A l’àrea metropolitana de Barcelona acabem reciclant molt poca de la roba que llencem. Foto: Nia Escolà/ACN
La gestió dels residus tèxtils és una assignatura pendent a l’àrea metropolitana de Barcelona. Analitzem quanta roba llencem de forma errònia al contenidor gris, què se’n fa de tota la que sí que arriba a les plantes de reciclatge i, finalment, què s’està fent avui per reduir-ne la petjada ambiental.
A la metròpoli no reciclem la roba. O, en tot cas, ho fem poc i malament. Així ho indiquen les últimes dades de l’Agència de Residus de Catalunya, les quals mostren que l’any 2023 es van recollir de forma selectiva un total de 7.653 tones de residus tèxtils a l’àrea metropolitana de Barcelona, la qual cosa suposa uns 2,29 kg per habitant l’any. Tenint en compte que a Catalunya es llencen prop de 155.000 tones de roba anualment –en aquest cas no hi ha dades a escala metropolitana–, això implica que cada ciutadà, de mitjana, genera uns 20 kg de residus tèxtils, 18 més dels que es tracten correctament a la metròpoli. Amb tot, acabem reciclant molt poca de la roba que llencem.
Aquesta tendència no és única a la regió, sinó que s’estén arreu del país i del món. Un estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB calcula que només el 10% dels residus tèxtils generats a Catalunya es gestionen de forma correcta, mentre que el 90% restant acaben en abocadors o al contenidor de rebuig. Pel que fa al conjunt d’Europa, si bé de mitjana es llença menys roba que aquí –uns 11 kg per persona anualment–, la majoria tampoc es recicla i acaba incinerada o en abocadors.
Només el 10% dels residus tèxtils generats a Catalunya es gestionen de forma correcta, mentre que el 90% restant acaben en abocadors o al contenidor de rebuig
Es podria arribar a pensar que això no és un problema, però la veritat és que tant la macroproducció i consum de roba com la mala gestió dels seus residus està generant una enorme petjada mediambiental. Per aquesta raó, la Unió Europea ha proposat noves mesures per començar a responsabilitzar les empreses i les administracions públiques dels residus tèxtils que produeixen. La més destacada ha entrat en vigor l’1 de gener d’enguany i fa referència a la nova llei europea de reciclatge tèxtil, que obliga a recollir selectivament tota aquesta roba.
Ara bé, què implicarà això exactament per a la població de l’àrea metropolitana i els seus ajuntaments? Al Línia hem volgut endinsar-nos en les conseqüències que tindrà aquesta llei, així com en el recorregut dels residus tèxtils a la metròpoli.
La segona vida, travada
Històricament, tant a Catalunya com a l’àrea metropolitana de Barcelona les entitats socials han liderat la recollida selectiva de residus tèxtils. Ho han fet en el marc de projectes d’integració laboral de col·lectius vulnerables que, alhora, tenen l’objectiu de reduir l’impacte ambiental de la indústria tèxtil i impulsar un model de negoci d’economia circular. D’aquesta manera, en el moment que llencem la roba que ja no volem als clàssics contenidors taronges, són aquestes organitzacions socials les que es fan càrrec de donar-li una sortida.
A la Fundació Solidança, per exemple, la roba arriba a una planta de recollida de 3.000 metres quadrats al municipi de Sant Just Desvern, on es fan –com a mínim– dos triatges per classificar la roba i destriar tota la que es reutilitzarà, la que es reciclarà i, finalment, la que anirà al rebuig.
Segons la portaveu de l’entitat, Andrea Membrado, “s’envia tota la selecció de reciclatge a plantes de fora, perquè actualment aquí no n’hi ha de prou grans que se’n puguin fer càrrec”. Pel que fa a totes les peces que estan “mullades, trencades o excessivament tacades, van cap al rebuig”, concreta Membrado, destacant, però, que “són un percentatge extremadament petit, perquè sempre s’intenta trobar-los un ús alternatiu i que no acabin a l’abocador”.
