Ho veia i no m’ho creia: la senyora Sánchez Camacho en un inefable discurs a la Convenció del PP, a Barcelona, presentant els ministres com: ‘mi’ Montoro que coneix Catalunya poble a poble, ‘mi’ Cospedal, ‘mi’… Semblava una reunió de “tappers”. Comparant el procés català amb el basc (amb ETA de convidada) molesta i per moltes protestes que hi hagi no espereu que demani perdó; “ressuscitant” a Josep Tarradellas posant-lo com a exemple de polític modèlic, preveient el què hauria passat si avui fos president de la Generalitat. Per fer el caldo gros, va posar també com a exemple de bon espanyol a l’ínclit Salvador Dalí per haver fet afirmacions de la seva espanyolitat.
La presidenta del PPC fent victimisme (cosa de la qual sempre acusa els seus oponents polítics) somicant que a Catalunya se’ls exclou. Per acabar, fent un estirabot acusant els partits que donen suport al procés pel referèndum que no es cuiden del que realment interessa als catalans, que és les retallades, la crisi i l’atur. I vénen a Barcelona per fer una Convenció que no parla del que interessa als catalans! Vénen a fer discursos sobre el que no serà. Per què perden el temps i les energies en un referèndum que no es farà? Per què enviar a totes les ambaixades uns papers carregats de mentides i dades falses per rebatre un fet que no tindrà lloc?
Esperava amb impaciència que Rajoy expliqués el pla que té preparat sobre Catalunya i res de res. Catalunya els importa un rave, el seu graner de vots el tenen a Espanya i com sempre, en el seu discurs, acaben amb la frase “Delenda est Catalonia” i van captant clients més enllà de la Sénia. Resumint, incoherència total, extrema i decebedora. Em vaig pessigar per veure si ho estava somniant o era real perquè tot plegat em semblava una intervenció surrealista i mai més ben dit, amb les al·lusions a Tarradellas i Dalí.
Per Jordi Lleal
