Les úniques obres d’art que semblen ser capaces de sobreviure a la destrucció del sentit són les que encarnen el patiment. Ens llancen tota la felicitat que produeix contemplar el malestar humà davant d’un món que vacil·la.
El pesar i la solitud en l’art són la paradoxa de l’expressivitat. Allà on es fa ressò l’abandonament i la nostàlgia es produeix un allunyament voluntari que dona lloc a un sentiment constant d’inquietud que fa impossible l’oblit. És així com societat i artistes conjuguen un lament idoni per sobreviure a la pèrdua de dignitat, de llibertat, la falta de drets, deixant sortir allò que la ideologia oculta. “Deixeu-me plorar en aquest camp”, escrivia García Lorca. Des del cante jondo dels gitanos, on la pena és la dona que carrega el seu nom al gemec de la seguiriya o la soleá, fins als afroamericans de Harlem que no estaven disposats a ignorar l’opressió racial amb els seus ardors de jazz, blues o ragtime, o aquell lament borincano de necessitat i pobresa dels hispans als EUA. Hi ha molts exemples d’equilibri entre la poesia i la nuesa del silenci, com el color que surt de les paraules.
Dolors mal tancats d’aquelles persones que pateixen, no tant per les causes, sinó pels efectes; o aquelles unions forçades on la llibertat es perd i exigeix un preu tan alt que no dona opció a reparar les notes perdudes; o aquells conflictes en estructures asimètriques que són motiu d’opressió sense que se sàpiga com netejar el cos i l’ànima. La burocràcia, la manca de recursos, la utopia d’un habitatge digne o un treball estable, els entorns fràgils, sense estímuls, fins i tot el discurs de l’odi, fan els dies molt difícils per als que més pateixen les punxades de la vida. En el regne dels últims, els noms es perden després de les borrasques. Les properes es diran Herve, Inés, Jorge, Katerine, Leon. Quan passa el vendaval deixen un rastre de paraigües trencats que són senyals que afligeixen la mirada.
La pena és que a casa nostra són greus les dades de pobresa extrema i pobresa infantil de la població gitana, de l’africana o la hispanoamericana, una esquerda que posa la pell de gallina perquè empaita la bellesa que alleuja.
