Mauthausen

L’alliberament del camp de Mauthausen, el 5 de maig de 1945. Foto: ARMH

“Hi entreu per la porta, però en sortireu per la xemeneia”. Ho deien els soldats nazis als presoners deportats al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria, i es complia en la majoria dels casos. El de l’Eliseu Villalba, però, va ser una excepció: aquest barceloní es va salvar diverses vegades de la cambra de gas perquè sabia tocar el violí. La seva única filla, la Maria Lluïsa, explica que més d’un cop, quan ja era a la fila dels que havien de ser exterminats, un nazi li havia dit: “Tu no tocaves el violí? Doncs vine, que nosaltres estem de festa”.

Villalba va sobreviure quatre anys i mig a Mauthausen, des del 13 de desembre de 1940 fins al 5 de maig de 1945, quan les tropes aliades van alliberar el camp, avui fa 77 anys. El seu nom forma part d’una llista de més de 9.000 ciutadans espanyols que, com ell, van ser deportats als camps nazis, la majoria dels quals, uns 7.500, a Mauthausen. Per això, l’any 2019, el govern espanyol va instaurar el 5 de maig com el dia d’homenatge a les víctimes espanyoles del nazisme.

“Sovint les xifres acaben sent una frase en un discurs, però s’haurien de comptar una a una. Cadascuna correspon a una vida, a una història personal, a una il·lusió, a una família que es va trencar…”, remarca el president de l’Amical de Mauthausen, Juan Manuel Calvo. Llibert Villar, president d’honor d’aquesta mateixa entitat, ho sap prou bé. “El meu pare era un republicà convençut i quan vaig néixer, el 1935, estava tan content que em va posar un nom que és sinònim de llibertat”, diu amb tendresa als seus 87 anys.

Tot es va tòrcer amb la Guerra Civil Espanyola i el seu desenllaç. El pare del Llibert, Lluís Villar, es va exiliar a França des de Barcelona i més endavant, durant la Segona Guerra Mundial, va ser deportat a Mauthausen. S’hi va estar quatre mesos, fins que el van traslladar a Gusen, un kommando o camp auxiliar de Mauthausen, a només quatre quilòmetres de distància. Hi va aguantar set mesos més. Fins al 1946, la mare del Llibert va tenir l’esperança que el seu marit desaparegut encara fos viu, però havia mort el 7 de desembre de 1941.

El que va venir després

En l’Espanya franquista, ser la vídua o l’orfe d’un republicà mort en un camp de concentració et condemnava a l’assenyalament. “A la meva mare la van voler fer fora de la feina i a mi els nens no em deixaven jugar amb ells”, recorda el Llibert.

Els supervivents d’aquella barbàrie, lluny de ser vistos com a herois, eren tractats, en el millor dels casos, com a sospitosos. Després de l’alliberament de Mauthausen, Eliseu Villalba pesava 37 quilos i patia incomptables seqüeles. Es va estar recuperant de les conseqüències físiques a Andorra i finalment va decidir tornar a Barcelona per ajudar els seus pares, que eren molt grans i continuaven regentant un bar. A més de ser discret, havia de presentar-se regularment davant la policia per demostrar que no havia fugit del país.

Tot i que mai no va ocultar qui era, i quan va conèixer la que seria la mare de la seva filla li va explicar la seva experiència al camp, la Maria Lluïsa reconeix que a casa no se’n parlava gaire, perquè “quan ho explicava era com si ho tornés a viure”. També hi havia nits que l’Eliseu no podia dormir i la seva dona se n’adonava. “Aquesta nit has estat al camp, oi?”, li preguntava l’endemà, tal com recorda la filla de tots dos, que ara té 66 anys.

Dècades de silenci

En algunes famílies, els silencis han estat tan llargs que han acabat sent els nets de les víctimes els que s’han encarregat de recuperar les històries dels seus avis. “Quan preguntava per l’únic avi que no coneixia es limitaven a dir-me que havia mort a la guerra”, comenta Ferran Palau, net de Ferran Masip, mort a Mauthausen el 18 de novembre de 1941. “La meva mare en sabia molt poc perquè la meva àvia no havia volgut donar-li més informació per por a la repressió franquista”, afegeix.