“Ens pensem que al contenidor taronja només hi hem de llençar la roba que està en bon estat, i no és així”, remarca Gemma Morrell, investigadora de l’ICTA-UAB
Finalment, el material reutilitzable es destina a les catorze botigues de segona mà que la Fundació té arreu de Catalunya i de l’Estat. El problema, però, és que pràcticament més del 50% de tota aquesta roba s’ha d’acabar exportant i comercialitzant internacionalment per la falta de capacitat de molts d’aquests comerços davant l’enorme estoc.
De fet, altres entitats socials que també es dediquen a la gestió de residus tèxtils, com la Fundació Formació i Treball, detecten el mateix problema. Segons Alexandra González, responsable de Comunicació i Sensibilització d’aquesta entitat, molta d’aquesta roba s’ha d’acabar exportant per culpa de “l’estigmatització de les botigues de segona mà” a casa nostra, així com per la manca d’establiments més accessibles i propers a la població que dificulta la normalització d’aquesta mena de botigues. A més, González també apunta a una “falta de sensibilització ambiental” generalitzada sobre l’impacte ecològic del tèxtil.
Cap a la transició municipal
Malauradament, gran part dels residus tèxtils de l’àrea metropolitana no arriben a cap de les plantes de recollida selectiva d’aquestes entitats, sinó que acaben al contenidor gris.
Gemma Morrell, investigadora de l’ICTA-UAB, recalca que la població no recicla per desconeixement i perquè associa el contenidor de residus tèxtils a una mena de donació de roba. “Ens pensem que només hi hem de llençar la roba que està en bon estat, perquè encara es percep com un acte únicament caritatiu”, reflexiona. Per tant, quan la ciutadania té peces que creu que no es poden reaprofitar –com ara un mitjó foradat o uns pantalons amb una taca permanent– les llença directament al contenidor gris.
Morrell apunta a deficiències en la comunicació de les administracions públiques com un dels principals problemes d’aquesta ignorància col·lectiva, però també insisteix que molts dels contenidors de reciclatge tèxtil o bé estan situats en llocs apartats o bé es desconeix la seva localització exacta.
Malgrat tot, des de l’entrada en vigor de la nova directiva europea, és possible que comenci a canviar la percepció que tenim d’aquests residus. I és que a partir d’ara s’obligarà les administracions locals i les empreses a fer la recollida selectiva dels residus tèxtils que generen, una gestió que, fins ara, sempre havia estat voluntària.
Per fabricar una samarreta de cotó es necessiten 2.700 litres d’aigua dolça, l’equivalent a la quantitat que en beuria una sola persona en dos anys i mig
En aquest sentit, cada municipi haurà d’assolir la fita de la normativa europea de recollir-ne 4,5 kg per persona. Pilar Chiva, directora del departament d’Economia circular de l’Agència de Residus de Catalunya, valora positivament la nova llei, especialment perquè ara els ajuntaments hauran de considerar la gestió d’aquestes deixalles com un servei municipal més, un aspecte que “fins ara s’havia basat en convenis de col·laboració amb entitats socials”, argumenta. Així doncs, Chiva espera que l’obligatorietat de la nova llei es tradueixi en “un increment de la recollida selectiva i dels punts per fer-ho”.
Cal destacar que la normativa també estableix que, a partir de l’abril d’aquest any, entrarà en vigor la responsabilitat ampliada al productor. Això vol dir que “les empreses que posen al mercat la roba s’hauran de fer càrrec d’organitzar i pagar la gestió d’aquests residus”, remarca Chiva, afegint, però, que “el Ministeri ja ha advertit que aquest decret no podrà estar a punt abans de la data prevista”.
Tot i això, des de l’òptica de les entitats socials, Membrado considera que la nova llei “farà un pas endavant per un canvi de modalitat en la gestió dels residus”, afegint que l’obligatorietat que ara tenen els ajuntaments “generarà un moviment entre els municipis per regularitzar la situació”.
Primers passos del canvi
Si bé és cert que encara hi ha molt camí per recórrer a l’hora d’abordar la crisi dels residus tèxtils, tant des de les entitats socials com des de l’Agència de Residus de Catalunya insisteixen que cada cop es fan més passos per avançar cap a un canvi de model.
Chiva, per exemple, cita la importància de l’anomenat Pacte per la moda circular, una aliança voluntària formada per un grup d’agents impulsors de tota la cadena del sector a Catalunya l’any 2023 que “intenta millorar la circularitat i la reutilització del tèxtil”. En aquesta línia, treballen activament per intentar incrementar la recollida selectiva, fomentar la roba de segona mà o, fins i tot, dissenyar nous productes tèxtils sostenibles. Sumat a això, l’Agència Catalana de Residus ja planeja una nova campanya de comunicació per conscienciar la ciutadania de la quantitat de roba que queda abandonada a l’armari.
Per la seva banda, la Fundació Formació i Treball ha adquirit una nova planta de tractament tèxtil a Sabadell de més 30.000 metres quadrats, convertint-se en un dels principals centres a escala espanyola. A més, també està impulsant tallers d’educació ambiental adreçats a la ciutadania a les botigues de segona mà. “Volem fer formacions amb roba que des dels establiments no podem vendre perquè té alguna tara”, explica González. D’aquesta manera, amb peces de roba com mitjons foradats o samarretes trencades s’impartiran petites lliçons per “buscar-los una segona vida útil”.
El repte global no és senzill, però sembla que els primers passos van en la direcció adequada. Cal actuar.
Cal comprar tant?
Segons World Wildlife Fund, l’organització no governamental líder en la conservació del medi ambient al món, per fabricar una samarreta de cotó es necessiten 2.700 litres d’aigua dolça, l’equivalent a la quantitat que en beuria una sola persona en dos anys i mig. Si tenim en compte, doncs, que la indústria tèxtil és la responsable del 20% del consum d’aigua potable del planeta, així com del 10% de les emissions de carboni, no és agosarat afirmar que ens trobem davant d’un model de negoci insostenible en tots els sentits.
Tal com detalla Gemma Morrell, investigadora de l’ICTA-UAB, aquest alt grau de contaminació prové de dues etapes principals del curs de fabricació de la roba. En primer lloc, del procés “d’extracció de la matèria primera i de la producció, és a dir, el moment que una samarreta es fabrica, es posa a la venda i arriba als armaris”, explica. I, seguidament, de la gestió posterior que se’n fa “quan es treu aquesta peça de l’armari i es llença”, diu la investigadora.
Per tant, segons Morrell, la fabricació de roba pot implicar tant “el vessament d’aigües contaminades als rius i als ecosistemes de poblacions locals” com la creació de grans abocadors que alteren el funcionament dels ecosistemes, contaminen el sòl i emeten gasos d’efecte hivernacle.
Davant d’aquesta immensa petjada ambiental, la directora del departament d’Economia circular de l’Agència de Residus de Catalunya, Pilar Chiva, insisteix que, a banda de centrar-nos en el reciclatge, és imperatiu “fer una reflexió com a societat sobre el model de producció i de consum, perquè no només no es pot aguantar, sinó que tampoc és sostenible”. I és que aquesta empremta ecològica encara és més important si tenim en compte que “en els darrers 15 anys s’ha duplicat la producció de roba al món”, alerta Chiva, afegint que cada vegada és més habitual comprar “molta roba, de poca qualitat i que cada cop dura menys”.
En aquest sentit, la directora qüestiona els hàbits de consum frenètics que hem adoptat socialment des del creixement del fenomen del fast fashion o moda ràpida. “Hem de comprar menys. L’objectiu, al final, no és que tot el que generem s’acabi reciclant, sinó racionalitzar tot el consum, reduir-lo i, si necessitem comprar roba, optar també per la de segona mà”, conclou Chiva.
