en compte que la ciutat no renunciarà a certes coses.

Quines seran les condicions?

No renunciarem, per exemple, a obrir més les parcel·les del club a la resta del barri. Sense que el Barça renunciï a les seves propietats, la reforma dels terrenys del club han de tendir a obrir les instal·lacions al barri, fins ara tancades sobre si mateixes.

Hi ha projectes, en canvi, que han rebut un impuls darrerament, com la reforma de Can Batlló, a Sants, o de la presó Model.

Tant la transformació de Can Batlló com en el cas de la Model, són projectes per als propers deu anys. Però tota la tramitació ja està feta i encarada. Ara només queda apretar per a que es facin tots els equipaments, ja que en alguns casos és responsabilitat nostra, però en molts casos, com ja he explicat, són projectes que ha de desenvolupar la Generalitat. Jo expresso el compromís per part de l’Ajuntament d’impulsar els equipaments que depenguin de nosaltres, i haurem d’apretar perquè la Gene­ralitat faci els seus.

El cas de la Model s’ha allar­gat durant molts anys.

En aquest mandat, però, ha començat l’inici de la fi de la Model de l’últim segle. S’ha posat la primera pedra de l’alternativa. És un tema llarg, però és en aquest mandat que s’ha donat el pas definitiu per poder construir el que serà la gran illa d’equipaments de l’Eixample.

Un dels projectes més destacats actualment és la nova estació de l’AVE a la Sagrera.

És l’obra de transformació urbana de la que em sento més orgullós. Fa quatre anys era una tesi hipotètica, i avui en dia és una rea­litat en marxa. Està tot encarrilat, només queda controlar el ritme d’obra. L’estació de la Sagrera permetrà l’aparició d’una nova gran centralitat. Per això, sempre li he donat tanta importància. Ens ho jugàvem tot. Si no hagués estat per l’estació, aquella zona s’hagués quedat igual durant dècades, amb ferides urbanes, sense motors de transformació.

Com canviarà el barri de la Sagrera en el futur?

La Sagrera és una peça estratègica fonamental no només de Barcelona, sinó de tot el nord de l’Àrea Metropolitana. Es convertirà en una connexió directa entre Montcada i el Fòrum, mitjançant el Besós, però també entre Trinitat Vella i el Clot. Els barris estaran més ben connectats, millorarà l’activitat econòmica, hi haurà l’estació intermodal més important de tot Europa…

Es mantindran els terminis previstos en la construcció de l’estació malgrat la crisi?

No admetria mai que s’aturès. Entre altres coses, perquè si es vol que al 2012 els Trens d’Alta Velocitat arribin fins a Perpinyà, s’ha de tenir enllestit.

El seu govern ha posat l’accent sobre la cohesió social. Quines mesures s’han pres?

Hi ha una acció molt valuosa que hem emprat durant aquests anys: ajudes per instal·lar ascensors a edificis antics. S’ha convertit en una de les mesures més efectives i eficients de cohesió social que hem dut a terme. En la instal·lació d’ascensors, hem fet una revolució. Sincerament, és una de les mesures més inteligents que hem fet en aquest mandat. És un dels grans temes de ciutat, ja que permet, per exemple, que la gent gran pugui continuar a casa seva.

Davant tota aquesta acció de govern i arran la baixa repercussió que se li otorga en alguns sondejos, creu que el barceloní és desa­graït? I com ho viu personalment?

Jo estic orgullós i convençut del que estem fet. A mi no em sentiras mai dir: “Quins desagraïts”. No. Clar que aspirem a guanyar la batalla democràtica, però estem orgullosos del que estem fent per a la gent. Ho fem per ells, i amb ells. Són moments complicats per a qualsevol que té responsabilitats polítiques a causa de la crisi, però a la vegada les exerceixes amb convenciment, amb ganes, amb passió. El sentiment d’agraïment mai ha estat el principal. Conec gent de Barcelona que fa moltes coses per als seus veïns i per a la ciutat, i no esperen mai l’agraïment dels altres, ho fan perquè hi creuen. Personalment, aquest és el meu motor. En tot cas, és al contrari, sóc jo qui està agraït a la gent, que són els qui ens acompanyen. Les entitats veïnals, amb les seves reivindicacions i queixes, ens ajuden en la nostra feina. Aquestes persones no són gent desagraïda; al contrari, és gent magnífica. Només tinc agraïment, és un plaer estar amb ells i treballar amb ells cada dia.