Marc Muñoz amb María Servini, la jutgessa de la querella argentina. Foto cedida
Gustau Muñoz tenia només setze anys quan la bala d’un policia va posar fi a la seva vida. Era l’11 de setembre de 1978 i aquest jove participava en una manifestació de la Diada. Militava a les joventuts del PCE(i) –el Partit Comunista d’Espanya (internacional), que defensava la independència de Catalunya– i formava part d’un dels piquets d’aquella mobilització. L’acompanyava, entre altres, el seu germà Marc, que només tenia un any més que ell. Després d’un moment de tensió, i pràcticament sense adonar-se’n, els dos germans es van separar. “Un agent ens va intentar detenir i vam córrer en direccions oposades”, relata en Marc. Al cap d’uns instants, en Gustau va ser assassinat d’un tret al carrer Ferran.
En Marc ho recorda com si fos ahir, però aviat farà 45 anys d’aquells fets. Uns fets que, malgrat aquestes quatre dècades, continuen impunes. En el seu moment, el cas es va arxivar sense judici i, posteriorment, l’estat espanyol no ha reconegut en Gustau com a víctima d’un crim de lesa humanitat. Amb tot, el cas ha prescrit.
És per això que la família Muñoz ha hagut de fer més de 10.000 quilòmetres i plantar-se a l’altra banda de l’Atlàntic per trobar la justícia que Espanya li ha negat. El passat 22 de març, Marc Muñoz va declarar als jutjats federals de Buenos Aires davant María Servini, la jutgessa de la querella argentina contra els crims del franquisme.
Un precedent judicial
El camí per arribar fins a la declaració a l’Argentina no ha estat gens fàcil. Després d’esgotar les –limitades– vies de la justícia espanyola, l’any 2016 en Marc va provar d’incloure el cas a la querella argentina, però va ser rebutjat perquè només s’acceptaven fets ocorreguts fins al juny de 1977. Lluny de rendir-se, va presentar un recurs, però aleshores li van dir que faltava documentació. Tampoc no ho va deixar córrer (mai li ha passat pel cap aquesta possibilitat). I el 2018, en el tercer intent, el crim d’en Gustau va ser admès a la querella argentina. “El nostre cas amplia el període temporal de la querella”, destaca en Marc, que defensa que “la justícia no podia limitar-se al temps”.
Com en tot, la pandèmia va endarrerir el procés, però finalment va arribar el dia. En Marc va volar a Buenos Aires el 18 de març per poder participar, del 20 al 24, en un congrés sobre drets humans i crims de lesa humanitat com a membre del Col·lectiu pels Oblidats de la Transició (COT). El dia 22 va declarar davant la jutgessa Servini com a testimoni i querellant de l’assassinat del seu germà. Hi va haver tres testimonis més i es va presentar com a prova el documental Gustau, la Transició al descobert, de Jaume Domènech. L’objectiu d’aquesta declaració, que va durar prop de dues hores, era acusar Rodolfo Martín Villa, ministre de l’Interior entre 1976 i 1979, i els dos policies presumptament involucrats en la mort d’en Gustau: Jose Luis Varela Miras i Francisco Martínez Menéndez. Però també pretenia denunciar el que va ser realment la Transició espanyola.
Marc Muñoz amb una pancarta acusant Rodolfo Martín Villa. Foto cedida
“Gairebé 200 persones van ser assassinades durant aquella època”, assenyala en Marc, desmentint el mite d’una transició modèlica cap a la democràcia. “Aquelles morts formaven part d’un pla establert pel poder”, afegeix, posant el focus també en Joan Carles I com a cap d’estat. Aquesta tasca de denúncia és la que porta a terme el COT, que anima les famílies de totes les víctimes a presentar el seu cas a la querella argentina.
“L’Argentina està donant una lliçó de justícia i de democràcia a l’estat espanyol”, subratlla en Marc. Per a ell, tot i que admet que el procés és llarg, el fet d’haver pogut declarar a Buenos Aires li ha transmès la sensació “que s’està avançant”. Que la justícia per a la memòria d’en Gustau, doncs, és més a prop.
“Una pedra a la sabata”
La querella argentina, però, requereix col·laboració d’Espanya. I en aquest sentit, tal com es queixa en Marc, l’estat espanyol ha sigut “una pedra a la sabata” en tot moment. “Fins ara només ha posat pals a les rodes”, remarca. Però, tot i aquests mals precedents, no perd l’esperança.
“El govern espanyol no pot ignorar la justícia internacional eternament. En algun moment haurà de començar a col·laborar. Seria un exercici d’higiene per a la democràcia espanyola”, diu en Marc, que fa 45 anys que lluita contra la impunitat. “No pots matar un noi de setze anys i anar-te’n a casa”, sentencia.
