Per a molts, aprendre català no és una qüestió d’edat. Foto: Pexels
Mai no és tard quan arriba. I és que, per a molts, aprendre català no és una qüestió d’edat, sinó més aviat de ganes, deutes pendents, recursos i temps lliure. Aquest és el cas de les persones que han decidit començar o reprendre els estudis de català passats els 60 anys.
Al Línia hem volgut recollir i posar en comú les històries d’alguns d’aquests perfils a través de la mirada de cinc persones grans de la metròpoli que han decidit aprendre català en un context de regressió de la llengua.
Un deute pendent
Hi ha tota una generació de catalans que se’ls va privar d’aprendre la seva llengua. Concretament, es tracta dels nascuts durant la dictadura franquista i que van haver d’escolaritzar-se en castellà. Com l’Enric Coromines, de 68 anys, i la Carmen Marín, de 76, que han reprès els estudis per tancar un “deute pendent” amb ells mateixos, sobretot amb la llengua escrita.
L’Enric va adonar-se que no sabia escriure en català quan va marxar de casa amb 17 anys i “volia respondre la correspondència de la família, però no sabia com fer-ho”, relata. Això li provocava “un garbuix de sentiments de vergonya, recança i odi”, detalla, sobretot quan rebia les cartes del seu pare escrites “en un català perfecte”, recorda. Un cop es va jubilar, però, finalment va tenir el temps per iniciar els cursos de català al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Nou Barris, a Barcelona, on ja ha assolit el nivell C.
Pel que fa a la Carmen, si bé tampoc va aprendre la llengua escrita, reconeix que sempre ha pogut llegir llibres en català, però que no ho feia gaire de pressa i acostumava a no entendre’n el contingut. Després de quatre anys a l’Escola Comunitària de Formació La Troca Sants, a Barcelona, ha millorat la seva comprensió lectora i l’escriptura fins al punt de començar a sentir-se “estancada a les classes”, apunta.
Retrobar el català
A milers de quilòmetres del règim franquista, l’Osvaldo Keim Palau, de 61 anys, va entrar en contacte per primera vegada amb el català a la ciutat de Mendoza, a l’Argentina. Ho va fer d’infant i en un dels centres culturals de la zona, en els quals impartien classes de llengua catalana a tots els descendents de catalanoparlants que s’havien establert a Sud-amèrica pels volts del 1900 “fugint de la fam i de la guerra”, explica l’Osvaldo.
D’aquesta manera, es va educar en una comunitat que, si bé estava absolutament immersa en la societat argentina, alhora transmetia els llegats fonamentals de la tradició catalana. De fet, segons l’Osvaldo, en aquests espais “feia classes d’un català molt bàsic i coneixia tradicions com els castells, els capgrossos i les diades”.
“Per a mi, parlar català vol dir formar part de tota una història de milers d’anys que m’han portat fins aquí”
Fa 24 anys, l’Osvaldo es va mudar a Catalunya, on des d’aleshores ha viscut i treballat en català “amb molts errors i castellanismes”, reconeix, però amb la intenció de formar-se quan “el temps, els diners i la disponibilitat ho permetessin”.
Ara ja ha pogut començar a formalitzar la seva educació en l’idioma i explica que el motiva “un sentiment de pertinença a les terres catalanes”. “Per a mi, parlar català vol dir formar part de tota una història de milers d’anys que m’han portat fins aquí. I també sentir que puc tornar a estar al costat de la meva àvia, la primera que va emigrar de Catalunya”, sentencia.
Aprendre l’idioma després d’anys al país
Entre tots els casos de persones que aprenen català passats els 60 abunden els perfils que volen començar a parlar-lo després d’anys vivint a Catalunya. Aquest és el cas de la Lola Lago, de 72 anys, que va marxar de Madrid cap a Barcelona de jove. Actualment viu al Vallès Occidental, i fa prop d’un any va decidir inscriure’s al CNL de Terrassa per començar a practicar l’idioma.
El primer que fa la Lola a l’altra banda del telèfon és disculpar-se. “Sé que és una vergonya que no hagi après català en tant de temps, però ara el parlo sempre que puc!”, remarca amb alegria. Explica que entén perfectament l’idioma, però que mai s’ha vist obligada a utilitzar-lo perquè la seva feina no ho requeria. La manca de barreres lingüístiques va fer que visqués en castellà, fins que un dia, en una trobada amb unes amigues, va canviar de perspectiva. “Van començar a parlar català entre elles i em va semblar molt bonic. És curiós, perquè fa molts anys que visc aquí, però no va ser fins aquell moment que em van entrar moltes ganes de practicar-lo”, expressa.
“Integrar-se socialment”
Per últim, entre els entrevistats destaquen les persones nouvingudes que decideixen aprendre l’idioma com una forma “d’integrar-se socialment”, tal com afirma el Vincent Von Neere, de 67 anys.
Nascut a Alemanya, però espanyol de residència, el Vincent va arribar a Arenys de Mar, al Maresme, el gener d’enguany juntament amb la seva parella. Com que ja havia viscut durant dècades a Espanya, adaptar-se a l’entorn no li va suposar cap problema. Així i tot, també destaca que aprendre català va ser una de les primeres decisions que va prendre només arribar a Catalunya. “És una qüestió d’entendre l’idioma que es parla a la zona. No només m’ajuda a mantenir la ment desperta i a fer nous amics, sinó també a viure en societat”, destaca, afegint que “a Catalunya toca parlar català, igual que a Moscou caldria dominar el rus”.
Els amics del català a la metròpoli
