Elisenda Alamany Línia

Un moment de l’entrevista d’Elisenda Alamany amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Elisenda Alamany fa un cafè en una terrassa del carrer de Girona abans d’entrar a la nova redacció dels diaris Línia. Amb el caràcter proper i distès que la caracteritza, afronta una entrevista que segur que ja intueix que començarà amb la pregunta del moment. Si bé al principi evita mullar-se, a mesura que avança la conversa la regidora d’ERC a Barcelona i consellera a l’AMB es va deixant anar, fins al punt de parlar tan clar que trenca amb el que ens té acostumats la política institucional. Gairebé com si estiguéssim fent aquell cafè d’abans amb ella, però ara amb una gravadora damunt la taula i una càmera capturant el moment.

Actualment vostè és la número dos d’ERC a Barcelona. Ho serà el 2023?
Per a mi el més important és que la gent sàpiga què és el que està votant quan posa la papereta d’Esquerra a l’urna. I a mi m’agradaria que l’Esquerra del 2023 servís per posar les bases de la Barcelona del futur. Que fos el referent institucional de les transformacions que estan passant a la ciutat. El més important és construir aquest projecte.

D’acord, però li preguntàvem concretament per la seva posició en aquest projecte.
La meva feina i la meva aposta durant aquests anys ha estat a Barcelona, segueix sent aquí i assumiré la responsabilitat que toqui quan toqui.

Això vol dir que està disposada tant a fer passos endavant com endarrere a la llista electoral, si és el que se li planteja?
En el projecte de Barcelona, i torno a parlar del projecte, el que és imprescindible és que hi hagi persones que puguin connectar amb els nous referents generacionals que hi ha a la ciutat, així com amb els nous actius socials, econòmics i culturals. A mi m’agradaria desenvolupar aquesta feina de ser referent institucional d’aquests canvis, entre altres coses perquè quan jo no era a la política institucional els vaig trobar molt a faltar. I soc a Barcelona perquè crec que és on soc útil. Però aquesta decisió no depèn només de la meva voluntat.

“La sensació de sentir-se orgullós de Barcelona està en risc”

Podem donar per fet que Ernest Maragall serà el cap de llista, no?
Per descomptat. Jo miro la Barcelona d’avui i les millors coses que li han passat tenen a veure amb el cognom Maragall. I em fa l’efecte que, perquè Barcelona torni a brillar, aquella concepció de la ciutat hi ha de seguir sent. Per tant, penso que tenir l’Ernest Maragall encapçalant la llista és un valor.

En el seu últim article d’opinió al diari Línia, vostè abundava en la idea que ja ha citat de connectar amb els nous referents generacionals i citava, per exemple, Bad Gyal. Creu que la generació de Bad Gyal pot connectar amb Ernest Maragall?
[Riu] Jo crec que el que està en joc el 2023 no és si el candidat té una edat o una altra. És si recuperem l’orgull de ser barcelonins i barcelonines. La sensació de sentir-se orgullós de Barcelona està en risc. El que necessitem ara són projectes que aportin solucions per a això. Independentment de si el candidat té una edat o una altra. És evident que el projecte, que és col·lectiu, ha de tenir diverses sensibilitats i diferents perfils que sàpiguen connectar amb aquesta Barcelona d’avui. Però crec que les dues coses són complementàries i en cap cas excloents.

“Madrid és un forat negre, però potser Barcelona també”

Ester Capella ja ha dit que vol “acompanyar” Maragall, ha sonat el nom del conseller d’Educació Josep Gonzàlez-Cambray… Sembla que tindrà competència.
Sí, pot ser. Però torno a dir que l’important és que cadascú pensi per què va fer el pas a la política institucional. Crec que tothom ha de tenir clar quin és el seu propòsit per després tenir clar quin és el seu llegat. La meva voluntat, i això no va de quin número ocupes, ja els he dit que és treballar per connectar amb els nous referents generacionals i perquè la política s’assembli més a les maneres de fer que existeixen a la societat d’avui dia. A mi m’agradaria marxar de la política institucional havent aconseguit una mica això.

Ja parla de marxar? Tan d’hora?
Si entenem la política institucional com una cosa dinàmica i no estàtica, necessitem contínuament gent que hi entri i gent que en surti. Jo crec que això és bo i ho tinc molt clar. Els que van dissenyar el nostre passat i els que han marcat excessivament amb receptes caduques o fallides la nostra política difícilment poden dibuixar el futur.

No ha entrat i sortit, sinó que s’hi va quedar, va dissenyar el nostre passat… Això es podria aplicar a Ernest Maragall.
Però fixin-se que, en els moments que Barcelona ha brillat més, això ha tingut un cognom: Maragall. Quan jo parlo de propostes fallides estic parlant de models que pot representar el PSC a moltes de les ciutats metropolitanes, per exemple.

Elisenda Alamany Línia

Elisenda Alamany, entrevistada a la nova redacció del Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

“Situar-se clarament a favor de la restricció de la immigració és una necessitat ineludible perquè ho exigeixen la supervivència de l’estat del benestar i el manteniment de les condicions de treball dels treballadors menys qualificats”. Sap qui ha escrit això?
Crec que sí.

És d’Esquerra i es diu Miquel Puig. Vostè està d’acord amb aquesta afirmació?
Me la poden tornar a repetir, fil per randa?

[Li repetim, detingudament].
El Miquel Puig és un provocador. És a dir, al seu llibre entenc que no parla estrictament com a regidor d’Esquerra. Ho fa lliurement. En aquests dos anys he après moltes coses del Miquel Puig, però no estic gens d’acord amb aquesta afirmació.

Abans que parlàvem de la llista, amb aquesta mena d’afirmacions qui potser no hi veurem el 2023 és ell.
[Riu] És evident que amb el Miquel Puig tinc coses amb les quals no coincideixo, com per exemple la reducció de les taxes universitàries o això que ara vostès em citen. Però, en canvi, coincideixo plenament amb el diagnòstic que fa del model turístic, que és la tasca que li tenim encarregada al grup municipal. Per tant, jo crec que en qüestions com aquesta de la qual vostès em parlen hem d’assumir la política amb maduresa. Jo no estic d’acord amb aquesta afirmació del Miquel Puig, però no diria que per això cal expulsar-lo del grup municipal.

S’ha plantejat?
No. Em referia que la meva concepció de la política no passa per castigar aquells amb qui en alguns casos puc no estar d’acord. Era una reflexió més enllà del cas concret, i en el marc del projecte.

“Jo soc independentista, però no soc processista. Hem de ser útils”

Parlem del projecte, perquè a Esquerra veuen Barcelona sense rumb. Què li donarien vostès?
Actitud. Crec que, en general, a la ciutat hi ha la sensació que hi ha un desgovern. Per tant, cal començar per governar bé. I després d’aquesta actitud, el que cal és ambició. Els canvis que ens planteja l’actual govern de comuns i PSC no són prou ambiciosos. A Barcelona fa falta una transformació urbanística ambiciosa, més enllà de l’urbanisme tàctic de l’actual govern. I millorar els equipaments i la mobilitat a molts barris.

Creu que hi ha molta diferència entre el seu projecte per a Barcelona i el dels comuns, i que la ciutadania ho percep així?
Amb els comuns podríem estar d’acord amb el diagnòstic, però no amb els resultats, que no apareixen. En els resultats, els comuns tenen grans problemes. I crec que ja no estem en el temps de les preguntes ni de les idees de laboratori. És cert que hi ha una missió principal a Barcelona que és protegir l’estil de vida dels barcelonins i de les barcelonines, però també ho és que cal impulsar la ciutat. No tancar-la, aïllar-la… I en això jo crec que els comuns no se n’han sabut sortir.

A Esquerra el que ja no diuen tant és que el seu projecte també inclou que Barcelona pugui ser en un futur una capital d’Estat.
Nosaltres sempre hem dit que Barcelona és la capital de Catalunya, que és una cosa que sembla que provoca urticària als partits que actualment governen la ciutat. Però no és una cosa discursiva. És a dir, quan tu tens la concepció que Barcelona és la capital de Catalunya i parles de mobilitat, per exemple, això té un impacte en les polítiques que planteges. Quin és el gran repte de mobilitat que té Barcelona ara mateix? Potser no és de portes endins, sinó que potser necessitem millorar la xarxa de Rodalies. Moltes vegades es diu que Madrid és un forat negre, però potser no ho sabem i Barcelona també ho és. Què té Barcelona per oferir com a capital de Catalunya als altres? Doncs, sense anar més lluny, negociar una millor xarxa de Rodalies, engegar des de l’AMB un desenvolupament definitiu i accelerat dels park&ride… Això és el que ha d’oferir Barcelona.

“En els resultats, els comuns tenen grans problemes. No apareixen”

Ens referíem al fet que ara parlen menys d’independentisme que fa dos anys.
Nosaltres entenem que el fet que som independentistes se’ns dona per descomptat. I que les eleccions de Barcelona van sobre Barcelona. Cal anar molt amb compte, perquè jo crec que la gent de Barcelona no acceptarà que les eleccions municipals vagin d’una altra cosa. O que s’utilitzi la ciutat com el bastió de no sé què. Sí, evidentment, Barcelona ha de ser la capital de Catalunya. I sí, ens agradaria que la governés una força independentista. Però alerta: una força independentista que també sigui barcelonina i que tingui un projecte per a Barcelona.

Ho diu per Junts això?
[Riu] Parlo de qui té opcions de guanyar a Barcelona.

Junts no en té?
Avui té 5 regidors.

Avui no és el 2023.
Avui té 5 regidors, insisteixo.

Junts diu que vostès són la crossa dels comuns i dels socialistes, tot i que ara sembla que estan lluny d’aprovar els nous pressupostos.
Nosaltres hem fet una cosa que fins i tot hi ha gent que li ha costat d’entendre. Després que ens barressin el pas a l’alcaldia, ens hem arremangat i hem treballat per la ciutat. I això, en termes polítics clàssics, és difícil d’entendre, perquè el que esperaria algú és que féssim una oposició duríssima i que li compliquéssim la vida al màxim al govern. Però vam entendre que, enmig d’una pandèmia, això no tocava. Hem posat la ciutat per davant. Però ara…

… Les eleccions són més a prop i toca començar a desmarcar-se’n.
No, perquè això ho podríem haver fet des d’un inici. El que veiem és que, després de dos anys i malgrat la nostra generositat, el govern no se n’ha sortit. Aquesta no és la Barcelona que vol Esquerra. I per això ens n’hem de distanciar, perquè no és el nostre model. I hi falta rumb.

Elisenda Alamany Línia

Elisenda Alamany, just després de l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Vostè també diu que on tampoc hi ha rumb és a l’AMB. També és culpa dels comuns i del PSC?
Més enllà de culpables o no culpables, jo crec que el gran problema de l’AMB és que la ciutadania no sap ben bé què fa aquesta institució per a ella. Les competències que té li impedeixen generar comunitat. A mi m’agradaria que l’AMB s’encarregués dels temes que generen comunitat: l’educació, la cultura… I que fins i tot ens atrevíssim a plantejar que l’elecció del seu president o presidenta es votés en unes eleccions. Els nous temps necessiten una altra mena d’institució metropolitana.

El president Pere Aragonès ha dit que està disposat a obrir aquest debat per reforçar la governança metropolitana. Veurem passos endavant i, en tot cas, el seu Govern estarà disposat a tenir un contrapès polític metropolità més fort?
No crec ni que aquest terme passi pel cap del president Aragonès. Pensin que al govern de l’AMB també hi ha Esquerra. Vull dir que això de contrapès polític no sé si s’adiu gaire al moment actual. I dit això, jo crec que actualment, si l’alcaldessa de Barcelona i, per tant, presidenta de l’AMB vol exercir un lideratge metropolità, ho pot fer. Crec que ha d’haver-hi un lideratge més decisiu. En el tema de l’ampliació o no de l’aeroport, per exemple, l’AMB no s’ha posicionat. És com si l’AMB fos un òrgan gestor i no polític. I jo crec que hauria de ser més polític, en el millor sentit del terme, i ser un actor important a la política catalana.

Creu que Ada Colau no exerceix o no vol exercir aquest lideratge?
Jo crec que en el projecte del govern actual de Barcelona hi ha una visió de la ciutat tancada en si mateixa. I una mica aïllada, com si això anés només de Barcelona. Hi ha moltes ciutats de l’àrea metropolitana que ens donem l’esquena, i cal un esforç per començar-nos a mirar i veure quins projectes podem compartir, més enllà de la idiosincràsia de cada una. O col·laborem entre nosaltres o difícilment els recursos que tenim avui podran abastir tota la ciutadania i podran donar l’impuls que cal a les nostres ciutats. És una urgència, i això ha d’estar a l’agenda de l’AMB. Però no crec que actualment hi sigui.

[Sobre Miquel Puig i la seva tesi de limitar la immigració] “No diria que cal expulsar-lo”

El que encara hi ha a les ciutats de l’àrea metropolitana és pocs regidors independentistes. Què pot fer l’independentisme per créixer més en aquest territori?
Ser útil. Jo soc independentista, però no soc processista. Això no va de qüestions identitàries ni de demanar actes de fe a la gent. Això va de si canvies les seves condicions de vida o no. L’independentisme pot fer un salt en aquest territori si s’atreveix a modernitzar les institucions i si renova l’agenda de polítiques. És a dir, si adapta la política a la societat del segle XXI. Perquè si no, no som útils. I ho hem de ser. Si som útils, creixerem. A Barcelona, malauradament, ens van impedir poder-ho demostrar. Perquè tot això al final es demostra governant.

Que el cinturó roig algun dia sigui del groc de l’independentisme és un somni inabastable?
Ho diré al revés: veig perfectament abastable un cinturó groc. Perquè penso que el PSC ja no reuneix els grans consensos de país. I això li acabarà passant factura.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram