Ernest Maragall Línia

Ernest Maragall, a l’Espai Línia just abans de l’entrevista. Foto: Juan Cabré

“Hem tingut un govern a tres, amb el PSC a dins i ERC a fora”. Són paraules de l’alcaldessa Ada Colau en una entrevista recent al Línia. Ha estat així?
No.

Què li respondria?
Colau és especialista en crear imatges a partir de realitats parcials o distorsionades. Nosaltres hem participat, hem contribuït i de vegades hem decantat les grans decisions de volum, d’abast. Però no hem gestionat ni un euro. No hem aplicat. No hem governat. Ens podem fer corresponsables de determinats acords o de grans decisions preses per intentar que el govern funcionés. El que passa és que no ha funcionat. Nosaltres hem contribuït a construir el vehicle, però els conductors no saben on van.

Vostè ha afirmat en alguna ocasió que amb els comuns l’aliança seria natural, però Colau, a la mateixa entrevista que li citàvem abans, i parlant d’aliances, en tot moment els va posar al mateix nivell que el PSC…
Ella ens va fer fora. Literalment, físicament. I políticament, institucionalment. Els comuns van fer fora Esquerra del govern de la ciutat. A partir d’aquí, del que estem convençuts nosaltres és que podem repetir i ampliar la victòria del 2019. Perquè nosaltres som el canvi. No som la continuïtat. Som el canvi.

Però es podria repetir una situació similar a la del 2019… Què té pensat fer per evitar-ho?
Si encara no tenim el mapa inicial, ara encara és molt especulatiu tenir qualsevol criteri sobre el mapa final. Encara no sabem quins genets tenim sobre la taula. Ja ho anirem veient. Nosaltres estem bé. Les enquestes i el carrer ens animen, ens il·lusionen i ens fan ser conscients que és possible guanyar amb més marge i tenir, per tant, una capacitat més explícita d’articular govern.

“Barcelona no està neta i la contracta de neteja no funciona correctament”

On no van tenir capacitat o autonomia de decisió va ser en els últims pressupostos municipals, perquè l’acord dels comptes de la Generalitat els va obligar a vostès a facilitar els de l’Ajuntament. Com a grup municipal, es van sentir desacreditats?
No va ser ni fàcil ni agradable. Però va ser una decisió conscient i deliberada, en el sentit que va ser resultat d’un debat genuí en el si d’Esquerra i amb el Govern de Catalunya. És evident que es va acabar imposant el que tots vam acabar considerant com un interès superior. El país i la ciutat necessitaven un bon pressupost de la Generalitat de Catalunya. Vam acabar fent el que tocava. I ho vam fer a consciència.

Però a contracor…
A contracor en la mesura que no fer-ho potser hauria fet més difícil que ara la senyora Colau digués el que vostès em citaven fa un moment. Però aquella decisió no va canviar la nostra crítica als seus pressupostos ni la nostra manera d’entendre la diferència i el canvi que continuem representant. Tot el contrari.

Què creu que pensa la ciutadania quan veu que un líder polític acaba acceptant uns pressupostos que 24 hores abans considerava insuficients? Jaume Collboni, per exemple, ho va titllar d’”inversemblant”…
Li va saber greu que votéssim a favor dels seus pressupostos? [Riu]. Senyor Collboni a banda, a mi em consta que la ciutadania sí que ho va entendre. Així ho reflecteixen les enquestes, que ens diuen que ha millorat la nostra situació en relació amb Collboni i també amb la senyora Colau. De fet, crec que aquella decisió no serà significativa de cara a les pròximes eleccions.

Ernest Maragall Línia

Ernest Maragall, durant un moment de l’entrevista amb el Línia. Foto: Juan Cabré

Salva alguna cosa dels set anys de Colau a l’alcaldia?
En política, i més en política institucional, és absurd fer condemnes o salvacions absolutes. Ara bé, a mi em sembla que les decisions de governació i d’orientació estratègica no han estat encertades. Això vol dir que no hi ha res ben fet? No, és clar. Sí que hi ha coses ben fetes, només faltaria. Però penso que el projecte dels comuns està obsolet. Ja ha donat de si tot el que podia donar. Ha donat algunes coses, però és obvi que no han aconseguit ni de lluny els objectius que proclamaven i que havien venut el 2015 i també el 2019. I governar amb el PSC no els ha ajudat, perquè són com dos cotxes que avancen en paral·lel i sense parlar-se gaire. No comparteixen objectiu ni destí.

En aquest sentit, ha vist dos governs en algun moment?
Sí. Totes les coalicions tenen problemes i costa trobar la síntesi, però és que en el cas de l’Ajuntament de Barcelona ningú la busca, la síntesi. És a dir, la decisió és no buscar-la, sinó compartir unes determinades responsabilitats i funcions, repartir-se el pastís i no mirar-se ni escoltar-se gaire, perquè no s’entenen. Per això les contradiccions són més greus. I quan la institució pública responsable d’un subjecte polític com la ciutat de Barcelona és feble, o no sap ben bé cap a on va, llavors tothom s’hi atreveix: l’Estat, el mercat, la delinqüència organitzada… Tenim una ciutat que li manca força pública, força institucional.

Això també ho diu l’exalcalde Xavier Trias, que podria acabar sent un dels seus rivals a les urnes. El maig, quan va descartar presentar-se –ara la situació és diferent–, va dir que no era el candidat ideal per la seva edat i va criticar la decisió de vostè de seguir en política per l’edat que té. Com es pren aquesta mena de paraules?
L’important és com estem cadascú, no quina edat tenim. Si estem o no en condicions, capacitat, energia… Jo ho estic. El 2019 a mi em van donar una empenta per llançar-me a la piscina. Ara no cal. Ara estic nedant a la piscina i fent-ho a consciència. Mai m’ha agradat gaire nedar, però ara m’agrada [riu]. Nedar en la ciutat. Barcelona és una font d’energia inesgotable. Em sento fins i tot millor que fa quatre anys.