La primera pista sobre qui era el seu avi la va tenir amb 10 anys, quan Joan Pagès, un dels fundadors de l’Amical de Mauthausen i supervivent del camp, es va presentar a casa seva. Aquell moment li va plantar al cap la llavor de la curiositat, que s’aniria fent més gran amb els anys i que acabaria explotant amb l’arribada d’internet.

“Vaig trobar en una pàgina web el nom del meu avi i el dia, l’hora i la causa de la seva mort”, assegura. Allò li va permetre saber –no del cert, però sí amb força seguretat– que el seu avi probablement havia estat víctima del metge nazi Aribert Heim, conegut com el Doctor Mort, que experimentava amb presoners dels camps de concentració. Aquest net, que ara té 65 anys, no es va aturar aquí. També va buscar el nom del seu avi i el de tots els nascuts i residents a Barcelona en una llista de més d’un milió i mig de víctimes internacionals dels camps nazis.

Un viatge i una promesa

Per a Àlex Cirera, els 10 anys també van ser una edat crucial. Quan va morir l’home que fins aquell moment li havia fet d’avi matern, la seva àvia li va revelar un secret: el seu avi real havia mort feia molts anys en un camp de concentració. Es tractava de Félix Izquierdo, un aragonès que va perdre la vida a Gusen l’1 de novembre de 1941 i que ni tan sols va poder conèixer la seva filla. Però a l’Àlex no li van explicar res més i aquella informació va quedar en un segon terme en la seva vida durant molt de temps.

Fins que el 2018, amb 48 anys, va fer un viatge que el marcaria per sempre. Va visitar Mauthausen i Gusen, va veure l’anomenada Sala dels Noms, que recull totes les víctimes d’aquells camps, i les múltiples plaques col·locades al crematori en homenatge als difunts. I va fer una promesa al seu avi: hi tornaria per posar-li una placa a ell.

Carretera a Gusen

Una imatge del documental Carretera a Gusen. Foto cedida

Un cop a Barcelona, el seu propòsit era aprofundir en la figura del seu avi. Així, va descobrir que havia estat activista de la CNT i sergent de les brigades republicanes i va trobar set cartes manuscrites que havia enviat a la seva àvia, gràcies a les quals va poder traçar el recorregut que havia fet a l’exili. L’Àlex, bomber de professió, de seguida ho va veure clar: faria aquest mateix recorregut en bicicleta i acabaria el viatge col·locant-li una placa commemorativa a Gusen.

Dit i fet. Va pedalar 2.200 quilòmetres en disset dies, es va lesionar i va fer front a la pluja, al vent i al fred. Però va viure “l’experiència més bèstia” de la seva vida –només després del naixement dels seus fills, diu– i va aconseguir el seu objectiu: retre un homenatge al seu avi.

Aquesta aventura s’ha convertit en un documental, Carretera a Gusen, que mantindrà viva per sempre més la memòria de Félix Izquierdo.

Memòria, justícia i reparació

Gestos com el de l’Àlex serveixen per guarir i intentar tancar ferides encara obertes. La mateixa finalitat tenen les llambordes Stolpersteine o llambordes de la memòria, que es col·loquen en honor a les víctimes del nazisme per recordar-les i homenatjar-les. Félix Izquierdo ja té la seva, mentre que la de Ferran Masip es col·locarà el 18 de maig i la de Lluís Villar, el dia 31. Eliseu Villalba no en tindrà perquè va sobreviure a Mauthausen, però sí que té una placa commemorativa al Mercat del Ninot de Barcelona, un equipament que ell mateix va contribuir a inaugurar.

“En aquest país, la reparació no arriba o arriba massa tard”, afirma el president de l’Amical de Mauthausen. Per a Calvo, és imprescindible que se sàpiga tot el que va passar per la dignitat de les víctimes, amb les quals creu que sempre tindrem “un deute pendent”, així com “per dignitat social” i, sobretot, per evitar que torni a passar res semblant. “Quan veig imatges d’Ucraïna penso que la història es repeteix”, admet la Maria Lluïsa, i la resta de familiars reconeixen que també ho han pensat en els últims dos mesos.

Alguns d’ells es dediquen a fer xerrades per conscienciar tanta gent com puguin. L’Àlex i el Ferran sovint van a escoles i instituts perquè creuen que és important que els joves sàpiguen d’on venim per no tornar-hi. Perquè “el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram