Les persones que no tenen papers s’han manifestat en nombroses ocasions per reclamar els seus drets. Foto: Júlia Pérez/ACN
Unes 170.000 persones viuen a Catalunya en situació irregular. Sense papers, en altres paraules. Lluny del que s’acostuma a creure, no tenir papers no és cap delicte. De fet, es tracta d’una falta administrativa al nivell d’una multa per conduir a 70 km/h en un tram limitat a 50. Un conductor despistat pagaria una sanció de 100 euros per aquest excés de velocitat. En canvi, un migrant sense la documentació legal pateix uns càstigs molt més severs: explotació laboral, problemes d’accés a l’habitatge, clandestinitat, pobresa, marginalització i discriminació són els més habituals d’una llista massa llarga.
Una persona sense papers no pot treballar de forma legal, no pot obrir un compte bancari, no té accés a ajudes socials i pot ser detinguda en qualsevol moment per la policia per expulsar-la del territori espanyol. “L’accés als drets bàsics està condicionat a l’obtenció d’un permís de residència vinculat a unes condicions difícils d’aconseguir”, afirma l’advocada Laura Fernández, sòcia de la cooperativa d’assessorament jurídic IACTA.
L’ordenament jurídic actual genera ciutadans i veïns de segona, denuncien els activistes antiracistes. Només les entitats socials donen una mínima atenció i suport directe a persones que ho han deixat tot enrere per arribar a un país que els necessita, però que els utilitza com a mà d’obra barata. “La llei d’estrangeria és la principal causa de pobresa de les persones migrades, perquè assumeix que hi haurà gent treballant a l’economia submergida i en condicions d’explotació”, denuncia Fernández.
Una realitat amb noms
Moltes persones s’aprofiten de la desesperació i de les situacions d’indefensió de les persones sense papers. És la realitat del Daniel, un noi dominicà que treballa en un forn-cafeteria barceloní de forma irregular. “Faig 50 hores setmanals per només 1.050 euros al mes”, lamenta. El Daniel no cobra per les hores extres que fa, té cremades a les mans de treure barres de pa del forn i mal d’esquena d’estar moltes hores dret. Malgrat tot, no pot agafar la baixa perquè deixaria de cobrar o el farien fora. A més, si denuncia la situació, s’enfronta a l’expulsió de la que ja és casa seva.
Les persones en situació irregular no només pateixen condicions laborals indignes. També conviuen amb altres abusos. El Daniel va arribar amb un permís de residència a Catalunya per fer un màster. Quan tocava renovar els papers, va confiar en una advocada que el va enganyar. Va estar pagant per uns tràmits que va descobrir que no servien de res. A més, l’advocada va presentar la sol·licitud d’extensió de la residència fora de termini, motiu pel qual va ser rebutjada. “Vaig arribar a un punt de frustració i ansietat que em van deixar bloquejat, trist i sense saber què fer. Tots els meus plans de futur es van veure arruïnats malgrat els esforços”, recorda.
Així i tot, la situació del Daniel és millor ara que fa uns mesos. Durant un any no va aconseguir cap mena de feina i va dependre de l’ajuda econòmica dels seus pares. “Mentre esperava una regularització que no va arribar mai, la meva família m’enviava diners per pagar una habitació minúscula que costa el mateix que el sou mínim de la República Dominicana”, relata.
Soledat i pobresa
La tristesa, la desesperació, la confusió i la soledat són freqüents entre les persones nouvingudes. Arriben a casa nostra amb uns objectius que molt sovint acaben trencant-se. Es queden atrapades en un sistema legal i administratiu “opac i molt complicat d’entendre” que perjudica directament desenes de milers de persones. La condició de migrant, i més en situació irregular, “afecta negativament tots els aspectes de la vida”, assenyala Fernández.
La Marciela, colombiana, n’és un exemple. Va viure gairebé tres anys a l’Hospitalet, fins que va haver de tornar al seu país. La seva història és semblant a la del Daniel. Va arribar a Barcelona amb només 22 anys per treballar uns mesos i estudiar un màster, però res va sortir com esperava. No va aconseguir cap feina. Tampoc va poder reunir estalvis o aconseguir papers. Malgrat que una amiga la va acollir, la vida de la Marciela era grisa. “Al principi fas moltes coses per millorar i sortir del pou, però acabes esgotada perquè no ho aconsegueixes. Durant molts mesos la meva vida consistia a estar tancada en una habitació per no molestar i no tenir despeses”, diu.
Són tantes les dificultats que poden patir les persones nouvingudes que algunes passen desapercebudes. La tristesa, el desarrelament i el patiment són afegits silenciosos a la vida de l’estranger indocumentat. “A Barcelona vaig viure molt malament, atrapada i deprimida. No vaig aconseguir estalvis per estudiar, ningú em volia contractar sense papers, no sabia on buscar feines en negre i no podia tornar a Colòmbia perquè no tenia prou diners”, lamenta la Marciela.
Ella, com tants altres, ha estat víctima d’un sistema d’estrangeria que ignora desenes de milers de persones. El cambrer que serveix cafès, la senyora que cuida l’àvia, el noi de les comandes amb bicicleta o la veïna que somriu a l’ascensor. 170.000 persones que lluiten per sobreviure, treballar i que són essencials per mantenir un país que, malgrat utilitzar-les, els nega els drets.