“L’Eixample no és un terreny adequat per fer-hi experiments”

Li agradaria tornar a fer tàndem amb Elisenda Alamany?
Jo de l’Elisenda Alamany només en puc parlar meravelles. Ha treballat, s’ha guanyat a pols el crèdit i el respecte, territorialment i sectorialment, i, per tant, té tots els elements necessaris. Ara bé, la decisió política de la candidatura d’Esquerra a Barcelona està tot just començant. Aquesta és una de les qüestions que s’aniran aclarint en els pròxims mesos.

Quan decidiran el o la número dos i ho anunciaran?
Quan toqui. Hi ha uns procediments establerts, uns estatuts, una feina meva i d’equip… Jo estic parlant amb molts exponents d’aquesta ciutat, perquè hem de poder i saber comptar amb homes i dones magnífics de Barcelona. La capital es mereix un millor govern que el que té ara.

Vostè diu que l’actual govern ha fracassat i posa com un dels exemples la qüestió de la seguretat. Creu, per tant, que Barcelona avui és una ciutat insegura?
Als polítics se’ns fa tendir a la simplificació. Als blancs i negres. Barcelona és una ciutat insegura? No. Barcelona té problemes de seguretat. Crec que això és evident. Tenim un problema de delinqüència organitzada. Hi ha problemes de convivència, que no sé si els hem d’incloure en el mateix concepte, però que també són problemes evidents… La feblesa institucional de la qual parlava abans facilita que hi hagi aquesta mena de problemes. Segurament hi ha ciutats que estan pitjor, però això no és cap consol. Barcelona ha de poder governar bé la qüestió de la seguretat.

Una altra qüestió per la qual està rebent crítiques l’actual govern municipal és la neteja. Vostè la veu bruta, Barcelona?
En aquest aspecte encara és més evident que Barcelona no està bé. Tenim una nova contracta des de fa mesos i comencem a tenir clar que això no funciona. I que no és un problema d’un punt específic. La ciutat no està neta i la contracta de neteja no funciona correctament. I em sembla que ja ha passat el temps mínim d’aprenentatge o d’adaptació que es podia demanar. Perquè aquest és un aspecte bàsic per al funcionament d’una ciutat. Funcionar vol dir seguretat, neteja i mobilitat. Doncs ni, ni i ni.

Ernest Maragall Línia

Ernest Maragall, retratat pel Línia. Foto: Juan Cabré

Fa poc, parlant de la futura superilla de l’Eixample, deia que aquest districte “no admet jocs ni frivolitats”. A què es refereix exactament?
L’Eixample és un patrimoni urbà molt important, que té una història i una realitat consolidada, i que mereix una consideració. No estic dient que s’hagi de mantenir tot intacte i que no s’hi pugui fer res, ni molt menys, però crec que no és un terreny adequat per fer-hi experiments. Penso que les actuacions que s’hi estan fent tenen un caràcter massa puntual i específic envers uns determinats objectius que poden ser legítims en si mateixos, però que en la seva execució correm el risc de patir-ne els pitjors efectes. De no acabar de resoldre allò que pretens resoldre i, al mateix temps, de fer perdre a l’Eixample una part de la seva personalitat necessària. La ciutat també és mobilitat, i l’Eixample també està pensat, precisament, perquè pugui ser transitat. És evident que el creixement metropolità ha generat molts usos abusius de l’Eixample com a espai de trànsit, i que cal fer-hi front. Ara bé, a mi em sembla que és necessari un enfocament global del fenomen de la mobilitat en clau metropolitana i prendre les decisions adequades.

Parlant de l’àrea metropolitana, creu que s’ha fet prou feina des de l’AMB durant aquests anys liderada per Ada Colau?
Malauradament, he de dir que Barcelona ni hi és ni se l’espera. El mapa polític és el que és i pot explicar determinades dificultats perquè Barcelona n’exerceixi un lideratge clar, però això no ho justifica. Per no tenir ni tan sols tenim el Pla Director Urbanístic (PDU) aprovat, i encara hem d’anar fent pedaços a una planificació urbana de l’any 1974. I cada un és una tortura. I això lliga amb el que comentàvem fa un moment. El PDU és una peça central en la resposta als reptes de mobilitat. No podem demanar a l’Eixample que resolgui els problemes de mobilitat de tota l’àrea metropolitana, que és el que li estem demanant ara. És hora d’exercir aquesta responsabilitat metropolitana, i no s’està fent. S’està administrant, però no s’està governant aquest territori.

“A Barcelona tenim un problema de delinqüència organitzada”

L’AMB no s’ha ni posicionat sobre la possible ampliació de l’aeroport, per exemple. Vostè s’ha mostrat molt crític amb aquest projecte. Creu que beneficia més Barcelona i l’àrea metropolitana no fer l’ampliació que fer-la?
No cauré en aquest blanc i negre. Com els deia abans, als polítics se’ns fa tendir a la simplificació. Afortunadament, però, la pregunta no és ampliació sí o no. La pregunta és quin aeroport necessitem per al model econòmic, productiu, social i demogràfic del país. Que hem de fer coses per aconseguir aquest aeroport? És evident. Que això no és l’ampliació que ens proposa Aena? També és evident. No té sentit que Aena mani més que l’AMB o que el Govern de Catalunya en una qüestió com aquesta. No podem estar subordinats a les decisions que es prenen des de Madrid.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram