A l’esquerra, l’esvoranc fa vint anys i a la dreta, el mateix espai en l’actualitat. Fotos: Museu d’Història de Catalunya i Línia Horta
Eren dos quarts de deu del matí del 27 de gener del 2005 quan la vida al Carmel s’aturava uns segons: un edifici i un garatge de la confluència dels carrers Conca de Tremp, Sigüenza i el passatge de Calafell s’havien ensorrat a causa de les obres d’ampliació de la línia L5 del metro. “Queien els llits, els armaris, les cuines, els plats, les calaixeres… Tot”, recorda Rosario Quintero, veïna del carrer Sigüenza. Per sort no hi va haver morts, perquè un parell de dies abans, l’Ajuntament, que controlava les obres executades per la Generalitat, va ordenar desallotjar l’edifici afectat i el del costat, ja que ja hi havia hagut un primer col·lapse durant els treballs.
Malgrat que les pèrdues, per tant, només van ser materials, l’horror en què es va convertir aquell moment, els instants posteriors a l’ensorrament i les conseqüències que va tenir –uns 1.200 veïns van estar reallotjats durant mesos en hotels– continuen gravats a la memòria del barri. Vint anys després, Línia Horta ha estat a la zona zero parlant amb diversos afectats, que han recordat de nou l’incident i com ho van viure tot plegat.
“Ho vam passar fatal”
Quintero estava esmorzant quan va sentir el que defineix com “un cruixit molt fort”. “Vaig sortir corrents al balcó i, darrere del cruixit, l’edifici va ensorrar-se fins que el forat creat va engolir-ho tot”, recorda. El que va venir a continuació va ser el desallotjament de tots els edificis que estaven a tocar de l’esvoranc, per part dels Bombers i de la Guàrdia Urbana. “Vaig sortir corrents, mig tremolant, descalça, en pijama i sense poder agafar res més que el que duia a sobre”, relata amb nitidesa la veïna.
Arran de l’incident, va ser reallotjada amb el seu marit i els seus cinc fills a l’Hotel Rubens, al pont de Vallcarca, on va estar tres mesos, amb altres famílies afectades, algunes de les quals vivien a l’edifici ensorrat. La seva estada allà la recorda “molt dura, sobretot psicològicament”. “A banda d’haver-nos de comprar tot el que era necessari per poder tirar endavant, perquè en tot aquell temps no vam poder anar a casa, vivíem amb la contínua incertesa de no saber si podríem tornar-hi o no”, rememora Quintero, que assegura que, tot i la duresa del moment, se sentien “uns afortunats per tenir casa”. “Mentrestant, els més afectats ploraven perquè, juntament amb les seves cases, van perdre records de tota una vida”, lamenta. Segons apunta, “cap dels veïns de l’edifici ensorrat va conservar ni una sola foto del seu casament o del naixement dels seus fills”.
Tres mesos després, Quintero va poder tornar a casa, però amb una por que encara li dura. “Quan vius una experiència tan forta es queda dins teu per sempre, i encara ara, vint anys després, no soc capaç de passar caminant pel carrer Conca de Tremp perquè veig la imatge dels pisos enfonsant-se de nou”, explica. “De fet, encara ho tinc tan present que moltes vegades em desperto sobresaltada quan sento un soroll fort pensant que l’episodi es tornarà a repetir i somio amb l’esvoranc”, conclou.
En la mateixa línia, el seu fill Ricardo, que va haver d’estar un temps de baixa laboral pel xoc, assegura que “la imatge queda per sempre”, juntament amb les seqüeles psicològiques.
Un altre testimoni és el del veí del carrer Conca de Tremp Juan Selfa, que també afirma que recordarà l’episodi “tota la vida”. Justament, ell i la seva família s’acabaven de comprar el pis on vivien, a només set metres del forat, quan tot va passar. “Encara no havíem ni estrenat la televisió”, exemplifica.
Selfa, que es dedica a la construcció, assegura que dies abans dels fets “ja es notava un ambient estrany a les obres” i que al barri “ja es respirava un aire tens”. “Després, el moment de l’ensorrament em va enganxar treballant, però recordo perfectament la preocupació que vaig sentir en no saber si, quan tornés, casa meva seguiria allà”, apunta.
Com la resta de veïns, va ser reallotjat en un hotel, l’Alimara de Vall d’Hebron, on només va passar dues nits. “Per a sorpresa de tots, ens van deixar tornar a casa. Però en veure que encara no era segur, ens van tornar a reallotjar, aquesta vegada en un hotel a Ronda General Mitre amb Muntaner, on vam estar nou mesos”, relata. Selfa recorda l’experiència com “un martiri, per la incomoditat de viure fora del barri tant de temps”. Per això va acabar llogant un pis al mateix Carmel, on va viure tres mesos, fins que va tornar a casa un any després dels fets.
Com Selfa, Rosario Sarria, veïna del carrer Sigüenza, també va estar un any fora del barri, en aquest cas a casa de la seva germana, a Badalona. “Vaig preferir anar allà abans que a un hotel, però, tot i això, l’espera i la incertesa es van fer llargues, ja que tot el meu edifici estava ple d’esquerdes”, relata.
Preguntada pel moment de l’ensorrament, recorda com un bomber va picar la seva porta per fer-la fora ràpidament. “Vaig sortir només amb el moneder i amb la bossa de pa que acabava de comprar, i recordo el moment de baixar al carrer i veure tot el barri ple de policia, bombers i de gent plorant, molt espantada i preocupada. Va ser molt impactant”, descriu.
Més enllà dels habitatges, els comerços de la zona també es van veure afectats. Per exemple, el de la presidenta de Carmel Comerç, Mari Carmen Mateos, situat al carrer Calderón de la Barca. “Durant mesos, tots els establiments que estàvem en carrers tallats pel pas dels camions que anaven omplint el forat de ciment ho vam passar fatal”, rememora. Segons explica, “van baixar molt les vendes i això va fer que alguns locals haguessin de tancar”.
Pel que fa als afectats directes que vivien al bloc que es va ensorrar, els testimonis consultats per Línia Horta coincideixen a dir que ara “pràcticament tots viuen a fora del Carmel”. “La Generalitat els va indemnitzar, els va donar pisos nous a la Sagrera i, tot i que aquí es va fer un bloc nou, gairebé ningú va voler quedar-se”, relaten Quintero i Selfa. Ells, juntament amb Sarria i la resta de veïns afectats, també van ser indemnitzats.
L’impacte polític, des de dins
Aquesta tragèdia va desencadenar una crisi política, ja que el veïnat va culpabilitzar de la situació l’Ajuntament i, especialment, la Generalitat, en ser la responsable de les obres. Manel Nadal era el secretari de Mobilitat i Infraestructures del Govern en aquell moment i, 20 anys després, torna a ocupar el mateix càrrec. Nadal va ser una de les figueres més colpejades per l’incident, i per això també ha volgut recordar com ho va viure tot en declaracions a aquest mitjà.
“Vaig patir la crisi del Carmel amb una gran emoció i tensió. La vida de molta gent va quedar afectada durant molt de temps. Van haver d’abandonar els seus domicilis sense saber si podrien tornar-hi”, afirma Nadal. “Precisament, això és el que més ens inquietava, i per això la nostra principal preocupació eren els veïns, assegurar el seu retorn a casa, compensar les afectacions i donar resposta a la històrica demanda del metro al barri”, afegeix.
En aquest sentit, reivindica la resposta de l’aleshores conseller de Polítiques Territorials i Obres Públiques, el seu germà Joaquim Nadal, ja que “va estar especialment centrada a atendre les persones afectades”. “Recordo amb emoció les reunions explicatives a la zona, on jo acompanyava el regidor Jordi Hereu, després alcalde i ara ministre”, explica Nadal. Amb tot, també diu “haver patit” el que creu que van ser moments especialment amargs quan “per raons estrictament polítiques es va exigir responsabilitats a persones que feia poc que havien assumit el càrrec i que no havien participat en els errors de disseny de l’obra”.
Preguntat per la possibilitat que es pugui repetir un escenari similar, Nadal assegura que “hi ha un abans i un després del Carmel”. “Es va fer una nova llei d’obra pública i es van posar condicions més exigents en les redaccions dels estudis i dels projectes. Ara es demanen més estudis geològics i hi ha un responsable independent del seguiment de les obres”, detalla. “El risc zero no existeix, però s’han establert els mecanismes per evitar que es repeteixi”, conclou.
“El barri, oblidat”
Vint anys després de tot plegat, a l’espai de l’esvoranc s’hi està aixecant un bloc de pisos de lloguer social, amb el qual es pretén tancar, per fi, aquest convuls episodi de la història del barri. “És un pas que valorem positivament, tot i que als veïns ens agradaria que l’espai es mantingués com una plaça per al gaudi de tothom o bé com a habitatges destinats exclusivament a gent del barri”, diu Montserrat Montero, presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel.
Fent un repàs de l’evolució del Carmel en tot aquest temps, Montero assegura que “el barri no ha millorat pel fet de tenir metro” i que “continua oblidat i amb moltes mancances”. “És injust que les administracions ens tinguin així, amb tot el que vam passar”, lamenta. Segons denuncia, la sensació general al Carmel des que es va produir l’esvoranc és d’estancament, i “per això recordar-lo encara fa mal al cor”, sentencia.
